Circula un discurs interessat que equipara el concepte d’identitat nacional amb el nazisme. Totes les nacions, fins i tot les menys sospitoses de tendències feixistes, presenten signes d’identitat. Mentre no es nodreixi de supremacies racials, religioses o xenòfobes, la consciència identitària és legítima i consubstancial a tota realitat nacional.
Un signe d’identitat essencial, encara que no l’únic, és la llengua. Una llengua no és un compendi de lèxic i gramàtica, és un organisme viu i porós que evoluciona d’acord amb les exigències del medi, exactament igual que una espècie animal. Quan l’anglès elimina un mode verbal, el subjuntiu, és perquè ja no el necessita. Quan l’alemany el conserva, és perquè no en pot prescindir. I és que, a més d’un ésser vivent, una llengua és una filosofia.
Fins a quin punt una realitat a priori conforma una llengua o és la llengua la que modela la realitat és difícil d’esbrinar. En tot cas, la relació simbiòtica entre les dues condiciona una visió del món diferenciada. El procés mental d’una sueca no és idèntic al d’una equatoriana. I quan jo dic “M’ha caigut el mòbil” no contemplo l’objecte ni la caiguda des de la mateixa perspectiva que quan dic “I dropped my cell.”
Fa quatre dècades que visc als Estats Units i viatjo cada any a Catalunya. Tot i que, com molts catalans, em vaig criar bilingüe, el signe identitari persisteix: el meu accent en anglès és català, no castellà. A l’americà, típicament monolingüe, li costa entendre que escrigui en català. Per què, si arribaria a molts més lectors en espanyol? La meva contra pregunta sempre és la mateixa. “Si haguessis d’escriure un llibre en quina llengua ho faries?” “En anglès.” “Per què?” “Perquè és la meva.” “Doncs, ja som al cap del carrer.”
Qui es blinda contra el català, per hostilitat o per desídia, és un espanyol o filipí o ugandès que viu a Catalunya, difícilment un català. Un resident més que un ciutadà. I ho és perquè així ho ha triat, no perquè se l’exclogui sinó perquè s’auto exclou.
La llengua materna ens defineix, encara que en puguem adoptar i estimar d’altres, i és la goma que cohesiona una comunitat. Les nacions que la història ha separat, però comparteixen llengua conserven un vincle que no tenen amb la resta.
Què passa quan ens mudem de nació? Formar part d’una cultura nacional requereix un grau d’acceptació, respecte i empatia amb la llengua d’acollida. Qui es blinda contra el català, per hostilitat o per desídia, és un espanyol o filipí o ugandès que viu a Catalunya, difícilment un català. Un resident més que un ciutadà. I ho és perquè així ho ha triat, no perquè se l’exclogui sinó perquè s’auto exclou. La decisió pot ser respectable, però imposa límits infranquejables a l’assimilació.
Tampoc es demana que l’assimilació sigui absoluta. Jo no seré mai tan americana com la meva parella. Un extremeny o una pakistanesa no té necessitat de dominar el català com un natiu. Amb un nivell funcional de comunicació en té prou, salvant aspiracions professionals que n’exigeixen de més alts. Els trasplantats sempre serem bilingües i biculturals, sempre tindrem una mare biològica i una d’adoptiva. Només cal reconèixer que el nou entorn té identitat cultural pròpia i acceptar que, per reciprocitat, li deus un tribut de complicitat. L’esforç ha de ser per ambdues parts. La nació que es diu d’acollida, com és el cas de Catalunya, ha d’estendre ponts per facilitar, i sobretot per explicar, el valor i l’avantatge de la integració lingüística.
Sense català, no hi haurà catalans. Sense català, no hi haurà Catalunya.
Ho entén, senyora Colau?
Roser Caminals-Heath és escriptora catalana i professora emerita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
