La victòria de Donald Trump a les eleccions als Estats Units culmina arreu del món, especialment en els països desenvolupats, una tendència de suport a la dreta i a l’extrema dreta. En aquests darrers 10 anys ho hem vist a Alemanya, Itàlia, Hongria, Suècia, Finlàndia o al mateix estat espanyol. A Catalunya, el 2021 Vox aconsegueix entrar al Parlament i en les darreres eleccions ho fa Aliança Catalana. S’han fet extensos estudis i diagnòstics sobre aquest fet, molts dels quals posen de manifest que quan hi ha desencís en la societat, el vot s’extrema i podem arribar a veure com una part de votants tradicionalment progressistes opten per cedir el seu vot a partits que abanderen discursos xenòfobs, autoritaris, masclistes i ultraliberals i que aprofiten el desconcert per queixalar i fracturar la societat a qualsevol preu.
Mentrestant, les formacions d’esquerres intenten sobreviure en aquest marc de contradiccions, malgrat que l’espai ideològic progressista continua tan present i vigent com sempre. Això ens porta a pensar que hi ha una gran esquerda entre allò que pensa la societat i els partits que opten a representar-la. I aquesta realitat sempre afecta, indubtablement, l’arc progressista de qualsevol país.
Esquerra Republicana de Catalunya, des de fa força temps, aspira a representar l’esquerra nacional d’un país que, malgrat tot, encara pateix el llast de més de 25 anys d’un pujolisme no només atribuïble al president Pujol. De fet, l’aposta pel concepte d’una independència útil, que va més enllà del simbolisme i el patriotisme, i que en justifica la seva raó de ser com a la millor eina per donar solucions als problemes reals del país, ha portat el partit d’Oriol Junqueras i Marta Rovira als millors resultats de la història després de les eleccions de 1936, amb el president Companys empresonat i amb la complicitat de bona part del moviment sindical i la classe treballadora.
“Prescindir -o promoure’n l’oblit- dels actius que ens han de permetre tornar a reconnectar amb la societat mai hauria d’estar entre els valors de cap republicà”
L’independentisme màgic i la grandiloqüència de les promeses electorals de Junts per Catalunya va facilitar que l’any 2021 Esquerra Republicana de Catalunya assolís la presidència de la Generalitat. Veníem d’una pandèmia que va posar a prova el país sencer, amb unes eleccions dutes a terme amb totes les mesures i garantint del dret a vot per a tothom – com no podia ser d’altra manera – i de gairebé un any d’interinitat del Govern Torra, un cop coneguda la sentència no ferma per no haver retirat una pancarta sobre els presos polítics del Palau de la Generalitat. Un govern encapçalat pel president Aragonès que les urnes no van aprovar. Certament, la inestabilitat continuada per la manca de suport dels Comuns i la retirada anticipada i electoralista de Junts, van debilitar-lo ja des del primer dia. Ara bé, la manca de connexió amb diferents sectors essencials i amb bona part del país mal anomenat territori, van portar el partit a l’oposició. I no pas per no haver dut a terme polítiques tan importants com la gratuïtat a l’I2 a les escoles públiques o una aposta clara per a la producció cultural en català, entre altres, sinó perquè no sempre estar a prop de la gent i del país passa únicament per aprovar acords de govern.
El lideratge implica determinació. Gestionar les contradiccions pròpies de qualsevol formació política no significa moure’s en l’ambigüitat en temes tan essencials com els Jocs olímpics dels Pirineus, el Hard Rock o un traspàs de rodalies que no contempla ni de bon tros la gran transformació de la xarxa de transport públic de la Catalunya interior. Fer política d’esquerres és projectar esperances, és tenir sempre els canals de diàleg oberts amb els actors que millor representen la classe treballadora i la petita i mitjana empresa, que tant ens ha definit al llarg de la nostra història. Liderar vol dir ser capaç de fer confluir la diversitat pròpia i necessària de la militància d’un partit en una veu clara, forta i decidida. Liderar vol dir escoltar, entendre, empatitzar, allargar la mà i voler ser com qui aspires a representar. Perquè la política no només es fa decidint sinó que també es fa estimant.
“Hem reclamat fer net i depurar responsabilitats abans del procés congressual, per convertir-lo en un exercici de reflexió sana, neta i constructiva”
El pròxim dissabte 30 de novembre la militància d’Esquerra República de Catalunya estem cridats a les urnes per escollir quin equip ha de pilotar el partit durant els anys vinents. I ho fem després d’haver perdut clarament suport electoral i d’haver presenciat un dels episodis més tristos de la història del partit com ha estat l’estructura B i totes les seves maniobres. Hem estat moltes les persones que hem reclamat fer net i depurar responsabilitats abans del procés congressual, per convertir-lo en un exercici de reflexió sana, neta i constructiva. Perquè som republicans i republicanes quan ho diem, però sobretot, quan ho practiquem. I precisament per això ens hem d’autoexigir ser exemple de dignitat moral per a tot aquell conjunt de societat que volem representar. Perquè ens hi necessitem totes i tots. Perquè prescindir -o promoure’n l’oblit- dels actius que ens han de permetre tornar a reconnectar amb la societat mai hauria d’estar entre els valors de cap republicà.
Durant aquests darrers mesos, malgrat la decisió personal de mantenir-me en un segon o tercer pla per adquirir perspectiva política, he tingut la sort de parlar amb molta militància, de prop, de tu a tu, recorrent el país i les seccions locals. He trobat grans persones, autèntiques, arrelades a la seva terra i, alhora, obertes a construir un món millor per a tothom. M’he emocionat en conèixer històries vitals, de lluita, de resistència, de militància a un model de vida basat en els grans valors del republicanisme. I ho he fet acompanyat de l’Oriol Junqueras i de tot un gran equip de persones que aspiren a retornar aquest partit on li correspon. I quan dic que li correspon, no només parlo pas des de la nostàlgia d’uns temps estats gloriosos sinó de la vocació de transformació i de llibertat de present i de futur. Això ha estat Esquerra Republicana de Catalunya i, estic convençut, que ho tornarà a ser.
Bernat Solé i Barril és exconseller d’Acció Exterior, Relacions institucionals i Transparència
