Aquests darrers dies, Catalunya i el conjunt dels Països Catalans han esdevingut un dels punts internacionals ben actius de suport a les grans mobilitzacions socials que s’estan produint a Colòmbia. Un suport que va acompanyat de la condemna al gravíssim nivell de repressió de les protestes, que ja suma entre més d’una vintena i prop d’una quarantena de morts, segons les fonts, causats pels cossos policials i paramilitars. Tot i que l’espurna que ha inundat els carrers de les principals ciutats colombianes des de fa una setmana ha estat el rebuig a una reforma fiscal que hauria significat un fort increment de l’IVA de productes bàsics, la mala maror ve de lluny. Una mala maror que s’ha complicat amb una pandèmia que està provocant greus estralls sanitaris i socials, amb més del quaranta per cent de la seva població en situació de pobresa. Gairebé un de cada dos colombians i colombianes!
Colòmbia s’ha posat més d’un cop com a exemple de model de desenvolupament dins els subcontinent americà. Bogotà és una gran ciutat -la seva població és més o menys equivalent a la de tot el nostre país- que compta amb un enorme dinamisme, compartit amb d’altres com Medellín. Bona part de la premsa, especialment la que té seu a la capital espanyola, ha volgut posar aquest país com a contraexemple d’una Veneçuela sumida amb una gravíssima crisi econòmica i política que, malauradament ja ha esdevingut crònica. Però Colòmbia arrossega també unes grans dificultats, agreujades ara per un govern que -amb mirada europea- podríem definir perfectament de dreta extrema, malgrat que el seu partit s’anomeni «Centro democrático» (aquí mateix tenim exemples de partits extremistes que s’autoanomenen centristes… però me’n vaig del tema).
“Colòmbia arrossega també unes grans dificultats, agreujades ara per un govern que -amb mirada europea- podríem definir perfectament de dreta extrema, malgrat que el seu partit s’anomeni «Centro democrático»”
El que ha passat aquests dies ha fet saltar pels aires el missatge de portades de mitjans, com la d’un setmanari madrileny que presentava el llavors candidat Iván Duque com el «nuevo Macron», o piulades d’un diari -que fa anys va ser referència de tantes coses- que presentaven l’enduriment de la repressió com una mesura «para contener las protestas». Represssió igual a contenció!. Només faltaria que haguessin afegit el terme «proporcionada» i ja tindríem la mateixa justificació que van tenir les puntades de peu i els cops de porra al cap de l’1O (m’he anat novament del tema, disculpes!). Ara, tot aquest silenci mediàtic que amagava què estava passant allí, ha saltat pels aires. Encara que sigui tard, benvinguda sigui l’atenció informativa.
Com ja va passar fa dos anys a Xile en territori maputxe, un dels símbols de la protesta dels pobles indígenes colombians ha estat l’enderrocament de monuments dedicats als «conquistadores». No són només una acció de repulsa pel que representen per a la memòria històrica d’aquests pobles americans, sinó també són una senyal de denúncia de la duríssima situació que els toca viure a la seva terra, assolada per la reaparició o continuïtat de grups armats que ja han produït l’assassinat de quasi cent-vuitanta líders indígenes entre el 2020 i el que portem d’any. Un fet gravíssim que ha passat molt desapercebut.
Malauradament, trobaríem exemples en altres zones d’Amèrica Llatina on el valor d’una vida per a l’statu quo institucional i mediàtic depèn molt de si és o no indígena. Cal recordar que Catalunya va tenir una participació directa en les fructíferes negociacions del procés de pau. Així ho va arribar a reconèixer públicament l’ex-president colombià Juan Manuel Santos. Un procés d’una altíssima complexitat que va estar a la vora del precipici, quan el referèndum convocat per a la seva ratificació va donar un no com a resultat a les urnes. Un no alimentat per una duríssima i demagògica campanya impulsada per l’expresident Álvaro Uribe. Un fosc personatge que, tot i les greus acusacions de corrupció que ja l’han portat davant la justícia, continua tenint una gran influència política. De fet, ell és el gran mentor de l’actual mandatari del país, Iván Duque. I això explica molt del que està passant en aquell país. Els compromisos institucionals, socials i econòmics que van ser treballats intensament a les converses de pau entre l’anterior govern colombià i les FARC, han estat, en gran mesura, incomplerts pel govern Duque. Conscientment incomplerts, per definir-ho millor.
“Malauradament, trobaríem exemples en altres zones d’Amèrica Llatina on el valor d’una vida per a l’statu quo institucional i mediàtic depèn molt de si és o no indígena.”
Aquesta és un dura ensenyança dels processos de pau. Si la materialització -inevitablement llarga i complexa- dels seus acords passa després per governs que no se’ls fan seus, els avenços que s’haurien d’haver produït poden quedar en un no-res. Tenim un precedent al nord d’aquell país. Els acords de pau de Guatemala de fa vint-i-cinc anys van obrir una finestra d’esperança en un país castigat per la violència, la pobresa i la discriminació de la seva població indígena, que representen quasi la meitat de la població. Una finestra que, avui, resta tancada i plena de pols.
Esperem que no passi el mateix a Colòmbia. I si per tornar a encarrilar les coses, cal que torni a haver-hi participació internacional, Catalunya hi tornaria a ser. De fet, no ha deixat de ser-hi.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
