Aviat farà 15 anys que es va crear l’Euroregió Pirineus Mediterrània, actualment participada per la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear i la regió Occitanie. Més enllà de la feina de cooperació transfronterera que està fent i que pugui incrementar-se en un futur immediat, la realitat és que, les relacions culturals, econòmiques i empresarials amb els veïns europeus de l’altra banda dels Pirineus estan molt per sota del que seria desitjable, més encara si pensem en tot el que tenim en comú amb la Catalunya del Nord.
Als Pirineus atlàntics, la situació és força diferent. Les relacions són molt més estretes que les nostres. Cert és que el Pirineus allí són ben poca cosa a tocar del mar, i que les distàncies entre les ciutats referents a cada banda són força curtes, però no és cap exotisme trobar que una empresa basca tingui seus simultàniament a Sant Sebastià i Baiona, o que –com he pogut comprovar directament- un esdeveniment, per exemple a Biarritz, contracti el servei de d’autocars de companyies del sud.
Aquesta permeabilitat, ben natural al territori basc, ens queda lluny. Ni Girona, ni Figueres, ni La Seu d’Urgell, han fet realitat un nivell d’intercanvis similar. Ens mirem poc, massa poc. Mentre, Barcelona i el que representa és altament atractiu per al sud de l’Estat francès i ho pot ser encara molt més.
Mentre París queda lluny, Barcelona se situa dins un radi prou curt com per esdevenir la ciutat de referència d’aquest espai estratègicament situat al sud d’Europa, sense cap ciutat que li pugui fer ombra. Qüestions com la preservació i difusió cultural i turística del patrimoni històric, la reivindicació d’unes denominacions d’origen de vins que gran qualitat (Empordà, Costers del Segre i Llenguadoc-Rosselló) o uns sectors industrials innovadors a nivell internacional, són alguns temes que podrien ser el fonament de futures i estretes sinergies… Si ens hi posem.
Però aquest procés no es farà tot sol. Com he escrit en altres articles, no té cap trellat que el francès hagi esdevingut una llengua quasi aliena al nostre sistema escolar, o pràcticament inexistent a la senyalètica de molts museus i espais culturals del sud del Pirineus… malgrat tenir moltíssims turistes francòfons cada any. Saber anglès és imprescindible, sí, però és absurd que en més d’una i de dues ocasions els nostres veïns del nord s’hagin de comunicar amb nosaltres utilitzant un castellà de pa sucat amb oli. I això no entra amb cap contradicció, ans el contrari, amb col·laborar en la recuperació de l’ús social del català més enllà de Cervera de la Marenda o la Guingueta d’Ix. Cap ni una.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
