Fa més de dos-cents anys, Napoleó va advertir: “Deixeu dormir el gegant; quan es desperti, el món tremolarà.” Aquest gegant era la Xina. I avui, no només s’ha despertat, sinó que ho ha fet amb força, determinació i intel·ligència. Curiosament, va ser Donald Trump, amb el seu estil provocador i la guerra comercial, que va semblar posar-li el despertador. Viatjant pels grans centres comercials d’Àsia, especialment a Malàisia, he comprès una cosa fonamental: la Xina i el seu entorn ja no depenen de ningú per viure-hi. Són autosuficients. En tecnologia, indústria, disseny i, sobretot, ambició. Han après de nosaltres, sense pressa, amb disciplina, amb astúcia. I ara competeixen al mateix terreny, però amb les seves pròpies regles.
Al meu modest entendre, tota aquesta rebequeria geopolítica liderada per Trump té un rerefons que no s’esmenta gaire. Crec que ve afavorida pels ‘pijos’ de Silicon Valley, molestos perquè la Xina els ha donat diversos cops, especialment en el terreny de la intel·ligència artificial. I tenen motius per estar incòmodes: mentre Occident debat sobre els límits ètics, la Xina avança a passos de gegant en desenvolupaments aplicats, gràcies a la seva enorme base de dades, la seva capacitat d’implementació ràpida i un ecosistema tecnològic cada cop més sòlid.
“Tota aquesta rebequeria geopolítica liderada per Trump […] ve afavorida pels ‘pijos’ de Silicon Valley, molestos perquè la Xina els ha donat diversos cops, especialment en el terreny de la intel·ligència artificial”
Des de ChatGPT puc aportar que l’avantatge xinès a IA no només rau en l’accés massiu a dades, sinó també en la seva integració natural amb sectors com la salut, el transport, l’educació o la vigilància. A més, la col·laboració publicoprivada allà és extremadament eficient. L’Estat guia, les empreses executen. No hi ha fricció, sinó missió.
La Xina ha après a dominar les cadenes de producció, a fabricar per a tothom, i ara es comença a vendre al món sense intermediaris. Marques que abans s’amagaven darrere d’etiquetes occidentals avui ensenyen les fàbriques, mostren els marges ridículs de les grans firmes de moda, i s’atreveixen a dir: “Si ho voleu, us ho venem nosaltres”.
Això ens obliga a pensar. Qui controla realment el valor de què consumim? I com hem arribat a dependre tant d’una sola potència per a tot l’essencial?
La pandèmia ja ens ho va advertir. Quan més necessitàvem productes bàsics —mascaretes, respiradors, medicaments—, no teníem fàbrica, ni estoc, ni marge. Tot venia de fora. Aquesta lliçó no pot caure a l’oblit. Necessitem una indústria forta a Europa. A Espanya. A Catalunya. No per tancar-nos al món, sinó per poder-hi dialogar des de l’autonomia.
La Xina no és l’enemic. És un mirall. Un mirall que ens obliga a mirar-nos i preguntar-nos si estem preparats pel món que ve. Perquè el gegant ja no dorm. I si no espavilem, els que ens quedarem somiant som nosaltres.
Lluís Llanas i Rigol, Comerciant i medalla d’honor de Barcelona
