En 1964 el ministre d’Informació i Turisme franquista, Manuel Fraga Iribarne, en un discurs en el qual va fer elogis oberts a la llengua i a la cultura catalanes, va declarar: “La unidad de la patria no es, ya no puede ser amenazada por el uso de la lengua vernácula”. I més endavant: “Por mi parte, estoy bien convencido de que si, por ejemplo, los medios generales de comunicación y de información han de adoptar la lengua vehicular que todos los españoles comprenden, también es totalmente cierto que pueden acoger la lengua vernácula”.
Quin contrast si es compara amb el que diu i fa avui el PP, el partit més gran de l’oposició a Espanya. És cert que la llei de normalització lingüística va ser aprovada el 1983 pel Parlament espanyol pràcticament amb unanimitat (una sola abstenció), en una època en què el PP encara era Alianza Popular i amb el ja esmentat franquista Fraga al comandament. En els anys 1990 es va començar a covar la catalanofòbia a la dreta espanyola. El PP (creat el 1989) amb José María Aznar va enfortir els atacs al català, especialment després del canvi de segle.
“La catalanofòbia es va notar especialment quan el 2006 el PP reclamava l’anul·lació de 128 dels 223 articles del nou Estatut que el 73% de l’electorat català havia aprovat el 2005”
La catalanofòbia es va notar especialment quan el 2006 el PP reclamava l’anul·lació de 128 dels 223 articles del nou Estatut que el 73% de l’electorat català havia aprovat el 2005. En suspendre 41 dels articles el Tribunal Constitucional espanyol va provocar el 2010 la ira dels catalanistes, que van prendre els carrers. A més a més, el Constitucional va declarar que les referències en la Llei de la Llengua de “Catalunya com una nació” i “la realitat nacional de Catalunya” no tenien cap legalitat.
Hi havia qui pensava que Alberto Núñez Feijóo en ser elegit cap del PP el 2022 podia canviar el rumb dels conservadors quant a la llengua. Ell mateix es posava com a exemple d’una certa tolerància en el cas del gallec, però aviat va decebre. L’estratègia del seu partit continuava essent polaritzadora en la política lingüística, i el partit, juntament amb la ultradreta de VOX, va manifestar la seva gran satisfacció de no haver estat acceptat el català com a idioma oficial a la UE. Els embats actuals del PP i VOX, sobretot contra el català i l’eusquera, ens recorden en molts aspectes el franquisme. I com ja hem vist, la comparació amb el franquista Manuel Fraga no deixa en bon lloc a la dreta d’ara.
Immersió lingüística
Hi ha hagut possibilitats d’evitar la situació extrema que es veu actualment en el cas català. El PSOE ha donat suport a una modificació de la Constitució de 1978 que implicaria una divisió federal del territori espanyol, des d’un punt de vista administratiu i polític. Una solució així ha tingut el suport per molts catalans, mentre que el PP sempre ha refusat aquesta possibilitat. La proposta en si no és gaire clara, tot i que sembla que un estat espanyol federal significaria l’ús del català, l’eusquera i el gallec en els seus territoris respectius. També cal afegir que en el PSOE hi ha molts espanyolistes que no acceptarien una proposta d’aquest tipus.
“Hi ha un ampli consens ‒no només professional, sinó també polític‒ que la immersió lingüística ha estat un èxit total a Catalunya”
Des dels anys 1983‒1984 s’aplica a Catalunya l’anomenada immersió lingüística a les escoles, basada en les experiències de la instrucció del francès al Quebec, al Canadà francòfon, a la segona meitat de la dècada de 1960. En el cas català, la immersió lingüística és un mètode d’ensenyament que consisteix a utilitzar el català com a llengua vehicular en matèries diferents de la llengua materna, per exemple matemàtiques, ciències naturals o socials, des de l’escola primària. Així els programes d’immersió són també una eina d’integració de la població immigrant a la societat catalana.
Hi ha un ampli consens ‒no només professional, sinó també polític‒ que la immersió lingüística ha estat un èxit total a Catalunya. Massa èxit ‒ als ulls dels espanyolistes. Les forces anticatalanes van començar a manifestar-se de nou, especialment la dreta. Quan el ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport, a la tardor de 2012, va afirmar que el govern del PP aspirava a espanyolitzar els alumnes catalans, molts van tenir associacions amb l’època de més persecució del català durant el franquisme.
L’11 de setembre
Fa segles que els catalans lluiten per la seva identitat, cultura pròpia i llengua particular. Quan Madrid va ser escollida per la reialesa com a capital d’Espanya el 1561, el centralisme castellà es va imposar a poc a poc. Amb l’arribada dels Borbons a principis del segle XVIII, es va intentar esborrar qualsevol mena d’originalitat de les regions. Els catalans celebren des del 1714 l’11 de setembre com Diada nacional, el dia en què van caure Barcelona i Catalunya en mans dels Borbons. És el dia de la resistència catalana.
Al segle XIX, la indústria catalana es va desenvolupar molt abans que altres parts d’Espanya, i amb la indústria va sorgir una potent burgesia que buscava el seu lloc a l’Estat. Culturalment el segle es caracteritza per l’anomenada Renaixença. Aquest moviment que abraça tota mena de manifestacions ‒ dansa, cançons, música, cultura oral i literatura ‒ i, sobretot, el cultiu de la llengua en les seves diverses facetes.
“La figura clau de la normalització del català és Pompeu Fabra (1868‒1948), que va dedicar la seva vida a l’estudi, anàlisi i fixació de la llengua catalana moderna”
La Renaixença comptava amb el suport de diversos sectors socials, però el principal va ser la burgesia, amb els seus intents d’institucionalitzar la cultura, per exemple a través dels Jocs Florals, una tradició que es remunta al segle XIV. De la mà de la burgesia industrial el català va passar de llengua del camp a llengua de ciutat, convertint-se en la llengua general de Catalunya.
Els primers anys del segle XX van ser de gran efervescència cultural, i en aquests anys es van posar les bases del català com a llengua escrita normalitzada. La creació el 1907, de l’Institut d’Estudis Catalans va ser fonamental en aquest sentit i, en gran part gràcies a les tasques impulsades sota el seu auspici, el català va trobar la seva forma escrita estandarditzada. La figura clau de la normalització del català és Pompeu Fabra (1868‒1948), que va dedicar la seva vida a l’estudi, anàlisi i fixació de la llengua catalana moderna.
L’hora zero
Després de l’etapa de forta repressió, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923‒1930), que afectava tot el que fos català o que pogués interpretar-se com a contrari a la unitat d’Espanya, la Segona República (1931‒1936) va significar un impuls important, amb la declaració, el 1932, del català com a idioma cooficial amb el castellà a Catalunya. Però la Guerra Civil (1936‒1939) va interrompre de manera brusca gairebé tot el que s’havia construït. El lingüista català Antoni Maria Badia i Margarit va dir que “1939 és l’hora zero de la llengua i de la cultura catalanes”.
La repressió subtil de la primera etapa del franquisme va ser seguida per certes concessions fetes a partir dels anys seixanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco, el novembre de 1975, durant la Transició es va produir una recuperació ràpida: es van poder comprar publicacions en català, es van canviar noms de carrers i institucions, es va crear TV3, i el català va esdevenir llengua cooficial a Catalunya.
“El gran canvi en l’actitud dels espanyolistes sobre el català es va produir a començament del segle XXI. VOX ha empès el PP cap a postures més radicals”
El gran canvi en l’actitud dels espanyolistes sobre el català es va produir a començament del segle XXI. Un gir més radical va significar la creació del partit d’extrema dreta VOX, que també ha empès el PP cap a postures més radicals. Això es veu en les traves que es posen a l’ús del català a Catalunya, al País Valencià, i a les Illes Balears. Si bé aquestes dues darreres comunitats rebutjaven fortament anomenar català les seves variants lingüístiques, sobretot pel predomini del català central en les normes de la llengua escrita, avui es poden veure més variants dialectals representades.
Així ha estat la lluita dels catalans per la seva llengua des de l’edat mitjana fins avui. El que sí que podem constatar és que no cedeixen i que no tenen por de cap oposició, ni interna ni, sobretot, de part de qui consideren els seus adversaris, especialment localitzats a Madrid. Això, almenys, és prometedor per al futur del català.
Johannes Nymark és professor associat emèrit de la NHH Norwegian School of Economics
