Malgrat existir en l’imaginari col·lectiu com un país sanguinari i profundament desigual, Mèxic s’ha erigit en un exemple a seguir. Amb més de dos segles de democràcia, acaba de votar la seva primera presidenta: la doctora Claudia Sheinbaum. Això el converteix en el primer país nord-americà en tenir una presidenta i el vint-i-sisè del món. Els resultats de les eleccions del 2 de juny passsat van mostrar un fort suport a les forces progressistes i les dones van triomfar. Ha guanyat la versió de l’oficialisme i els resultats han deixat la majoria de la ciutadania satisfeta. Amb un nou govern que promet continuar amb l’anomenada “quarta transformació”, el poble se sent escoltat.
La fita és històrica i a la vegada, agredolça i paradoxal. El procés electoral del 2023-24 serà recordat com el més gran de la història mexicana, però també com el més violent, amb un trist balanç de 465 atacs i 34 assassinats. Des del 2006, quan l’expresident Felipe Calderón va iniciar la guerra contra les drogues, les morts i les desaparicions forçades s’apilen a milers. Fins i tot, es parla d’un narco-Estat, ja que hi ha sospites sobre la col·lusió del govern amb el crim organitzat, desencadenades pels recurrents escàndols financers, desaparicions de fons públics i nivells d’impunitat que s’acosten al 100%.
Aquest panorama se suma a un món en crisis, amb conflictes com la invasió d’Ucraïna, les crisis de refugiats a Myanmar, Etiòpia, Síria, i Iemen, els genocidis del poble palestí i congolès i la imminent crisi climàtica. En aquest context, l’estat de democràcia arreu del món, no només a Mèxic, sembla estar redefinint-se amb una volatilitat radical, marcada per la incertesa i els reaccionismes. Així, em pregunto si un lideratge femení podria canviar aquest curs.
“Malgrat existir en l’imaginari col·lectiu com un país sanguinari i profundament desigual, Mèxic s’ha erigit en un exemple a seguir”
Sovint es diu que si les dones governessin el món, no hi hauria guerres. Aquest estereotip, a més a més de masclista, és perillosament simplista. La història és plena de dones líders que no han promogut els drets de les dones, sinó que han continuat amb les polítiques retrògrades dels seus predecessors. Durant el mandat de Sheinbaum com a cap de govern de la Ciutat de Mèxic (2018-2023), va ser fortament criticada i acusada de no ser prou feminista. Al costat dels resultats, les dades no enganyen: l’esgarrifant xifra dels onze feminicidis al dia és una xacra que, tot i amb un govern autoproclamat com a progressista, no s’ha aconseguit reduir en els darrers sis anys de mandat. Així doncs, amb una dona al capdavant, la situació pot semblar esperançadora, però la complexitat a què es pertoca, és evident.
Claudia Sheinbaum enfrontarà un escrutini rigorós en cada pas que faci. Ja com a secretària del Medi Ambient (2000-2006), qualsevol error se li atribuïa el simple fet de ser dona: i ara, el prejudici, per primera vegada, ocuparà la cadira presidencial, posant a prova la capacitat de resposta d’una dona altament preparada davant d’una societat que encara lluita per superar les desigualtats extremes i la violència desmesurada, i d’una història política travessada per anys de corrupció. En aquest context de bel·ligerància, i enmig de confrontacions globals, és incert si un govern femení pot desviar aquest rumb i aconseguir la promesa inicial de la seva campanya: equilibrar la balança de les injustícies i les desigualtats.
Marta Tiana és periodista especialitzada en sociologia i antropologia cultural i resident a Ciutat de Mèxic
