La setmana als Estats Units vam tenir eleccions al senat i a la cambra de representants. Alguns resultats encara pengen d’un fil que passa per Arizona, Georgia i Nevada, tres dels enclavaments més disputats. Sabem, però, que els demòcrates retenen el senat amb un marge mínim i anticipem que perdran la cambra per un nombre reduït d’escons. Als ulls internacionals, no hi ha motius per tirar coets. Atesa la radicalització del partit republicà com a culte ultradretà de Donald Trump, la victòria demòcrata hauria d’estar àmpliament garantida. Hom es pregunta per què una tercera part de la ciutadania encara es decanta per un partit autocràtic que atia l’odi i la violència. La resposta és matèria per un altre article.
Tanmateix, en el context relatiu de la tradició americana, els demòcrates han assolit una fita.
Històricament, el partit que ocupa el poder fracassa estrepitosament a les legislatives, quan el votant té l’oportunitat de culpar-lo de tot allò que no funciona i reclamar un canvi de direcció. El 2010 Barak Obama va perdre 69 escons en total; el 2014, 22. El 2018 Donald Trump en va perdre 41. Aquesta vegada els demòcrates tenen assegurat el senat i els escons que perdran a la cambra es comptaran amb els dits d’una mà. Les enquestes anunciaven tot el contrari. Es preveia un tsunami republicà com a repulsa contra el tema més urgent, la inflació que Biden no sap o no pot controlar. Mitjans i xarxes socials profetitzaven una apocalipsi pel poder demòcrata. Evidentment, s’han equivocat.
“La bola de vidre del CEO calla en un punt fonamental: el més probable—i temible—és que el 2023 el guanyador sigui l’absentisme”
Les minories, sovint passives a les eleccions de mig termini, han sortit a votar en massa. L’economia pesa a l’ànim ciutadà, però no més que la derogació de la llei de l’avortament per part del tribunal suprem o el risc que la democràcia americana, una de les més fortes del món, degeneri en autocràcia. I, d’altra banda, la majoria de candidats republicans recolzats per Trump—que no són tots ni de bon tros—han estat derrotats. Què ha passat? Els mitjans han donat credibilitat a les xifres i prediccions de trols republicans que han inundat les xarxes les darreres setmanes.
A Catalunya les eleccions són a la cantonada i correm el risc de cometre el mateix error. Ens arriben els primers cants de sirena del CEO, que anuncia una victòria rotunda del PSC, seguit d’ERC, i l’enfonsada definitiva de Junts. Soc cauta amb les enquestes. Em guardaré prou d’afirmar o negar si el CEO l’encerta. Per això mateix no puc compartir la posició d’alguns mitjans, fins i tot independentistes, que donen per bo i beneït el pronòstic. No hi ha dubte que altres d’anteriors s’han complit, però no tots. Considerant que aquests resultats serien els idonis per l’unionisme, no podem saber si l’enquesta és interessada i està dissenyada per desmotivar el votant independentista, aprofitant el desencís amb el paper desastrós dels partits. La bola de vidre del CEO calla en un punt fonamental: el més probable—i temible—és que el 2023 el guanyador sigui l’absentisme.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
