Viure a l’estranger és una opció de vida. També és una renúncia. Viure a l’estranger és renunciar a la teva zona de confort (per a crear-ne una altra, encara que sigui ben diferent). Viure a l’estranger és, sobretot, créixer professional i personalment. I amb això, no vull desmerèixer aquells qui no han tingut mai la necessitat de marxar de casa, de canviar d’aires.
Marxar de casa vol dir, també, renunciar a la teva ciutat o país natals, als teus costums i tradicions, a la teva gastronomia i, sobretot, a la gent a qui més estimes, siguin familiars i amics. Renunciar, en tot cas, com una acció voluntària. Deixes una vida per fer-una una altra.
Fa set anys vaig haver de fer aquest pas i renunciar. Vaig agafar la maleta i vaig marxar a viure als Estats Units on vaig estar-hi quatre anys i mig. Un temps en què, a més, va ser doblement complex per la impossibilitat de viatjar a Catalunya en plena pandèmia. Així i tot, he de confessar que viure a l’estranger ha estat una de les millors decisions de la meva vida.
Ara bé, les renúncies tenen peatges. La més gran és, majoritàriament, la família, especialment, els pares, sobretot si ja tenen una edat avançada. “Els fills heu de volar”, diu aquella frase feta. Sí, la compro. I és així. Crec que tampoc és bo ni saludable aquells qui gairebé viuen tota la vida enganxada -pares i fills- en el mateix edifici, carrer o ciutat. Però no seré jo qui jutjaré els altres. Que cadascú, amb respecte, triï el que millor li convingui.
“Viure a l’estranger és una renúncia. I les renúncies tenen peatges. Si el dol ja és fotut estant a prop, a la distància, deu ser una punxada al cor d’aquelles que fan mal doblement”
No feia ni tres mesos que vivia als Estats Units, el meu pare va patir un ictus. Reps una trucada i t’ho expliquen. En aquell moment, el primer que et passa pel cap és “què coi faig aquí?” Amb el pas de les hores, comences a relativitzar-ho. I quan pots parlar-hi, recuperes la tranquil·litat inicial.
Recordo la pandèmia com una etapa plena d’incertesa. Sobretot perquè no hi havia una setmana en què els pares m’explicaven com anaven morint persones del seu entorn més proper. Respires fons i penses: potser un dia em tocarà a mi. Malauradament, l’àvia de la Núria (la meva parella) va morir (de Covid) quan érem als Estats Units i no vam poder acomiadar-nos-hi. Aquella experiència també va pesar en la balança a l’hora de decidir tornar, més tard, a Catalunya.
Fa pocs dies ha mort la mare del Sergi. No vaig tenir el plaer de conèixer-la, però sí que he conegut el seu fill. El Marzabal (és el seu cognom i així és com m’hi dirigeixo) és una de les millors persones que he conegut com a català a l’estranger. Vivint a Austràlia, a milers de quilòmetres de distància de Barcelona, ha rebut la pitjor notícia.
Fa molts anys que ell i la seva extraordinària parella -la Rosa- van decidir voluntàriament deixar Catalunya i viure a l’estranger. Amb els anys, segurament, han anat mesurant el cost dels peatges. Així i tot, si el dol ja és fotut estant a prop, a la distància, deu ser una punxada al cor d’aquelles que fan mal doblement. Perquè, en aquest cas, una mare sempre és una mare.
Si hi ha consol possible, el Sergi l’ha trobat. Ell ha estat l’artífex d’aglutinar millor que ningú la comunitat catalana a l’estranger (ni la mateixa Generalitat té més poder de convocatòria!). Catalansalmon és el seu segell i ara, tot i que li toqui el vessant més íntim i personal, recull el que ha sembrat. En aquests moments difícils, ha trobat l’abraçada virtual, però necessària quan vius a l’estranger, per poder fer el primer pas i tirar endavant.
També, la meva (d’abraçada). Perquè encara que visqui lluny, sempre el tinc a prop.
Quim Miró és periodista i director editorial del portal Exterior.cat
Esperit casteller al món
