La crisi econòmica ha deixat multitud de ferides en la nostra societat: desigualtats, injustícies, més rics, desaparició de les classes mitjanes, xenofòbia, renaixement dels nacionalismes excloents, etc. I una de les coses que fins ara també s’ha endut ha estat la solidaritat internacional, la cooperació per al desenvolupament.
No es tracta de coses de quatre progres: es tracta de dur a terme polítiques públiques que treballin per lluitar contra les injustícies, contra les desigualtats, per a restaurar l’equilibri ecològic.
El nostre ha estat un dels països pioners quant a la solidaritat i la cooperació internacionals. Un munt d’ONGDs, una societat civil doncs ben organitzada, les entitats locals, especialment, i, finalment, la Generalitat, apostant, de manera més o menys clara, per una política de cooperació internacional per al desenvolupament que treballi per un món millor.
L’emergència climàtica deixa ben palesa la necessitat de lluitar contra l’escalfament global. Ara bé. Lluitar per a revertir aquest fenomen no és només disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
És lluitar contra les sequeres. I per a això cal treballar per a l’enfortiment de les societats locals en els països de l’anomenat sud. I per a això cal col·laborar perquè les societats s’apoderin i siguin mestresses del seu present i del seu futur. I cal que les societats s’allunyin de les temptacions radicalitzades i extremistes. El Sahel, avui, per exemple, és la frontera perquè les visions més radicals de determinades tendències no es converteixin en violentes, i atemptin, en primer lloc, contra les dones i contra les seves pròpies societats.
I això, com ho podem fer?
No es tracta de respostes secundàries, només. No es tracta de respostes estrictament de reducció de les emissions de gasos.
Es tracta de treballar per a l’apoderament de les societats locals, juntament amb nosaltres, per als drets de les dones, contra el patriarcat, a favor de noves relacions de producció. A favor dels drets humans, en definitiva.
Ara tenim una nova oportunitat. Els nous pressupostos de la Generalitat, les noves polítiques, han de fer front a aquesta realitat imperiosa. I cal fer-ho de manera professional, i sense bonismes ni apriorismes.
Des de Catalunya no podem arribar a tot arreu. Però cal fer un esforç de realisme, alhora d’idealisme, amb una política pública de cooperació que tingui en compte tots els actors, del Sud i del Nord, que no intenti abastar-ho tot. Però que s’alineï clarament amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible.
Les antigues receptes han estat superades. Avui ens cal una nova política que estigui en línia amb les recomanacions de les Nacions Unides. Això sí, cal una política nova i decidida.
El nostre mai no serà un país quantitativament capdavanter. El nostre PIB no és l’alemany, per exemple. Però cal avançar cap al 0,7% real, però ben gestionat. Avui el país no és capaç de gestionar-lo realment, un 0,7%.
Però sí anar-hi avançant, amb polítiques públiques rigoroses, avançades i realistes. Aquesta és la millor aportació a la lluita contra el canvi climàtic de Catalunya estant.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
