Una de les característiques del Procés és la inexistència d’una zona de posicionament polític neutral. L’enfrontament entre l’espanyolisme autonomista, amb una posició extremista clarament tendent al genocidi cultural de tot l’inherent al catalanisme, i la lluita per la independència catalana no té posició intermèdia possible, ja que el manteniment de l’statu quo és l’ambició de la postura del poder espanyolista i la neutralitat implica la inacció, la passivitat de la no decantació davant l’enfrontament de les dues posicions. Exactament el que pretén la postura espanyolista. Per tant, tota possible postura passiva que es reclami neutral, està beneficiant al bàndol espanyolista autonomista i, per tant, de fet, no és neutral en tant que afavoreix l’statu quo imperant.
Això afecta de ple a totes les entitats associatives civils, siguin purament culturals o no, independentment del seu objectiu causant. Fer cultura, o activitat cívica de qualsevol mena, en català o per Catalunya no és, ni pot ser, neutral. O manté l’statu quo, i llavors beneficia al bàndol autonomista espanyolista, o, en el grau o manera que sigui, es decanta per la reivindicació de la independència. És una qüestió de grau anar en una direcció o una altra, però traspassat un cert punt cau en una de les posicions irremeiablement. L’acceptació de no incloure cap “estelada”, per exemple, en un esdeveniment és un acte de passivitat que decanta clarament cap a la postura defensora de la posició espanyolista per desistiment. Amb això en té prou el poder imperant i no una altra cosa pretén.
“Fer cultura catalana de debò és plenament incompatible amb una postura políticament neutral en l’actual conjuntura històrica”
La rebel·lió és el dret dels pobles enfront del govern tirànic i injust. Aquesta filosofia va néixer amb l’enciclopedisme que va donar lloc al modern sentit de la Democràcia. I continua vigent plenament. Catalunya, en aquests moments de la seva Història, es torna a enfrontar a una dicotomia existencial; o plegar-se i anar desapareixent a poc a poc mitjançant una evolució demogràfica canviant i la pressió cultural exercida pels mitjans de comunicació manipulats pel poder, o rebel·lar-se enfront d’un govern tant injust com ineficient que pretén comportar-se com una oligarquia estúpida i egoistament centralista.
En el fons de la qüestió està el dret dels individus a la dignitat de ser el que un mateix reconeix ser, col·lectivament i individualment. Quan aquesta dignitat es veu condicionada a una submissió que pretén anar atenuant fins a l’extinció aquest ser el que s’és, català en el nostre cas, la rebel·lió és inqüestionable si es vol mantenir aquesta dignitat de ser el que s’és reconegudament. I enfront d’això un pot fer més o menys, però no pot deixar de fer, perquè aquest desistiment equival a rendició, a submissió, a acceptar el cruel destí de l’extinció d’un mode de ser a les mans d’un poder acomodatici a interessos espuris i entossudiments imperialistes, tant miops com obsoletes, d’una Espanya reduïda a un castellanisme simplificat molt útil per a maquillar corrupteles.
Per tant, tot és política.
La cultura catalana és una bandera, el fonament de la nació catalana, i lògicament l’objectiu a abatre, a llarg termini, per part de l’espanyolisme imperialista que històricament ha pretès reduir-la a una mera curiositat regional inútil per a la vida pràctica i una franca nosa per a l’economia. Demostrar al món que és una cultura viva, vital i creativa, amb un passat gloriós i un futur, almenys, realment possible, depèn en bona part dels ens culturals de l’exterior de Catalunya. I aquesta vitalitat ha de demostrar-se amb la seva rebel·lia, sense tebiesa acomodatícia i anquilosant.
Fer cultura catalana de debò és plenament incompatible amb una postura políticament neutral en l’actual conjuntura històrica.
Carles Vilanova és escriptor català i coordinador de l’ANC Argentina
