Amb el retorn de vacances, el cinema català i concretament el film Alcarràs ha rebut un altre bona notícia, per la decisió de l’Acadèmia Espanyola del Cinema d’escollir-la com la candidata de l’Estat espanyol a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Aquest fet, que se suma a l’Ós d’Or de la Berlinale, crec que mereix formular una pregunta gens banal: Si volem que produir en català sigui element definitori de l’audiovisual català, o que sigui només «complementari»; que és ara la seva gens engrescadora situació. I que ve de lluny, per molts reconeixements i èxits comercials que hagi assolit l’aclamada pel·lícula de Carla Simon.
Recordem que ja havien estat enviades a l’Acadèmia de Hollywood dos altres grans films en català: Pa Negre i Estiu 1993 -aquesta de la mateixa directora; però això no va suposar cap canvi significatiu en el dilema que apuntava abans. Malauadament, cap de les dues va acabant sent prenominada -el que en diuen formar part de la «shortlist»- i, per tant, no van tenir la possiblitat de poder trepitjar la catifa vermella del Dolby Theatre de Los Angeles. Esperem que aquest cop sí que passi la primera criba, i que fins i tot…
“La llengua és un tret innegablement definitori de la identitat de qualsevol cinematografia”
Reprenc el fil. Fa poc vaig assistir a l’edició anual de «Les Rendez Vous à Biarritz» d’Unifrance. Un mercat internacional dedicat exclusivament a la potent producció audiovisual francesa, que vol dir, bàsicament i prioritàriament, en francès. Ho esmento per destacar dues dades que vinculen vendes i llengües, extretes d’un estudi presentat en aquest mercat. Els principals països europeus que compren continguts francesos no són ni tan sols parcialment francòfons: Alemanya, el Regne Unit i Itàlia. I fora d’Europa, el principal client de les sèries de ficció franceses són els EUA. I ho subratllo, ja que parlem d’un territori magníficament proveït de produccions en anglès de tota mena i gènere. Si apliquéssim la visió -clarament ideològica i eixorca- que tenen alguns sectors de l’audiovisual envers les produccions en versió original catalana, no semblaria que als EUA tinguessin gaires opcions les obres en llengües diferents de l’anglès. Però la realitat és una altra, com assenyalen les xifres dels nostres veïns del nord.
Lògicament, no podem comparar la nostra dimensió productiva amb la francesa, ni tampoc podem oblidar la seva potent i eficaç infraestructura de promoció comercial exterior, però la destacada presència d’obres franceses a les grans plataformes digitals de vídeo i a les televisions de tot el món, demostra que la llengua original no és cap obstacle; ni per guanyar un premi en un festival ni tampoc per poder tenir èxit comercial fora del país. Està plenament assumit, normalitzat i naturalitzat, sigui en mostres i festivals audiovisuals o en mercats, que cada país produeixi en el seu idioma i no en un altre. I que per solucionar el desconeixement o el poc domini d’una llengua, hi ha els subtitulats i els doblatges per resoldre-ho, tot garantint una bona experiència audiovisual a l’espectador.
“Crec que mereix formular una pregunta gens banal: Si volem que produir en català sigui element definitori de l’audiovisual català, o que sigui només «complementari»”
És més, la llengua és un tret innegablement definitori de la identitat de qualsevol cinematografia, sigui la italiana, la iraniana o la coreana; vaja que li dona coherència. I això és un punt a favor per al seu reconeixement internacional. Ho fa tot més fàcil. I, com assenyalava en el cas francès, no és cap obstacle per a moure amb èxit la seva distribució al món, ja sigui cap al sector de l’exhibició cinematogràfica, les plataformes audiovisuals o les televisions.
Més enllà del fet, ben positiu, que ara hi hagi més finançament per a produir en català, caldria que el conjunt d’actors implicats, començant per les institucions, respongués al dilema plantejat a l’inici de l’article. I després hi actués estratègicament en una qüestió que va més enllà dels límits del mateix sector, perquè és un dels trets culturals claus de com ens mostrem davant del món, de tot el món. El redactat de la futura llei catalana de l’audiovisual en serà una clara resposta. Esperem que sigui encertada.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
