L’impacte de la invasió russa d’Ucraïna té múltiples conseqüències que van més enllà de la crisi humanitària i de seguretat defensiva, energètica, alimentària o informativa. També ens estem endinsant en un ambient d’inseguretat diplomàtica que, malgrat l’aparent tancament de files entre els Estats europeus i aliats, està posant al descobert els límits de les relacions internacionals tradicionals.
Als països del sud-est d’Europa, ja molt castigats pels efectes de les postguerres balcàniques, la catàstrofe econòmica del 2008, les allaus de refugiats sirians del 2015, l’emergència climàtica i una caòtica gestió de la pandèmia, no els queden forces per afrontar cap crisi ni cap decepció més. I, si bé és cert que Vladimir Putin té a la regió un parell “d’armes”—les secessions de la Republika Srpska a Bòsnia i Hercegovina, i de Transnístria a Moldàvia—que pot utilitzar per crear encara més tensió a Europa i, per tant, arribar a una eventual taula de negociació amb més monedes de canvi, també es veu el “nou ordre mundial” del 24 de febrer com una darrera oportunitat per resoldre conflictes mal tancats des de fa més d’un segle.
Que s’estigui ampliant l’escut protector de l’OTAN i que ressoni cada cop amb més força la possibilitat d’un procediment exprés d’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea per protegir-la de la conquesta russa, ha esperançat capitals com Sarajevo, Skopje, Tirana i, fins i tot Belgrad. Després d’una dècada en què Brussel·les ha donat llargues a una nova ampliació als Balcans Occidentals, potser ha arribat el moment de convocar una gran conferència que posi fi a les dilacions i obri les portes de la UE a milions de ciutadans europeus que volen sentir-se defensats dels corrents autoritaris i autocràtics que s’estan enquistant a la regió.
I davant l’evidència que la diplomàcia tradicional dels Estats-nació no aconsegueix avançar més enllà de la seva visió de túnel, replicant una vegada més les tensions i divergències del passat, fins al punt de bloquejar també l’escàs marge d’acció dels organismes multilaterals; potser ha arribat l’hora de la diplomàcia de les regions, menys encotillades i solidàries, més properes a les necessitats urgents d’una ciutadania que comparteix problemes i solucions.
“Potser ha arribat l’hora de la diplomàcia de les regions, menys encotillades i solidàries, més properes a les necessitats urgents d’una ciutadania que comparteix problemes i solucions”
Amb aquesta perspectiva arriba la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, Victòria Alsina, a Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, on tindrà l’oportunitat de sumar noves aliances per impulsar una veritable macroregió euromediterrània. La gran Ljubljana, l’estratègic Comtat de Dubrovnik-Neretva i el Cantó de Sarajevo són tres paradigmes mediterranis a poques hores de distància, amb els que Catalunya comparteix la preocupació per la gestió de la biodiversitat i els recursos del mar, el turisme invasiu, la gentrificació de les ciutats o el despoblament de les zones rurals.
Tenim ganes de compartir experiències i solucions, reforçant els pilars d’un pont que Catalunya va bastir fa 30 anys, quan una nova guerra a Europa, la dels Balcans, acabava amb les esperances d’un altre “nou ordre mundial” creat el 9 de novembre de 1989 amb la caiguda del Mur de Berlin.
Eric Hauck és el delegat del Govern català al Sud-est d’Europa
