“El peix gros es menja el petit” diu el refrany. El Dia Europeu de les Llengües, creat pel Consell d’Europa i celebrat cada 26 de setembre, té com a objectiu donar suport a la diversitat lingüística o fugir d’aquesta tendència sociolingüística per la qual “les grans llengües es mengen les petites”.
A principis dels anys vuitanta, Catalunya va establir un model d’educació lingüística inclusiu, eficaç i àmpliament aclamat pels ciutadans. L’essència d’aquest model és el bilingüisme: el seu objectiu principal és garantir que tots els estudiants siguin almenys bilingües al final de la seva escolarització. Una avaluació d’aquesta política pública mostra resultats clarament positius.
Per assolir l’objectiu del bilingüisme, la major part de l’ensenyament a les escoles es fa en català, que és una llengua cooficial a Catalunya, tal com s’estipula a la constitució espanyola. Preservar el bilingüisme significa, doncs, preservar l’obertura i la diversitat de Catalunya i dels seus 7,5 milions de catalans, però també d’ Espanya. Aquesta política educativa es va posar en marxa amb el suport unànime de la classe política poc després d’acabar la dictadura, després de 40 anys de prohibició del català i la repressió dels que s’atrevien a utilitzar-lo.
El bilingüisme probablement no seria una realitat avui sense una política proactiva de promoció d’una llengua minoritzada com el català, que conviu amb el castellà, la segona llengua materna més parlada al món. Fins i tot si la llei estableix que el català és la llengua “vehicular” a l’ensenyament o a l’administració, això està lluny de ser sempre el cas.
Territori d’acollida. Per exemple, a la facultat de dret públic més gran de Catalunya (la de Barcelona) el 75% dels màsters són en castellà. En una administració com la de Justícia, el paper del català és minoritari, amb un 8% de les decisions preses. A les escoles públiques de primària i secundària, el castellà s’utilitza en tres quartes parts dels casos als patis. De manera més general, mentre tothom parla castellà a Catalunya, no es pot dir el mateix amb el català.
Més enllà del bilingüisme, aquesta política educativa també pretén unir la societat. L’elecció de no separar els alumnes segons la seva llengua i evitar una doble xarxa d’escolarització ofereix igualtat d’oportunitats a tots els joves independentment dels seus orígens. Com que Catalunya és una regió d’acollida per onades migratòries importants, aquesta política educativa ha permès, per exemple, que els fills de més d’un milió de treballadors que van arribar als anys seixanta i setanta de les diferents terres d’Espanya tinguessin el mateix oportunitats que aquells amb pares que ja eren a Catalunya.
Aquesta capacitat del sistema educatiu català per enfortir la cohesió social s’ha tornat a demostrar durant les darreres onades migratòries, procedents d’altres països europeus o de la resta del món. Evidentment, hi ha sistemes d’actualització a les escoles catalanes per a alumnes que no dominen una de les dues llengües cooficials, com es fa a França.
Els resultats d’aquesta política lingüística són satisfactoris. Les virtuts d’aquest model educatiu han estat reconegudes reiteradament per organitzacions internacionals, com el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, el desembre passat.
Flexibilitat. Però, aquesta política educativa té repercussions negatives en l’aprenentatge del castellà? Les dades del Ministeri d’Educació i de la Generalitat de Catalunya mostren que el nivell de castellà entre els nens que reben estudis a les escoles catalanes és lleugerament superior a la mitjana del Regne d’Espanya i superior al de les comunitats autònomes monolingües com la ‘Andalusia.
La flexibilitat d’aquesta política es reflecteix en donar a cada centre la possibilitat de posar més èmfasi en una llengua estrangera o en una de les dues principals llengües cooficials, el castellà o el català, en funció de les característiques dels seus alumnes i de el seu seguici.
Alguns intenten establir un vincle entre la política lingüística i l’actual crisi política entre Catalunya i el Regne d’Espanya , que no és cert. De fet, el sistema lingüístic de l’ensenyament públic a Catalunya és el resultat d’un ampli consens de forces polítiques, que va des dels dos partits que avui formen el govern espanyol (PSOE i Podem) fins a les forces independentistes que formen el Govern català. Aquestes forces juntes representen al voltant de tres quartes parts dels vots dels ciutadans i la llei educativa catalana va ser aprovada el 2009 pel 87% dels diputats catalans i sota una presidència socialista del govern català.
L’exemple català ens mostra la importància d’establir polítiques públiques ambicioses si volem prendre seriosament la promoció de la diversitat lingüística, perquè fins i tot amb una discriminació positiva envers el català, el castellà segueix sent la llengua més utilitzada a aquesta societat rica i bilingüe.
Daniel Camós és el delegat de la Generalitat de Catalunya a França
Font: L’Opinion
