Durant la major part del segle XX hi ha hagut un país a l’Amèrica Llatina diferent a la resta. En primer lloc per la pròpia composició del país: un país fet per la immigració europea en la pràctica totalitat. Al voltant del 10% és població descendent dels esclaus negres, i sense població indígena, exterminada per les tropes de la República a la segona meitat del segle XIX.
En segon lloc val a dir que es tracta d’un país que havia estat una illa democràtica en un mar de cops d’estat i de dictadures fins la dècada de 1970. En tercer, un Estat fort, amb un incipient Estat del benestar, especial des de fa un segle. El batllisme, pràctica i ideologia polítiques nascuda a principis del segle XX per descendents de catalans, els Batlle, va marcar l’esdevenidor del país. La creació d’un Estat paternalista, avantsala de l’Estat del benestar, va crear una de les societats més justes de la regió.
El país sempre va ser una de les destinacions de catalans i catalanes, entre d’altres països europeus, a l’hora de cercar una vida millor, o bé fugir de situacions complicades des del punt de vista polític, social, etc. També alguns catalans varen provar de fer fortuna al país. Uns ho varen aconseguir; d’altres, no.
Amb la fi de la Guerra Civil l’èxode de republicans també va arribar a l’Uruguai. No només Margarida Xirgu o l’arquitecte Bonet. També d’altres varen contribuir a l’economia i societat uruguaianes, i hi varen trobar un lloc per a poder desenvolupar les seves activitats i trobar una vida millor.
La dictadura dels anys setantes no va distingir per qüestions d’origen. Els descendents de catalans i catalanes la varen patir igualment, com la resta de ciutadans del país. Tots recordem, a més, les onades de solidaritat que des de la democràcia recentment reconquerida vàrem donar des d’aquí a les societats del Con Sud que estaven patint dictadures criminals.
Amb els restabliment de la democràcia a l’Uruguai va retornar-hi un sistema de partits singular: dues formacions conservadores tradicionals, els blancs i els colorados, i una coalició de centre esquerra i esquerra que maldava per poder aconseguir algun dia el poder, el Frente Amplio.
Fa 15 anys el Frente arribava a guanyar les eleccions presidencials. El sistema uruguaià és, com a la majoria de les Amèriques, presidencialista. Fa una dècada i mitja, doncs, el Frente, de la mà de Tabaré Vázquez, guanya la presidència. Aleshores va començar un període que potser per a observadors estrangers sigui una mica curiós: a banda d’una retòrica molt esquerrana, sovint que sembla anterior al període de 1968, la política econòmica i social ha estat marcada per una contenció enorme. Sí és cert que les polítiques redistributives han fet disminuir el nombre de persones que viuen en el llindar de la pobresa.
I que hi ha algunes experiències en el camp de l’ensenyament clarament exitoses (el Pla Ceibal, que consisteix a que tots els nens i nenes del país tinguin un ordinador personal a classe, i, ara, una tauleta; òbviament pagada per l’Estat). El país, a més, té algunes contradiccions importants: durant molts anys ha estat considerat un paradís fiscal. I és seu d’una de les regions de vacances més exclusives del món, Punta del Este i bona part de la costa atlàntica. L’aeroport de la Laguna del Sauce, per exemple, és, especialment a l’estiu austral, lloc de parada obligada dels avions privats de milionaris de tot el planeta.
El 2010, a més, arribà a la presidència Pepe Mujica, antic guerriller tupamaro. Les polítiques redistributives van anar a més. I la societat es va cohesionar amb una societat més justa.
Tot, però, arriba a la seva fi. El poder mal utilitzat a vegades, alguns casos de corrupció, la manca de relleu generacional, un enorme pes de la pressió fiscal, unes classes mitjanes que demanden noves receptes polítiques i culturals que, potser, sense una renovació generacional no seran possibles.
L’Uruguai és un país pròsper, que els catalans també hem construït. En aquests moments hi ha una incertesa generalitzada a tot el món democràtic. També hi ha arribat aquí. El dia 27 d’octubre hi ha la primera volta de les eleccions presidencials. Amb gairebé tota seguretat no hi haurà cap candidat que n’obtingui la majoria absoluta, i, per tant, caldrà un balotage, segona volta. El Frente Amplio té, en aquests moments, un paper difícil. No és evident que aconsegueixi retenir la presidència.
No només polítiques redistributives es veurien en perill. També un posicionament clar en política internacional a favor dels drets humans i de la solució pacífica dels conflictes. Ara bé. A l’agenda uruguaiana no hi ha el dossier català.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
