D’unes setmanes ençà el moviment anomenat armilles grogues està posant en escac la República francesa i, especialment, l’administració Macron. Es tracta d’un fenomen molt francès, però alhora s’inscriu en allò que és el malestar europeu, que té diverses expressions, també a Catalunya. Més enllà dels grupuscles més violents que subverteixen el que vol dir el moviment val a dir que és imprescindible acostar-nos-hi per a veure, també, similituds amb la pròpia societat catalana.
Aquest moviment és un crit, sovint desesperat, de milions de ciutadans i ciutadanes de França que se senten exclosos de l’actual model de globalització: allunyats dels centres de poder, dels centres urbans, foragitats d’allò que hom anomena la nova economia; aliens a les TICs (mal anomenades noves tecnologies, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació), a aquesta economia virtual, digital, hipertecnològica, que sovint és lluny de la realitat del dia a dia, milions de persones protesten, sovint sense un programa clar, tot expressant la malheuse, un malestar per la manca de futur i de present.
Les ciutats de província, a anys llum de París, Lió, Bordeus, Tolosa, de les expressions de les noves classes socials que han sorgit arran de la quarta revolució industrial; deixades a la seva sort: amb milions de persones jubilades que no arriben a final de mes, que no poden fer servir els seus automòbils dièsel, amb unes infraestructures sanitàries molt justes, en un rere país despoblat, envellit, amb alts índexs de pobresa, … Tot això dona lloc al moviment.
Les respostes han estat febles, tèbies, sense atacar l’arrel del problema, de fet. Avui existeixen almenys dues Frances: la moderna, urbana, connectada amb el món, on hi regnen les TICs, l’economia virtual, nova, moderníssima, amb una mirada de superioritat vers totes aquelles persones que han creat l’estat del benestar i que, ara, en són exclosos.
Més enllà dels fenòmens de violència, condemnables, la realitat és tossuda: una part de la societat francesa se’n sent exclosa, de la modernitat, de la vida. L’economia verda, ecològica, una necessitats per a tothom, segons com s’enfoca l’únic que fa és aprofundir en les diferències, en les desigualtats, en l’alienació de parts immenses de la societat de la que, de facto, no en formen part.
I enllaça amb les respostes de societats desesperades que malden per trobar el seu lloc al món; que reaccionen de manera o bé violenta o bé amb aproximacions perilloses a l’extrema dreta. Una part del vot a favor del Brexit té també a veure amb aquest moviment alienant. Les respostes no són fàcils, i trobar-les és responsabilitat de tothom, especialment d’opinadors, polítics, etc.
Cal defugir de respostes simples: el passat no va ser millor, ni és la immigració la causa de l’alienació de milions de persones. L’esquerra no ha sabut donar respostes clares, de moment, almenys fora de l’Europa del sud. Els nacionalismes, els populismes, els extremismes de dreta, són, també en part, respostes fàcils a problemes molt més complexos.
França és el nostre veí, però alguns dels símptomes també els trobem al nostre país. Les altes taxes de pobresa, l’envelliment de la nostra societat, la cerca de respostes, massa vegades simples, no ens fa de cap manera immunes a fenòmens de populisme, nacionalisme excloent i xenofòbia. Treballar per una distribució de la riquesa, defugint del culte a les noves economies com a expressió única de la modernitat, apartant-nos, alhora, de somnis d’un passat que, com deia abans, va ser pitjor, i que cal no recuperar; maldar per un reequilibri territorial efectiu, etc., són respostes per a una societat que, com la francesa, en àmplies capes té por no ja al futur sinó al present.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
