Els periodistes som d’aquesta raça de persones a qui, generalment, ens molesta formar part d’una notícia. Naturalment, com ens deien els avis, hi ha de tot a la vinya del Senyor, i de vedettes també en tenim en aquest petit país nostre on tothom es coneix. Però en general, és així. Per això m’ha costat molt escriure aquest article d’opinió amb un enfocament personal. Perquè implica obrir-se en canal i exposar part de la pròpia experiència vital. I això, a les persones pudoroses a les qui ens agrada ser a l’ombra dels grans projectes i de les personalitats amb impacte públic, ens costa especialment. Però toca fer-ho. Toca desprendre’s d’unes capes de la ceba que som tots perquè l’objectiu és que conscienciar-te a tu, lector/a, d’una qüestió essencial per a milions de persones arreu del món però invisibilitzada… Invisibilitzada, per la vergonya dels qui en pateixen, i molt especialment per la fòbia i els canons preestablerts marcats la moda de la societat.
Explico el meu cas, per tant, perquè és el de desenes de milers de dones que mai ho explicaran, a la vegada que és el d’algun·e·s que ho llegireu: he tingut sobrepès tota la vida. Apa, ja ho he dit. Uf, fins i tot escriure-ho, costa.
De petita, a casa, jo era la simpàtica i el coco, fent equip amb ma germana, que a diferència de mi era la guapa agraciada i la llesta creativa. Sóc de les qui m’he sentit a dir sempre aquell “controla el que menges, controla’t” patidor alhora que molt ben intencionat per part de tota mena de parents quan, al meu costat, germans, cosins i amigues gaudien menjant com a llimes. “Quina sort per a ells, que no tenen el meu problema!”, pensava algun cop d’adolescent i fins ben entrada la vintena. “Que està maca, la nenaaaaa!”, s’exclamaven sempre les meves tietes àvies, a Vilanova de Prades, cofoies amb la meva àvia evidenciant el marc mental tradicional de pagès.
“Caldrà obligar a tot les companyies d’aviació i de trens a tenir una fila de seients més grossos per a persones amb obesitat per no discriminar a qui té una malaltia crònica”
Sóc de les qui va treballar el doble a l’escola per tenir les millors notes a classe, superant a Catalunya Nord a tots els francesos a classe de francès i de literatura francesa al Collège i al Lycée, compensant que mai seria de les noies populars (tot i que això darrer mai em va preocupar massa tampoc, eh). Sóc de les qui ha deixat de quedar amb nois perquè es veia massa grassa i ha deixat de sortir de festa, convençuda que aquell top o faldilla no li quedava prou bé. I ja d’adulta, abans i després d’embarassos, i fins a dia d’avui, sóc de les qui ha provat totes les dietes, acupuntura i mètodes més o menys científics. De les qui, en alguna ocasió, fins i tot s’ha deixat enredar per massatges i alguna pastilla miraculosa.
Diria que només he aconseguit ser prima -o considerar-me’n, perquè al final això també és una qüestió psicològica de comparació amb models i dones a qui admires, no amb les dones reals- una quarta part de la meva vida. I ha estat amb un esforç titànic en molts casos, perquè venia d’embarassos o bé perquè m’ha enganxat amb una època vital menys felíç, la qual cosa no és gens desitjable per a ningú i només et falta a sobre menjar menys per intentar baixar 10kg. L’empoderament m’ha arribat pel caràcter i l’actitud davant la vida i les adversitats, sempre amb el pes a la contra de saber que arreu se’m jutjaria com a dona pel físic, si més no en un primer moment.
Sóc de les qui, en l’àmbit de la carrera professional, ha vist en entrevistes de feina a noies super elegants i boniques passar per davant i aconseguir la plaça, quan comparant-m’hi a LinkedIn tenien menys experiència, idiomes i formació, com a dades objectivables. A veure amb quants homes passa, això. Un cop, fins i tot em van deixar lloc al metro, i fa anys uns amics em van felicitar per una suposada futura maternitat, perquè la meva silueta suggeria un possible embaràs. Et quedes de pasta de moniato, però toca somriure aclarint la situació, avergonyida.
Una mica com quan t’has dit que d’acord, que surts a sopar amb aquell noi que t’agrada de la universitat o d’Erasmus, i de sobte se t’avança quan el cambrer pregunta què prendreu i et demana una amanida verda i un segon lleuger, fent el comentari graciós que segur que menges això a casa i que així “et cuides”, i “sense postres, així no s’engreixa”. En un primer moment sospires, i cinc segons després decideixes que acabaràs el sopar ràpid per sortir corrents i intentar no creuar-te mai més amb el personatge fins que acabeu la carrera. També sóc de les qui es va enamorar perdudament d’un petit Casanova que, en moments d’intimitat, fanfarronejava com a gran èxit que havia estat amb una noia model i es queixava que “fins i tot” havia estat “amb una anglesa maca de cara però que era un sac de patates”.
Encara avui tinc problemes de sobrepès. I estic a dieta permanent, amb l’esperança absurda que algun dia em podré tornar a posar aquella jaqueta que m’encantava i que em quedava tant bé de jove. I de tant en tant, quan sento o llegeixo comentaris d’altri sobre certes persones, comentaris que suposo que en diríem ‘gordòfobs’, em costen tant de processar, per l’experiència pròpia un punt traumàtica, que no m’atreveixo a contestar-los. Callo i prou. Fa anys, un inversor em va fer el comentari per un projecte de concert líric: que d’acord, que la cantant que jo proposava cantava molt millor, però que la seva competidora, menys talentosa, era més guapa. Fins i tot he passat per alt els comentaris innocents de l’estil ‘aquella, des que s’ha casat, està deixada’ (ha sortit el combo gordofòbia + masclisme) o ‘aquell s’ha engreixat tant que sembla que sigui 20 anys més vell”. Sempre he preferit ignorar que intentar fer entendre el que fos.
Fins aquesta setmana. S’ha acabat.
Si alguna cosa ens caracteritza als de la Catalunya exterior és aquesta necessitat de volar sovint. Al darrer vol Ginebra-Barcelona, fa poques hores, m’ha tocat estar al costat d’un noi d’uns 30 anys amb obesitat.
El pobre, assegut al seient del mig de la fila de 3, ocupava amb els braços i les cuixes una part del meu seient, a tocar de finestra, i del de la veïna, a tocar de passadís. Després d’uns intents per posicionar-nos els tres discretament, de sobte, sense solta ni volta, la dona, gran de cames i edat i seca en tots els sentits, li ha retret que ocupés tant d’espai. Ell, avergonyit, no sabia què respondre-li i s’ha disculpat, intentant ocupar-li menys lloc i com si agafant aire uns segons s’hagués de tornar més prim durant tot el viatge, avergonyit del seu propi cos.
“Considereu-vos afortunades les primes perquè, fins i tot, si sou lletges, s’enamorarà abans qualsevol tio de vosaltres que d’una grassa”
L’escena m’ha sorprès. Però, al moment, no sabia com reaccionar-hi. Escoltava i prou, callada. Fins que ella li ha retret de nou que ocupés “1 seient i quart per banda” i que el que havia de fer era “no ser obès i aprimar-se, menjant menys i fent esport, com fa tothom”. I, per reblar-ho, la senyora, clarament francesa i no suïssa, m’ha interpel·lat amb un “n’est-ce pas?” (“oi?”, en català, cercant l’aprovació). Em mirava amb posat còmplice, pensant-se que jo assentiria als seus arguments. El meu cervell ha necessitat encara uns segons per processar el que passava. Fins que hi he intervingut. Aquí si. Prou, he pensat.
-Perdoni, vostè és metge?
-No…
-O bé… Exerceix alguna professió relacionada amb la salut?
-No, però… Bé, és evident el que dic. Això ho sap tothom…- s’ha excusat ella, sorpresa per l’inesperat. Es veu que es pensava que jo també reclamaria de recuperar espai vital.
-Amb quin dret…? Vostè es pensa que aquest noi la vol molestar? O, fins i tot, que VOL SER GRAS, a la vida? Es pensa que no ho sap, que té obesitat, que no ho veu cada matí? Qui és vostè exactament per fer-li aquests retrets? Són parents? Es pensa que no li han dit mai a casa, a la feina o fins i tot ja de petit a l’escola? No ha pensat en cap moment en el mal psicològic que vostè li fa? Es pensa que no ha anat mai al metge o que mai ha provat d’aprimar-se o l’han posat a dieta? Sap què costa aprimar-se, mentalment i econòmicament? Es pensa que és gras perquè li agrada o per molestar a la gent prima com vostè?
-Com a mínim, si ocupa 2 seients, hauria de comprar 2 bitllets. En un avió pagues per l’espai, això no és una sala de cinema amb seients XL…. -s’ha atrevit a suggerir, a sobre, insistint en el seu posicionament.
Aquí ja el noi, que mirava a terra avergonyit, tenia els ulls entelats, estava a punt de plorar. I li he respost a l’argument de pacotilla, oi tant que si:
-Però quina bestiesa és aquesta? La obesitat és una malaltia, sovint crònica i hereditària. Estem en un mitjà de transport: 1 persona, 1 bitllet. O es pensa que no paguen els nens de 3 anys ocupant una quarta part del que ocupa vostè? Què hem de fer? Que paguin el doble els grassos? Que paguin més també per respirar més profundament al món, ja de pas? Per ocupar més espai al carrer o en una discoteca quan ballin? Està proposant discriminar a les persones pel seu físic? És això? I de la gent gran què en fem, com li agradarà que la discriminin?
No puc evitar encendre’m per dins tot i que intento no perdre les formes. Fins que ens salva l’hostessa, que estava repassant els cinturons passadís amunt. I en veure aquell noi amb la mirada perduda sospirant i la senyora gran tota ofesa, esbufegant a la francesa, li ha proposat de canviar de seient per un de més endavant. I ell ha passat a ocupar al seu lloc a l’extrem al passadís, deixant el seient del mig mig buit.
M’ha parlat per primer cop, agraïnt el gest, però dient-me a la vegada que no serveix de res intentar convèncer de res a gent així perquè porta tota la vida tractant-hi i són intolerants en general amb tot allò que no són persones normatives.
“Vivim en una societat que desprecia allò que no és bonic i perfecte, que menysprea les corves de les dones especialment, que considera la talla 42 per a grasses”
No ho sé, el que m’ha passat. Suposo que m’ha sortit tot de cop. He hagut d’esperar unes hores, de tant indignada com estava, per escriure l’article d’una tirada. I l’he escric perquè espero que, qui el llegeixi, reflexioni abans de fer certs comentaris o de suposar coses absurdes com que a la gent li agrada ser grassa o estar-ho ni que sigui temporalment.
Vivim en una societat que desprecia allò que no és bonic i perfecte, que menysprea les corves de les dones especialment, que considera la talla 42 per a grasses. Els mitjans i empreses dedicades a la moda, així com les xarxes socials i les influencers, donen el pitjor exemple en aquest sentit, pels missatges que comuniquen en un bombardeig constant i perillós per a les nostres filles.
Considereu-vos afortunades les primes perquè, fins i tot, si sou lletges, s’enamorarà abans qualsevol tio de vosaltres que d’una grassa -crec que les dones, en canvi, tenim altres paràmetres a l’hora de triar un home i que el físic no passa per davant, no busquem homes de gimnàs o que semblin models a l’hora de triar parella. Tingueu en compte els altres i els seus problemes abans de fer o dir coses que poden ferir a d’altres persones. No sabeu quina història tenen al darrera els qui tenen problemes aparents. Empatia, si us plau. I paciència a la vida.
Epíleg feliç: el Ginebra-Barcelona acaba amb el pilot donant-nos la benvinguda en català, abans de passar al castellà i a l’anglès, que tant de bo tots els comandants d’aeronau i personal de vol fessin el mateix, tenir en compte la llengua del país per desitjar-nos als passatgers una estada ben agradable a la ciutat. Així ha estat: com sempre massa curta però molt intensa. Ara bé: caldrà obligar a tot les companyies d’aviació (Easyjet, Ryanair, Vueling…) i de trens a tenir una fila de seients més grossos per a persones amb obesitat per no discriminar a qui té una malaltia crònica. Al capdavall, en una societat europea cada cop més americanitzada, es pot preveure igual que es reserven seients especials per a la gent gran, incapacitada o embarassada.
Mireia Domènech i Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
La sopa d’all
