Vaig conèixer l’Ana Alba a primers de juliol de 1997 a Sarajevo, a la seu de l’oficina de l’Ambaixada de la Democràcia Local del Consell d’Europa (ADL), que era el nom i la cobertura legal internacional que tenia l’oficina del Districte 11 de Barcelona a Sarajevo. Barcelona tenia 10 districtes, i quan Pasqual Maragall va decidir que la capital catalana lideraria tot un esforç públic i privat de reconstrucció de la ciutat olímpica germana, va crear el 1996, un any després de la fi de la guerra de Bòsnia, un nou districte dins l’organigrama administratiu de l’Ajuntament, el Districte 11. Un Districte que tindria com a gerent al tècnic municipal Manel Vila, i al periodista de TV3 Carles Bosch com a director de l’oficina i dels projectes allà a Sarajevo. Oficina que s’obriria al carrer Valtera Perica de la capital Bòsnia, a pocs metres de la Presidència i d’on acabava el barri històric, la Basharsha.

A la Basharsha hi ha en un radi de menys de 400 metres la gran mesquita, la catedral catòlica, la catedral ortodoxa –que va estar oberta i va ser respectada tota la guerra–, i la sinagoga jueva. Les quatre grans catedrals de les quatre religions de les quals parlava el Premi Nobel de Literatura Ivo Andric, molt a prop les unes de les altres.

El març de 1997, Bosch va tornar al periodisme, i el també periodista català Eric Hauck, que havia cobert la guerra per al diari Avui amb el malaguanyat Jordi Pujol Puente, seria nomenat director de l’ADL-Districte 11 a Bòsnia. I cap al mes de juny de 1997 arriba a Sarajevo una noia jove i menuda de 25 anys, l’Ana Alba, que feia poc havia acabat la carrera de Periodisme. I més a més de col·laborar amb l’ADL, començarà a treballar per a l’OSCE o Organització de Seguretat i Cooperació a Europa, amb la missió d’acompanyar cada matí un treballador o funcionari bosnià a la localitat de Pale, estació d’esquí de les olimpíades de 1984, capital de la zona serbobosniana, on governava el criminal de guerra Radovan Karadzic i els seus seguidors que, teòricament, acceptaven els acords de pau de Dayton que es començaven a implementar. I la presència d’aquella noia catalana acompanyant l’empleat bosnià era una garantia per a la seguretat d’aquest i que no fos tirotejat, detingut, segrestat o tingués un desgraciat accident a la carretera de corbes sinuoses.

I així la jove Ana cada dia feia d’anada i tornada els 15 quilòmetres de carretera que pujava a l’antiga estació d’esquí i creuava el checkpoint de les tropes de l’OTAN, darrere del qual hi havia els policies i els soldats de la República Sèrbia de Bòsnia. I ja a Pale acompanyava aquell bosnià a fer les gestions burocràtiques a la zona sèrbia o s’asseia en una terrassa d’un bar a prendre un cafè turc o una cervesa sèrbia mentre l’esperava, tot observant o xerrant amb aquells que se li acostaven.

Poc després ella va començar a fer col·laboracions periodístiques per a l’Avui sobre els Balcans. I durant alguns anys ella i jo vam fer articles primer sobre Bòsnia i també sobre Kosovo per a l’Avui, sense trepitjar-nos l’un a l’altre. I no recordo en quin moment exacte, potser l’any 2000, ella va entrar a la plantilla fixa de la secció d’Internacional de l’Avui. Llavors jo era un freelance que oferia articles d’informació amb o sense fotos, i també articles d’anàlisi sobre els Balcans, el Sàhara i altres conflictes. I ella sovint era qui, ja com a redactora, me’ls editava a la redacció del carrer Consell de Cent. Altres articles me’ls editava el sotscap de Món, el David Caminada, mort en absurdes circumstàncies a Barcelona fa cinc mesos.

Quan ella va plegar de l’Avui va continuar treballant de freelance seguint molt els conflictes d’Iraq i Palestina. I des de fa nou anys treballava com a freelance amb regularitat per a El Periódico, l’agència russa Sputnik i últimament a la Cadena SER. I es va establir a Jerusalem, ciutat rodejada de checkpoints com el Sarajevo dels anys 90, i que té també molt a prop la mesquita d’Al-Aqsa i la cúpula de la Roca amb la pedra d’Abraham-Ibrahim, les catedrals de totes les corrents dels cristianisme, el Mur de les Lamentacions dels jueus i les sinagogues.

I va trobar a Jerusalem, els territoris palestins i Gaza, amb els seus murs i checkpoints, la seva casa. I per la seva brillant tasca periodística va quedar finalista fa un any del Premi Cirilo Rodríguez, el més important de la premsa espanyola per a periodistes especialitzats en cobertures internacionals, i acabava de guanyar el XIII Premi Julio Anguita Parrado, que no va poder recollir en persona. Com tampoc no ha pogut veure estrenat el projecte que estava fent amb la Beatriz Lecumberri, Condemnades a Gaza, sobre les dones que com ella patien càncer i no poden rebre tractament mèdic pel bloqueig israelià.

A la dividida Bòsnia i a Palestina i Israel va trobar el seu lloc. I és que hi ha persones, com l’Ana Alba, que amb una sensibilitat especial per descriure el que passa a llocs com Jerusalem o Sarajevo, on dialoguen o lluiten civilitzacions i concepcions de la vida, llocs plens de murs i checkpoints que et fan passar cada dia a l’altra banda, hi troben casa seva i el seu lloc al món. Descansi en pau.

Xavier Rius Sant, periodista i escriptor especialitzat en conflictes internacionals