L'oportunitat d'un banc públic català

Una de les mesures compromeses per l’actual Govern de la Generalitat és la creació d’una banca pública a través del procés de transformació de l’Institut Català de Finances (ICF). La petició de la fitxa bancària al Banc d’Espanya per poder operar com a tal ja va ser tramitada per l’actual president, Pere Aragonès, quan exercia de conseller d’Economia i Hisenda. I és de preveure que, en els pròxims mesos, Jaume Giró, l’actual titular de la cartera, pugui donar-ne notícies concretes.

La mesura, si finalment compta amb el plàcet del supervisor bancari espanyol, pot aportar beneficis importants a l’economia productiva catalana, que requereix un impuls decidit per part dels nostres responsables polítics. Incentivar la necessària reindustrialització del país, facilitar eines a l’activitat emprenedora o evitar l’ofec financer de la petita i mitjana empresa són algunes de les qüestions que poden rebre un impuls fonamental si finalment el banc públic català acaba veient la llum.

La Generalitat necessita eines per poder participar eficaçment en la reactivació econòmica del país. Un camí, per descomptat, és la injecció de recursos econòmics directes a través del capítol d’inversions i dels programes específics de despesa que fixen els pressupostos públics.

Però l’administració, l’empresa més important del país, no pot fer-ho tot sola. Un país necessita també una iniciativa privada amb múscul financer per poder assumir riscos i innovar. I no són poques les ocasions en les quals tota l’energia del sector privat topa d’entrada amb dificultats de pes per poder accedir al finançament necessari per fer realitat els seus projectes. Quan això passa, iniciatives empresarials serioses, amb projectes competitius, es queden a mig camí sense poder arribar a la meta. La banca pública hauria de servir per evitar aquestes situacions.

El banc públic català no actuarà com una entitat financera comuna. En aquest sentit, la seva activitat no inclourà els particulars. Més aviat estem davant d’una banca pública d’inversió que, fent pivotar tota la seva activitat sobre l’eix de l’interès públic, pot resultar fonamental per a la generació de riquesa i la tan necessària reactivació econòmica de Catalunya.

Aquesta eina pública encaixa perfectament en els objectius i la manera de fer que s’ha marcat el Govern i, en particular, el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró. La seva dilatada experiència en el sector bancari, i en l’empresarial en el seu conjunt, fan que es pugui ser optimista sobre el futur de l’ICF quan aconsegueixi la fitxa per poder actuar com a banc. En aquest sentit, Giró s’ha marcat com a objectiu aprofitar totes les eines al seu abast perquè l’administració pública esdevingui un aliat eficaç de l’activitat privada, prenent com a base la realitat econòmica i productiva del país. Això vol dir no menystenir les petites i mitjanes empreses, que el conseller també s’ha compromès a tenir en compte de manera principal, ja que conformen una part molt important del mapa econòmic i productiu català.

Catalunya tindrà l’oportunitat de transformar l’ICF en un banc públic modern i eficaç, capaç de participar de manera solvent en la transformació econòmica i empresarial del país

Naturalment, un banc públic s’ha de gestionar de manera professional. Les obligacions a les quals està sotmesa la banca, imposades per les autoritats independents de supervisió, van incrementar-se molt arran de la crisi financera del 2008-2014 amb l’objectiu d’evitar episodis de males pràctiques com els que es van viure aquells anys, i que van acabar fent necessari el rescat de la banca com a única manera de salvar els estalvis dels ciutadans i evitar la caiguda total del sistema econòmic.

Que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, hagi ocupat abans la cartera d’Economia i que l’actual titular, Jaume Giró, sigui un professional experimentat, coneixedor del negoci bancari, fa pensar que el projecte de banc català hauria de veure la llum emparat pels criteris de professionalitat i bona gestió. I que seran els mateixos responsables polítics de la Generalitat els que afavoriran la necessària independència del futur banc públic català perquè pugui complir, amb l’exigència necessària, els objectius que se li encomanen.

En política, en massa ocasions, una bona idea acaba esguerrada en la seva execució per un excés d’interferència dels poders públics. En el cas d’un banc públic, la interferència política sempre esdevé un passiu, en la mesura que pot obligar-lo a prendre decisions sense cap sentit només perquè convé al polític de torn.

Catalunya tindrà l’oportunitat, si les coses no es torcen, de poder demostrar-se a si mateixa que està en condicions d’assumir el repte de transformar l’ICF, que fins ara ha funcionat com un institut de crèdit, en un banc públic modern i eficaç, capaç de participar de manera solvent en la transformació econòmica i empresarial del país.

Ara només falta que el Banc d’Espanya accedeixi a facilitar la fitxa a l’ICF perquè aquest pugui esdevenir un banc públic. Serà el compliment d’un dels punts de l’acord programàtic de govern de l’actual executiu, però serà, sobretot, una eina útil per a l’economia productiva del país, que són totes les empreses, sigui quina sigui la seva mida. El país les necessita totes, les que ja existeixen i les que només són un embrió, per posar-se en marxa definitivament en el camí de la reactivació econòmica i la generació d’oportunitats i llocs de treball. L’ICF transformat en banc pot ser una eina molt útil per aconseguir-ho, sempre que es gestioni sota els criteris d’independència i eficàcia.