Fa poc més d’una setmana, a Portugal van tenir lloc unes eleccions presidencials (sí, al país lusòfon tenen la sort d’elegir democràticament el seu cap d’estat i gaudeixen de l’estatus de República) enmig d’una crisi sanitària i social de números catastròfics. Portugal es troba actualment en el pitjor moment de la pandèmia, amb una mitjana de 10.000 nous casos diaris durant les últimes setmanes. Malgrat el nou confinament domiciliari decretat el divendres 22, més de 10 milions d’electors (10.865.010 en total, dels quals 1.550.063 censats a l’estranger) estaven convocats a les urnes el diumenge 24 de gener per tal de decidir el nou president del país.

Amb l’objectiu de garantir el dret a vot de la ciutadania i d’evitar una major propagació dels contagis, les autoritats portugueses van ampliar el període del vot anticipat, que va ser sol·licitat per més de 240.000 persones, de les quals 198.000 van decidir votar presencialment el 17 de gener (una setmana abans de les eleccions). També en aquest sentit, el dilluns 18 i el dimarts 19 es van recollir les butlletes de residències i de persones en confinament obligatori (unes 13.000 persones en total). A més a més, el cap de setmana del 23 i 24 també van poder votar els i les residents a l’estranger (més d’un milió de persones), des de les ambaixades i consolats d’arreu del món.

Com a Catalunya, el vot exterior a Portugal és un tema més que controvertit. El passat 24 de gener, l’abstenció a l’exterior es va elevar fins a números històrics: el 98,13%. Una veritable fallida democràtica que caldrà solucionar de forma urgent

Com a Catalunya, el vot exterior a Portugal és un tema més que controvertit, ja que la tendència és que l’abstenció sigui enorme (superior al 90%). Si considerem que el vot electrònic encara no és possible a Portugal, que la mobilitat internacional està més que restringida i que els tràmits burocràtics de sol·licitud de vot són una odissea, i tenint en compte els paradigmes d’eleccions anteriors, es temia que tan sols el vot exterior pogués significar el 13% de l’abstenció total. Malauradament, aquest temor va quedar confirmat. El passat 24 de gener, l’abstenció a l’exterior es va elevar fins a números històrics: el 98,13%. Això significa que dels 1.476.543 inscrits, tan sols van votar 27.615 electors. Una veritable fallida democràtica que caldrà solucionar de forma urgent.

En una setmana de pluja, dies grisos, carrers buits i xifres altíssimes de contagis i d’ingressos hospitalaris, es temia que l’abstenció total fos molt més alta de l’habitual. Així, la participació total del 39,49%, si tenim en compte la greu crisi sanitària i el clima poc engrescador, no es pot considerar una xifra excessivament alarmant en un país amb una clara tendència a l’abstencionisme (recordem que a les eleccions presidencials de 2016, l’abstenció ja va ser de més del 50%).

Si ens centrem en la jornada electoral de diumenge 24, es van intentar garantir el màxim de mesures logístiques i sanitàries per tal de complir amb el lema de la campanya Votar é seguro: més meses electorals, gel hidroalcohòlic, molta ventilació, distància de seguretat a les cues, menys gent a l’interior dels col·legis, etc. Fins i tot es demanava als electors que portessin el seu bolígraf de casa.

En general, les votacions es van produir de forma fluïda i sense cap incidència destacable: bona afluència als col·legis (sobretot al matí), moltes indicacions i bona organització, personal de protecció civil, higiene continuada dels llocs comuns, cues a l’exterior (sempre que fos possible) i no superiors als 30 minuts (en el pitjor dels casos). En general, la majoria dels electors de qui vam recollir testimoni en fan una valoració força positiva, i consideren que la sensació d’inseguretat sanitària no va imperar.

Cartells informatius en un dels col·legis a Portugal [Foto: Clara Tur]

Quant als resultats i a l’anàlisi que se’n pot extreure, hi ha una sèrie de punts a destacar:

La clau de les #eleicoespresidenciais2021 a Portugal no es troba en el seu vencedor, que era previsible. Marcelo Rebelo de Sousa (i amb ell el govern socialista d’António Costa, que li va donar suport explícit) va ser el clar vencedor de la nit: amb una campanya amb un cost de “només” 25.000 euros, gairebé sense haver fet ús d’outdoors ni d’actes de campanya, va obtenir millors resultats que el 2016, i es va proclamar vencedor en tots els conselhos del país per primer cop a la història. Aquesta majoria absoluta incontestable, amb un 60,70% dels vots, es deu al fet d’haver aconseguit concentrar vots de dreta, centre i esquerra, i a la gran popularitat que la figura de Rebelo de Sousa ha sabut generar entre els portuguesos.

La clau de les eleccions, doncs, es troba en el segon i tercer lloc: socialisme o extrema-dreta? Els números van estar perillosament igualats durant gran part de la nit, que va acabar amb la socialista Ana Gomes (12,97%) en segon lloc, i amb André Ventura (11,90%) del partit reaccionari Chega, en el tercer. L’anàlisi política en profunditat haurà de recaure aquí: en aquests 500.000 votants que han elegit Chega com la seva opció, en els motius que els han empès a fer-ho, en la falta de suport del Partit Socialista (PS) envers la seva candidata i militant, i en els mals resultats dels dos partits d’esquerra radical. Aquests últims són el Partit Comunista Portuguès (PCP), amb João Ferreira (4,32%) com a candidat, i el Bloco de Esquerda (BE), amb Marisa Matias (3,95%). Cal mencionar també els altres dos candidats presidenciables: Tiago Mayan, del recent partit de dretes Iniciativa Liberal (3,22%), i Vitorino Silva, cantant i ex-regidor del PS (2,94%), que han jugat un paper menys determinant.

Fer unes eleccions en plena pandèmia no és, sense cap mena de dubte, la situació ideal, però és factible. En aquest sentit, potser ja començaria a ser hora d’implementar formats de vot electrònic que ajudin a fer front a les enormes taxes d’abstenció del vot exterior i a situacions imprevisibles d’emergència com l’actual

Acabem d’esmentar una de les qüestions crucials d’aquestes eleccions: què ha passat amb els dos partits d’esquerra? Se sap que les eleccions presidencials no són el terreny de joc predilecte ni del PCP ni del BE, però parlem de resultats baixíssims en un moment de crisi econòmica i social que, teòricament, hauria d’incentivar una major mobilització de la societat civil i la classe treballadora. En aquest cas, cal tenir present que l’eix esquerra-dreta no ha estat del tot aplicable, ja que el candidat i president en l’última legislatura, Rebelo de Sousa, ha acaparat molts vots del centre-esquerra. Així, doncs, parlem d’incapacitat de mobilització de l’esquerra o de vot útil generalitzat?

Segons el meu parer, coexisteixen una mica ambdós factors, la qual cosa no treu que no sigui necessària una anàlisi i reflexió en profunditat per part de l’esquerra portuguesa. En aquest context, cal no oblidar el paper dels partits de la dreta tradicional (PSD i CDS), els quals tenen també gran part de responsabilitat en aquests resultats que han posicionat l’extrema-dreta en tercer lloc (recordem, amb 11,9% dels vots, que correspon a uns 500.000 electors). Si el PSD i el CDS haguessin presentat candidat (en candidatura unitària o individual) i haguessin donat alternatives vàlides i sòlides als votants de dreta, el vot a l’extrema-dreta d’André Ventura potser s’hauria diluït.

Cal recordar que l’extrema-dreta portuguesa no tenia presència parlamentària abans de les eleccions legislatives de l’octubre de 2019, i que ara disposa tan sols d’un diputat dins l’Assembleia da República. Així, doncs, els resultats de Chega són altament alarmants, un toc d’atenció per a la societat portuguesa i la seva classe política. El país tindrà eleccions autárquicas (municipals) a la tardor, un nou pols on caldrà comprovar si es confirma aquesta tendència de creixement de l’extrema-dreta portuguesa, recentment desacomplexada. Verificar si hi ha grans canvis de tendència als municipis serà crucial, i si alguns dels partits que han rebut una clara derrota (com el BE o el PCP) o que s’han mostrat “desapareguts” en aquestes eleccions (com el PSD o el CDS) aconsegueixen mobilitzar els seus electors per tal de fer canviar els números a favor seu, i crear un mur de contenció envers els discursos incendiaris, xenòfobs i masclistes de Chega.

Caldrà seguir amb molta atenció aquesta aparició i creixement de l’extrema-dreta en la política portuguesa, i plantejar-nos de forma col·lectiva i seriosa com fer-hi front de manera eficaç. Al llarg de la campanya electoral ha quedat més que palès que els discursos fàcils i les campanyes mediàtiques sense profunditat no funcionen. Cal adonar-se que aquests elements poden arribar a ser molt perillosos per a la salut democràtica d’un país, cal parar-los els peus, teixir estratègies efectives de contenció i d’oposició al fals relat, a la toxicitat, a la provocació, sense caure en la propaganda gratuïta i reiterada. En aquest sentit, m’atreviré a plantejar una disjuntiva que haurem d’anar analitzant: es podria dir que el Partit Socialista portuguès pugui tenir un cert interès en el creixement de Chega? Ben mirat, així, el PS podria usar l’amenaça de l’extrema-dreta i presentar-se com a única alternativa vàlida, prou forta per fer-hi front. Ho anirem seguint.

Fer unes eleccions en plena pandèmia no és, sense cap mena de dubte, la situació ideal, però és factible. Especialment, si tant les autoritats com la ciutadania s’hi involucren i s’ho prenen de forma seriosa, amb el benentès que es tracta d’un dels drets i deures essencials de la democràcia. En aquest sentit, potser ja començaria a ser hora d’implementar formats de vot electrònic que ajudin a fer front a les enormes taxes d’abstenció del vot exterior i a situacions imprevisibles d’emergència com l’actual? Entre altres canvis electorals que caldria plantejar per a fer front a l’abstencionisme i al desinterès envers la política.

A Catalunya afrontem ara un nou repte electoral amb les eleccions del 14-F. Espero que aquest cop no ens oblidem del nostre veí atlàntic, com hem fet tantes vegades, i que en sapiguem aprofitar al màxim les lliçons i els aprenentatges en aquest sentit, i en alguns d’altres. Tant de bo que ben aviat, a Catalunya, també puguem ser cridats a les urnes per elegir democràticament el nostre cap d’estat.

Votem, é seguro! Não votar é que é um perigo pela saúde da democracia.

Clara Tur és catalana a l’exterior, traductora, comunicadora i activista, coordinadora d’ANC Portugal