En només unes setmanes la segona administració Trump ha fet estremir Brussel·les. L’estratègia del nou govern nord-americà envers la Unió Europea ha quedat ben clara: en el millor dels casos, la ignora; en el pitjor, la menysprea, amb l’objectiu constant d’afeblir-la i relegar-la a una posició d’irrellevància.
La crisi d’Ucraïna n’és una mostra evident. Trump menysté el paper que la UE pot –i ha de– jugar en la negociació d’un acord de pau, malgrat que Ucraïna és a Europa, que és país candidat a integrar-se a la Unió, i que la UE té un interès existencial en procurar que la pau sigui justa i duradora i que el conflicte no es tanqui en fals. Però Trump prefereix alinear-se amb el discurs fal·laç i els interessos expansionistes de Putin, i al més pur estil de tertulià passat de voltes, esbronca públicament Zelensky per gosar demanar garanties de seguretat abans d’oferir l’explotació de les terres rares del seu país.
A la política global de Trump, el que compta són les transaccions mercantilistes per sobre de les aliances tradicionals: compra de territoris (Groenlàndia, Panamà), inversions en ressorts turístics (l’obscena proposta per a Gaza, il·lustrada indecentment amb un vídeo generat amb intel·ligència artificial) o l’apropiació de recursos naturals a canvi de suport militar prestat. És cert que en política internacional tothom defensa interessos. Però es pot ser pragmàtic i alhora tenir principis.
“L’estratègia del nou govern nord-americà envers la Unió Europea ha quedat ben clara: en el millor dels casos, la ignora; en el pitjor, la menysprea”
I les provocacions no s’aturen aquí. El vice-president Vance, a part d’anunciar que a Washington hi ha un nou xèrif, va assegurar a Munic sense despentinar-se que a la UE no es respecta la llibertat d’expressió. Trump, confirmant que la ignorància és sempre atrevida, va afirmar que la Unió Europea es va crear per perjudicar els Estats Units. A això cal sumar-hi les immediates imposicions d’aranzels a les importacions europees i les constats ingerències electorals del retallador oficial Musk mirant d’afavorir l’extrema dreta europea.
Si no es produeix un canvi de rumb –ara com ara poc probable–, totes aquestes intimidacions amenacen de dinamitar la relació transatlàntica que els EUA i la UE han construït durant més de set dècades. Una relació fonamentada, amb matisos, en la defensa compartida d’un mateix model polític i econòmic –la democràcia capitalista– i que, malgrat els seus indubtables aspectes positius, també ha generat una forta dependència d’Europa envers els Estats Units, especialment en l’àmbit de la defensa.
Per molt que ara Meloni corri a intentar redreçar aquest mal inici proposant una cimera EUA-UE, Trump no té la més mínima intenció de considerar la UE en la seva totalitat com a interlocutor polític. La negativa del secretari d’Estat, Marco Rubio, a reunir-se amb l’alta representant de la política exterior europea, Kaja Kallas, n’és una prova ben simptomàtica. Trump sap que la millor estratègia és mantenir una relació bilateral amb els governs europeus, debilitant així la capacitat de la UE per actuar com a bloc.
“Potser seran precisament les humiliacions de Trump el que acabarà esperonant la Unió Europea a despertar i plantejar-se seriosament què vol ser quan sigui gran”
Tanmateix, aquesta situació de trencadissa també pot ser una oportunitat perquè la Unió Europea prengui consciència de si mateixa i de la necessitat de definir el seu paper en l’escenari global. Les humiliacions de Trump, a Zelensky i a Europa, haurien de servir d’avís: si la UE vol ser un actor rellevant, ha d’actuar com a tal. Ja no s’hi val a pensar que sempre hi haurà algú, des de Washington, disposat a treure’ns les castanyes del foc. És evident que això els propers anys ja no serà així. I per tant és més necessari que mai, entre altres, disminuir o trencar dependències que pesen com lloses, per exemple en els àmbits tecnològic o comercial, accelerar la integració en matèria de defensa amb mecanismes propis i més eficients, i adoptar una posició, única i clara, en les grans qüestions internacionals, des d’Ucraïna fins al Pròxim Orient passant per Rússia i la Xina.
Per aconseguir-ho, els socis europeus han de superar les seves múltiples divisions i entendre que només amb una veu comuna i no subordinada poden aspirar a tenir un cert pes per contrarestar les pressions externes, ja vinguin de Washington, Moscou o Pequín. Europa ha de deixar de ser un tauler de joc incoherent i convertir-se en un jugador.
Aquest repte no és senzill, ans el contrari. Requereix coratge polític, lideratge i consens per part de les forces pro-europees per fer avançar la UE com a realitat política i geopolítica. Hi és, aquesta voluntat? Sense dubte, els aires populistes i extremistes que recorren Europa i que impregnen cada cop més parlaments i governs, no hi ajuden. Tanmateix, paradoxalment, potser seran precisament les humiliacions de Trump el que acabarà esperonant la Unió Europea a despertar i plantejar-se seriosament què vol ser quan sigui gran.
Jordi Solé i Ferrando va ser europarlamentari per Esquerra Republicana de 2017-2024
El declivi d’Europa
