Tornar a confiar, quan t’ha fallat qui t’havia il·lusionat, és difícil. Superar les fases del dol per tornar-ho a intentar depèn sempre de qui tens a l’altra banda i de l’evolució que faci amb tu. L’acceptació, tornar-se a aixecar, la resiliència i el compromís en aquesta carrera de fons anomenada El Procés ens està costant anys que passen molt lentament. L’independentisme només es tornarà a mobilitzar si pot confiar en líders i partits, i si aquests clarament demostren que tornen a avançar, cap a una mateixa direcció, com un sol poble unit en la diversitat.
En acabar l’acte multitudinari que fa uns dies va reunir a Suïssa el president Artur Mas, Marta Rovira i David Fernández, alguns vàrem fer la broma que allò podria ben bé ser recordat com l’Acord de Lausana. Van venir-hi més d’un centenar de persones, entre els quals molts joves que tenien curiositat per sentir-los. Per primer cop, se sotmetrien a les preguntes que es fa tothom a casa tres de les veus de referència de l’arc independentista català de la darrera dècada. Aquell vespre vam descobrir que sí, que tot i les grans diferències ideològiques, els tres coincideixen en l’essència. I que sí, que es poden posar d’acord uns i altres quan s’asseuen junts, s’escolten i intercanvien reflexions. A mil quilòmetres de casa, el soroll diari de declaracions i contradeclaracions, crítiques més o menys encobertes i la manca de confiança entre colors es poden revertir teixint relacions humanes tot responent obertament al que la ciutadania demana, amb honestedat i bona disposició.
Posar-se d’acord és possible, sempre que es deixin enrere “partidismes, sigles, i sobretot personalismes”, subratllava el president Mas. De fet, tots tres van coincidir en l’autocrítica i en certa crítica a la gestió dels partits. I a l’escenari, van anar elaborant un relat compartit molt constructiu. Cal unir a tothom que es pugui per tal de caminar plegats, en un mateix congost estret per on passaran moltes coses, i fer-ho tots cap a la mateixa direcció. Cadascú a la seva manera i des de la seva vorera, si es vol, però amb convicció i confiança compartida, ajudant-se i sumant forces.
“L’independentisme només es tornarà a mobilitzar si pot confiar en líders i partits, i si aquests clarament demostren que tornen a avançar, cap a una mateixa direcció, com un sol poble unit en la diversitat”
Cap dels tres ponents es tornarà a presentar a eleccions, van ser molt clars en afirmar-ho. Potser per això van obrir-se més que mai i s’ho podien mirar amb la distància de qui ja no cerca els vots en un míting. “En política, el més important és no enganyar, no deixar-se enganyar i no autoenganyar-se”, deia en David Fernández. “És una bogeria tan gran, això de negociar per separat amb Madrid, que ens ho hauríem de fer mirar. Aprofitem la conjuntura d’aquest moment i siguem pragmàtics. I després, passem tots els comptes pendents, i pleguem els que hàgim de plegar, però ara cal cooperació”, reclamava la Marta Rovira. “Si ens ho mirem en termes europeus i fins i tot mundials, el que ha fet el moviment a Catalunya aquests anys, no té equivalència. Hem de refer l’objectiu comú, la capacitat de caminar junts, encara que sigui per voreres diferents, amb lideratges reconeguts i amb dinàmiques entre les persones que funcionin”, recordava el president Mas.
Veient el darrer estudi del Centre d’Estudis d’Opinió, sense veus joves agafant el lideratge dels partits independentistes, difícilment podrem contrarestar el creixement de l’extrema dreta entre els futurs votants. Mentre se segueixin col·locant líders de mitjana edat, sobretot homes, i no noies i nois joves i amb empenta al capdavant, com volem que aquest jovent, que ha de ser el futur del moviment, percebin cap canvi i se sentin cridats a participar-hi? S’hi han de veure reflectits. L’acord de Lausana permet veure que els qui hi eren, si més no pels qui no han caigut en l’odi absurd dels enemics acèrrims per personalismes, saben refer ponts. Faltarà, això sí, la generositat dins dels partits per fer pujar aquells perfils joves que puguin agafar les regnes per continuar el camí i arribar més enllà.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
La Catalunya exterior i l’impuls del català
