En un moment de màxima incertesa quant a les possibilitats pels diputats catalans exiliats i presos elegits, Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras, de ser admesos al Parlament Europeu degut a les pressions del govern espanyol cap a les institucions europees, intentem fer un exercici de projecció, senzillament perquè no pot ser d’altra manera: els eurodiputats independentistes catalans, que recullen en total més de 2 millions de vots de l’estat espanyol i una majoria aclaparadora a Catalunya, hauran de ser admesos degut a la legitimitat que els hi confereix el sufragi universal. Tant més que a Europa cada cop un nombre creixent de veus s’està aixecant per a condemnar la subordinació d’Antonio Tajani, actual president del Parlament i adepte a Mussolini, als interessos de l’Estat espanyol, subordinació que visiblement comparteix amb Claude Junker, president de la Comissió Europea.
Un context europeu convuls, en plena mutació i potencialment generador d’oportunitats
Aquesta Unió Europea, es troba en plena crisi de legitimitat a causa dels afers de corrupció o de prevaricació que sacsegen els seus màxims responsables. L’afer del Seylmargate, àmpliament denunciada pel periodista francès Jean Quatremer; l’escàndol LuxLeaks que implica al president de Junker amb acords il.licits amb multinacionals per a atreure-les al Luxemburg, o les xocants afinitats de Tajani, president del Parlament Europeu, amb el dictador Mussolini, són símptomes reveladors de la crisi i el malestar en el qual es troba una UE cada cop menys democràtica i subordinada als interessos dels seus estats membres i de poders econòmics fàctics.
En aquest context convuls, on la UE del Brexit és cada cop més qüestionada pels ciutadans europeus, es temia un rebrot dels vots extremistes antieuropeus i xenòfobs, i afortunadament el resultat global no ha estat favorable a aquests partits, tret d’alguns casos aïllats: ans al contrari, els dos grans grups europeus que tenien l’hegemonia, el PPE (Partit Popular Europeu) i el grup socialista, han perdut la majoria absoluta a favor en gran part del creixement del grup liberal ALDE (que s’ha vist reforçat pels nouvinguts del grup Renaissance de Macron) i l’emergència dels partits ecologistes que esdevenen cada cop més potents a Europa. El grup dels Verds/ALE creix de manera important i esdevé el quart grup de la Unió Europea. És a aquest grup que el president Puigdemont acaba d’anunciar la seva voluntat d’integrar-se, i del qual forma part Oriol Junqueras, un grup que ha decidit presentar el mateix Junqueras com a candidat a president de la Comissió Europea. Aquesta redistribució de les forces en el nou Parlament Europeu pot representar una nova oportunitat per a trencar l’hegemonia dels dos grups principals, i és en aquest context que els nous diputats Puigdemont, Junqueras i Comín hauran de defensar la causa catalana.
Un gran repte per als diputats independentistes
Ja sabem que la internacionalització del conflicte català és una pedra angular de la solució al conflicte, ja que poc hem d’esperar de l’Estat espanyol per a entrar en una mínima negociació. La tasca del president Puigdemont des que es troba a l’exili ha estat capdal en aquest sentit. La representativitat que dóna, pels tres diputats independentistes la seva qualitat d’eurodiputats i el fet de trobar-se setmanalment amb els seus homòlegs europeus, és una oportunitat immensa per a explicar arreu no només la situació que pateix Catalunya, sinó també la viabilitat d’un projecte de República Catalana dins de la Unió Europea.
En aquest sentit ser presents a Europa vol dir crear durant un període de cinc anys una xarxa de complicitats i al.liances, treballar conjuntament en projectes concrets d’abast econòmic, cultural, social, científic, ecològic o humanitari, dins de les 20 comissions temàtiques encarregades d’examinar els textos de lleis proposats per la Comissió Europea, a través de les quals participen en la vida política de la Unió Europea. Cadascun dels diputats ha de ser com a mínim membre d’una comissió, i suplent d’una altra. Podem doncs comptar en què amb els tres diputats Catalunya pot arribar a tenir representació en 6 comissions, 8 en el cas que s’afegeixi Clara Ponsatí.
Encara que ni Carles Puigdemont ni Toni Comín puguin, fet absurd, desplaçar-se en territori espanyol, ja que l’Estat espanyol els empresonaria tot i la decisió del Tribunal Trinunal Superior de Justicia del land alemany de Slesvig-Holstein d’anul.lar les acusacions de rebel.lió i de sedició de les quals s’acusava el President. Les relacions constants entre el govern de la Generalitat i el Consell per la República asseguren que els diputats catalans podran transmetre les problemàtiques constants dels ciutadans que els han elegit, al Parlament Europeu. Qui millor que el mateix president de la Generalitat per representar a Europa els interessos del poble de Catalunya? Recordem que Carles Puigdemont va ser elegit a les eleccions del 21 de desembre de 2017, impedit d’exercir el seu mandat democràtic, i ha estat novament elegit guanyador de les eleccions europees per una majoria molt clara de ciutadans catalans.
En un context d’urgència de país com viu Catalunya, la unió d’acció, com va ser el cas l’1-O, ha de superar les estèrils rivalitats entre els diferents partits. Amb aquesta unió, tant a l’interior com a l’exterior, la causa catalana tindrà a Europa una força molt més impactant gràcies a la presència dels diputats independentistes
Un altre fet important és la tria que han fet el president Puigdemont i el conseller Comin, d’entrar en el grup parlamentari Els Verds/Al.liança Lliure Europea, el mateix grup que José Bové (que aquest cop ja no s’ha presentat), Yannick Jadot i el cors François Alfonsi. Un grup que inclou partits ecologistes i d’esquerres com ERC (amb Oriol Junqueras), Eusko Alkartasuna o Bildu, els francesos EELV i els alemanys Die Grünen, o encara partits com els Pirates suecs i alemanys (recordem que els Pirates de Catalunya es van associar amb Pople Lliure i Albano Dante Fachin en el marc del Front Republicà a les eleccions generales espanyoles).
Aquesta elecció marca un trencament amb les tendències liberals del PDECat, ja que els anteriors diputats eren membres d’ALDE, i manté molta més coherència amb la línia política real del President Puigdemont, que ha mostrat de sobres durant el seu mandat com a president de la Generalitat, que era favorable a polítiques socials i ambientals que no pas a les polítiques lliberals de les retallades. Finalment a través d’aquesta representativitat en el si del mateix grup, podem esperar que JuntsxCat i ERC tornin a crear complicitats per tal d’aconseguir la tan necessària unitat independentista, molt anhelada pel president Puigdemont.
A més a més de la mateixa ideologia, aquesta vinculació amb Els Verds/ALE representa una elecció estratègica de futur en un moment en el qual els ciutadans aposten cada cop més per l’ecologia, que l’opció ecologista té cada cop més pes a Europa i que en els dos països més importants de la UE, Alemanya i França, els partits ecologistes estan pujant i fins i tot en el cas d’Alemanya presentant-se com a alternatives de govern. Aquest grup també defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Europa, per la qual cosa la vinculació amb els diputats independentistes catalans és totalment natural.
Tanmateix, més enllà del fet que tots els diputats independentistes formen part del grup ALE/els verds, la defensa de la causa catalana passa per una veritable acció transversal en el conjunt de forces polítiques del Parlament Europeu i dels països membres de la UE.
La necessitat d’un enfocament transversal més enllà de les dinàmiques partidistes
Aquests darrers mesos hem vist com el moviment independentista català ha obtingut el suport de forma lenta però creixent, i cada cop més contundent, per responsables polítics de diferents tendències arreu d’Europa: l’esquerra (autèntica) de Die Linke a Alemanya que ha fet entrar al Bundestag el vot sobre una mediació europea en el conflicte Catalunya-Espanya, el manifest contundent de 41 senadors francesos, condemnant la repressió de l’estat espanyol i exigint l’alliberament immediat dels presoners polítics catalans, el vot a la unanimitat del Consell departamental d’Occitanie, en el mateix sentit, per citar-ne només uns quants exemples.
Molt interessant en el cas francès, de constatar que la defensa de Catalunya va més enllà de les opcions i sensibilitats polítiques, doncs trobem senadors tant de dreta com François Calvet, del parti Républicain , André Gattolin, de LaRem (partit de Macron), Simon Sutour, socialista o Pierre Ouzoulias, comunista o Esther Benbassa, ecologista. Quin és el punt comú d’aquests senadors? La defensa de la democràcia, més enllà de la qüestió independentista. Podem citar també l’important suport de l’ecologista José Bové o de Benoît Hamon, cap de Génération S, excandidat socialista que va derrotar a Valls i aliat amb el partit DIEM25 de Varoufakis.
És en aquest sentit que els diputats catalans independentistes han de multiplicar i consolidar els lligams amb totes les tendències que tenen clar la línia roja que no s’hi ha de travessar: la dels principis democràtics fonamentals. Seguint aquesta línia, ser present a Europa els hi permetrà també, de manera independent de l’estat espanyol, de crear complicitats amb els representants polítics de cadascun dels països de la UE, que són els que poden fer canviar les coses en una Unió Europea que depèn dels estats. Es podran desplaçar lliurement a fer actes i reunions en els diferents estats, com a diputats Europeus i amb la immunitat que els hi confereix aquesta condició, sense témer cap euroordre d’última hora de l’Estat espanyol.
Els darrers esdeveniments polítics a Espanya, mostren més que mai que l’estratègia d’unió més enllà de les sensibilitats polítiques, és la millor garantia d’èxit de l’independentisme. Al meu entendre, la unitat és la millor estratègia per a ampliar les bases i de sortir del debat sovint estèril de la lluita partidista, actualment fora de lloc puix que serà el conjunt del moviment independentista que ens portarà a la victòria.
Aquesta estratègia d’unió, més enllà dels partits, és la que permetrà a Catalunya, dintre i fora de l’estat espanyol, d’aspirar a esdevenir una República. Llegint o rellegint l’altre dia les Mémoires d’Espoir del general de Gaulle, m’ha cridat l’atenció un paràgraf en el qual diu, textualment: “No obstant això, si jo estava convençut que la sobirania pertany al poble alhora que s’expressa directament i en el seu conjunt, no admetia que pogués ser fragmentada entre interessos diferents representats pels partits. …. falta de què, la multiplicitat de les tendències que ens caracteritza, a causa del nostre individualisme, la nostra diversitat, els ferments de divisions que ens han deixat les nostres desgràcies, reduiria l’Estat a ser, un cop més, una escena per la confrontació d’inconsistents ideologies, de rivalitats fragmentàries, de simulacres d’acció interior i exterior sense durada i sense abast.”
Cal que meditem aquesta reflexió, totalment vàlida en un context d’urgència de país que viu Catalunya en el qual la unió d’acció, com va ser el cas l’1-O, ha de superar les estèrils rivalitats entre els diferents partits. Amb aquesta unió, tant a l’interior com a l’exterior, la causa catalana tindrà a Europa una força molt més impactant gràcies a la presència dels diputats independentistes.
Marie-Christine Jené és fundadora i consellera delegada ITANOVA EasyProf
