El Colegio de Jalisco, institució acadèmica mexicana amb seu a Zapopan, al costat de Guadalajara, va acollir el 31 d’agost de 2012 la constitució de l’Associació de Catalanistes d’Amèrica Llatina. Vaig tenir el plaer i l’enorme goig de formar part d’aquella trobada, en el marc del seminari Presencia catalana en México y el resto de América Latina en el qual vaig presentar la ponència Puentes actuales entre México y Cataluña. Encuentros y desencuentros. Les jornades varen transcórrer amb un interès creixent.

A través de MEXCAT aconseguirem que aquells dies ens acompanyés la Núria Feliu, que va participar en la inauguració de la Biblioteca Josep Maria Murià i Romaní, col·lecció d’aquest tòtem de l’exili, que es troba dins de la Biblioteca Pública del Estado, Juan José Arreola. La presència de l’ex-vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dels professors Thomas Harrington, Francesc Foguet, Jaume Martí-Olivella, Salomó Marquès, Enric Argullol, l’editor Lluís Pagès, Josep Maria Figueres i August Bover, entre altres, va ser un èxit amanit per José Maria Murià, que a més a més d’acumular lloances acadèmiques mexicanes i la nostra Creu de Sant Jordi, ha estat, probablement, el mexicà més català des que aquell país va aconseguir la seva independència nacional.

Per a cloure el seminari de tres dies, es va decidir incloure la fundació de l’Associació de Catalanistes de l’Amèrica Llatina, o ACAL, i la coneguda “toma de protesta” mexicana, que tot i el nom reivindicatiu no és més que una mena de jurament dels objectius fundacionals per aquells membres que la formen, la funden, o els toca presidir. Tothom va convenir que el Dr. Murià en seria el president fundador. Era un honor que li corresponia. Els objectius que ens marcarem eren, bàsicament, contribuir als estudis de la presència catalana a Amèrica, les relacions entre Catalunya i el continent a través dels seus protagonistes, institucions, empreses, etc. I contribuir, d’una forma o altra, la divulgació de Catalunya. Vaig tenir l’interès de col·laborar-hi ja que considerarem que era fonamental establir una seu permanent a Barcelona, constituir jurídicament l’entitat, dotar-la d’una junta, d’uns estatuts orgànics, formalismes bàsics dels quals se’n va encarregar fonamentalment l’August Bover.

L’ACAL participà en congressos internacionals, com el de la FIAC (Federació Internacional d’Associacions de Catalanística) a Berlin, organitzà un Congrés a Puebla, ja sota la presidència de na Montserrat Galí, que deixà el càrrec el 2015, i a finals de 2017 unes jornades a Casa Amèrica Catalunya, coordinades per la malaguanyada Gabriela dalla Corte i per Cielo Zaidenberg. Des de 2015, la presidència del Dr. Alejandro Sánchez Castellanos, de Cuba, maldà per realitzar un congrés a Cuba. Finalment, semblava que s’havia conjurat tothom per realitzar-lo a novembre de 2018, fins que els inscrits varen rebre una nota en que es cancel·lava el congrés per motius aliens a la organització. És una llàstima que la gestió de l’ACAL no hagi respost a les expectatives creades. Personalismes, manca de temps d’alguns ínclits doctors, falta d’implicació –probablement de tots- ha dut l’ACAL, de la qual encara consta la seu a l’Institut d’Estudis Catalans, gairebé a l’inexistència. Una llàstima, i una ocasió perduda per a difondre la catalanística.

Però aquests nostres són temps de catalanisme i no de catalanística. La lluita, i les prioritats, per a la majoria, han esdevingut més polítiques que no pas acadèmiques. És lícit i no és exclusiu d’aquesta entitat. També hi ha hagut un canvi en l’associacionisme català a Mèxic, per exemple, on la lluita política de l’ANC-Mèxic ha desbancat el mític Orfeó Català de Mèxic, en l’hegemonia de la representativitat del col·lectiu català. No és negatiu, però al capdavall ambdues entitats tenen necessitat d’anar de la mà, en molts assumptes.

No està clar el futur de l’Associació de Catalanistes de l’Amèrica Llatina. Però alguns ens resistim a deixar en mans de la inoperància, de la desídia, la seva gestió. Amb l’historiador Walter Arias hem parlat de la necessitat d’assumir alguns reptes. El primer d’ells, el lideratge de l’entitat per part d’una generació molt més jove. El segon, la recerca de nous socis i investigadors en l’àmbit acadèmic del sistema universitari internacional que permetin una refundació efectiva. El tercer d’ells, l’aplicació de noves estratègies de difusió i gestió de la informació, pròpies del segle XXI, que permeti una interrelació molt més profitosa entre els investigadors que estudien la catalanística a Amèrica.

I sovint em pregunto com és possible que trobem arreu de Llatinoamèrica tants investigadors i estudiants interessats en la catalanística, i alhora no siguem capaços de mantenir organismes d’una rellevància tan important per al nostre poble com aquests.

 

Albert Torras i Corbella, membre fundador de l’Associació de Catalanistes d’Amèrica Llatina (ACAL)

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram