Fa poques setmanes, la Comissió Europea proposava l’anomenat escut democràtic, una estratègia per fer front a la desinformació, a les ingerències externes i als intents de manipulació als quals han de fer front, cada cop més sovint, les democràcies europees. Totes aquestes amenaces, més reals del que ens poden semblar, busquen polaritzar l’opinió pública, erosionar la confiança en els sistemes democràtics i debilitar la mateixa UE. Quan la Comissió elaborava aquestes propostes tenia al cap principalment —tot i que no únicament— Rússia, que és, de llarg, l’actor estatal amb les campanyes de manipulació més extensives i sofisticades documentades fins avui, ciberatacs inclosos.
Però al cap de pocs dies ens hem topat amb l’estratègia de seguretat nacional dels EUA, i encara estem amb els ulls ben esbatanats. Fins ara havíem sentit moltes declaracions de menyspreu de Trump cap a la UE i els seus líders. Ara, però, disposem d’un document oficial de l’administració nord-americana que posa obertament la UE en el punt de mira, tractant-la com una realitat antidemocràtica que erosiona la sobirania de les nacions europees i limita la llibertat de la ciutadania. El document veu Europa en perill d’esvair-se com a civilització a causa de la immigració i es proposa «cultivar la resistència dins les nacions europees contra l’actual trajectòria d’Europa». Traduït: intervenir a favor de les anomenades «forces patriòtiques», l’auge de les quals és «motiu d’optimisme», segons el text; s’entén que perquè serien les úniques capaces de treure els pobres europeus d’aquest suposat col·lapse civilitzatori. Costa d’imaginar una ingerència més flagrant que aquesta.
La integració europea es va posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu que, a través de la interdependència econòmica —i amb la voluntat que aquesta s’anés ampliant a altres àmbits—, la guerra entre les nacions europees no fos només absurda, sinó també altament improbable. La pau era el primer objectiu del projecte europeu; el segon, la reunificació del continent, un horitzó que va haver d’esperar fins a la caiguda del mur de Berlín. En tot aquest procés, la integració europea sempre va comptar amb el suport i l’empara dels Estats Units, a vegades de manera subtil, a voltes de manera evident, com quan el 1963 John F. Kennedy, en un discurs al parlament irlandès, va fer una crida a favor d’uns «Estats Units d’Europa», una «federació política d’Europa, no com a rival dels Estats Units, sinó com a soci».
“Però si la UE molesta tant a la Rússia de Putin com als EUA de Trump, no serà perquè, en alguns àmbits, el model europeu d’integració basat en els valors de la dignitat humana, la democràcia i la solidaritat ha estat un èxit?”
I és que amb la integració europea, Washington hi veia dues oportunitats clares: d’una banda, el desenvolupament d’un mercat molt favorable als seus interessos comercials; de l’altra, la consolidació d’un aliat democràtic i capitalista que contingués el bloc soviètic i permetés el desplegament de bases militars nord-americanes. Amb la fi de la Guerra Freda, els EUA van percebre en l’impuls del projecte europeu —l’euro, Maastricht, l’ampliació— una oportunitat per consolidar el model polític, econòmic i de defensa (OTAN) que havia sortit clarament vencedor de l’enfrontament entre blocs.
Que ara Trump i els seus es proposin erosionar la UE interferint obertament a favor de forces d’extrema dreta i ultraconservadores —euroescèptiques, és clar— s’ha de llegir com una aberració en termes de fair play entre vells aliats i com un sacseig profund de la relació transatlàntica. Però també com una oportunitat. No diré que en les crítiques a la UE no hi hagi qüestions que calgui prendre seriosament: la pèrdua de competitivitat de l’economia europea, l’afebliment de la base industrial, l’enorme distància en innovació tecnològica o la dificultat i lentitud en la presa de decisions.
Però si la UE molesta tant a la Rússia de Putin com als EUA de Trump, no serà perquè, en alguns àmbits, el model europeu d’integració basat en els valors de la dignitat humana, la democràcia i la solidaritat ha estat un èxit? I sobretot: ara que és evident que des de l’est i l’oest es desitja el fracàs del projecte europeu, no és el moment de respondre amb més assertivitat i més independència? Reduïm dependències energètiques, econòmiques i defensives que ens fan vulnerables. Defensem amb més fermesa els nostres interessos estratègics. Avancem cap a una Europa política i geopolítica que, per exemple, comenci fent-se valer davant del pla de pau de Trump per a Ucraïna —inicialment alineat amb els interessos de Putin i obviant olímpicament la posició europea—.
La millor manera de plantar cara a la ingerència trumpista a favor dels seus clons és fer realitat el subtítol que la Comissió Europea ha triat per al seu programa de treball de 2026: textualment, El moment de la independència d’Europa. El dubte és si tindrem líders polítics a l’alçada d’aquest moment.
Jordi Solé i Ferrando va ser eurodiputat al Parlament Europeu
Estats Trumpistes d’Europa
