La literatura catalana ni s’ensenya ni es practica. A les escoles, des de la secundària fins a la universitat, s’elimina dels programes com una vergonya, un proscrit. La paraula literatura és un tabú políticament incorrecte. Espanta tota una generació d’estudiants per als qui el mòbil, on només llegeixen posts telegràfics de TikTok o Instagram, ha substituït el llibre. Als cursos universitaris la presència de la literatura s’ha de justificar amb temàtiques purament socials i polítiques, normalment de gènere, ètnia, colonialisme, etc. Estudiar una autora des del punt de vista del lèxic i l’estil és impensable.
El no lector actual esquiva la lectura, però no renuncia a exercir l’escriptura. No llegeix, però mira Netflix i Prime Video i hi troba fonts d’inspiració. S’apunta a tallers d’escriptura—jo també n’he ensenyat—on no es parteix del principi que sense aprenentatge no hi ha mestratge, sinó de mitges veritats més còmodes, com ara “Escriure és un ofici com qualsevol altre” o “Explica la pel·lícula que et passa pel cap” o, “Simplement conta una història.” Aquestes dreceres són més expeditives que la confrontació el fet que no tota escriptura és literatura i que una novel·la no és, “simplement” una història. El resultat és que produïm més faulistes que narradors i més escriptura que literatura.
Aquesta situació l’agreuja la manca de tradició investigadora al camp català. Els treballs monogràfics i les fonts secundàries en general, quan n’hi ha, són prims, i una colla d’obres i autors que se les mereixen passen a l’oblit sense pena ni glòria. Les llibreteres, amb comptades excepcions, tan sols recomanen els best-sellers de temporada. A l’hora d’avaluar llibres, només resten les ressenyes d’Amazon i Goodreads i les de la premsa, que cada cop en publica menys. Quan surt una obra literària considerada d’interès, es tracta com una notícia més i, com a molt, es fa un resum de l’argument. Pocs crítics s’aventuren a analitzar i destriar punts forts i flacs. Promoció sense valoració.
“La literatura catalana ni s’ensenya ni es practica. A les escoles, des de la secundària fins a la universitat, s’elimina dels programes com una vergonya, un proscrit”
Davant d’aquesta confabulació de factors, les editorials—conglomerats on les caps d’edició estan sotmeses a tota mena de pressions extraliteràries–no se centren en autores sinó en títols i no busquen nivell sinó novetat. Els llibres entren i surten del mercat per portes giratòries i han de ser de poca densitat i digestió lleugera per facilitar-ne el consum ràpid. El criteri avaluador, per tant, és el comercial. Ens hem quedat sense cap altre. En aquest clima, és impossible l’aparició de nous clàssics, i sense clàssics la data de caducitat de la nostra literatura quedarà fixada als anys setanta o vuitanta a tot estirar. A partir de llavors, només tindrem escriptura.
La literatura catalana no és l’únic pacient d’aquesta malaltia, que, d’altra banda, tampoc és nova. Tanmateix, recentment ha assolit dimensions epidèmiques i està tan estesa com la covid. Però quan ataca un cos tan baquetejat com el de la nostra llengua, amenaçat i perseguit pel fantasma de l’extermini, les conseqüències són molt més greus.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
