Tot i que la meva relació amb les comunitats catalanes del món passa gairebé en exclusiva per Mèxic, tinc la sensació que això del que us parlaré és un fet general i no exclusiu del país asteca. Hem lloat sempre la feina feta pels casals catalans arreu del planeta, des de temps immemorial. En especial després de la diàspora de l’exili republicà, però també abans. Per posar exemples de Mèxic, doncs, artistes com Peregrí Clavé o Manuel Vilar ja hi crearen escola a mitjans del segle XIX, i a finals del mateix segle, músics com Jordà o Rocabruna fundaren l’Orfeó Català. Entitats d’arrel cultural, catalanista, i amb una vinculació innegable amb els països que els acollien.

Els darrers anys, però, hem assistit a un fet peculiar que ens ha de fer reflexionar sobre la utilitat real de les entitats. En el cas de les associacions de catalans de Mèxic, i en el fet progressiu polític català, pel qual l’independentisme com a opció política resulta cada cop més majoritari, l’Orfeó opta per una desvinculació d’aquesta reivindicació. La independència no forma part del seu programa social ni estatutari, ni del seu objectiu principal com a associació dedicada, exclusivament a la cultura. Diverses juntes successives ho tractaran, amb més o menys desencert.

Paral·lelament, catalans de noves generacions “exiliats” a Mèxic, per feina, per projectes vitals, identificats amb el projecte independentista, s’alien de forma organitzada i funden una delegació de l’Assemblea Nacional, s’agrupen a l’entorn de la Penya Blaugrana, i ocupen progressivament parcel·les de la comunitat catalana a Mèxic, organitzant esdeveniments culturals que, tot i que no tinguin a veure directament amb el fet polític nacional, sí que presideix l’estelada. Al menys des de fa uns cinc o sis anys es crea un cisma interior en la comunitat. El poble passa per sobre de les estructures concebudes prèviament, i que ha costat un segle de mantenir.

Els que sabem que la política exterior té una de les seves potes fonamentals en la diplomàcia cultural – i per Catalunya, la cultura és més que una de les quatre potes -, caurem en la temptació de vincular d’una forma tan clara política i cultura, en moments greus pel país? Alguns respondreu amb el discurs de Pau Casals a l’ONU. Què millor que el màxim exponent de la cultura catalana de llavors per fer política! Altres, creureu que les entitats que són transversals i no pregunten als seus socis a qui voten, no poden posicionar-se políticament de forma tan directa. I menys quan ni tan sols ho contemplen els seus estatuts. Si no ho fan, els convençuts direu que no estan a l’alçada de les circumstàncies. Si ho fan, altres els diran que només busquen la subvenció del govern de torn. Sigui com sigui, els fem jugar una partida que depèn exclusivament d’ells, dels seus socis sobirans, i de les juntes que ho regulen.

Ara bé, entitats que han esdevingut en temps greus, com els de l’exili, espais de llibertat de pensament i d’acció, quan a Catalunya no es podia aixecar un dit, mereixen ara ser també capdavanteres a l’hora d’explicar allò que passa, en llibertat i de forma justa. En moments tràgics, en especial després de l’aplicació de l’article 155, l’Orfeó català de Mèxic, sembla que ha tret l’estelada del fons de l’armari. És convenient o no? No ho podem jutjar nosaltres. De nou és l’entitat, en la seva junta i massa social, la que ha de fer un pas, si vol, en una direcció concreta. La sobirania que volem per al país, vulguem-la també per a les entitats jurídiques amb una massa crítica de socis.

Potser tocava aquest pas. Jo ho crec. Perquè si ens tanquen les delegacions arreu i destitueixen els nostres delegats de govern, el que no podran tancar és la fermesa de casals, comunitats, penyes i orfeons, que mantindran el fet de Catalunya viu i constant, allà on siguin.

Albert Torras és president de la Corresponsalia Barcelona del Seminario de Cultura Mexicana