Fa anys que Catalunya, com bona part dels països de la Mediterrània estan sent conscients que és des de la pràctica exigent d’unes mesures de preservació del paisatge i dels espais naturals que ens queden que, no només conservarem un patrimoni ecològic insubstituïble, sinó que garantirem la continuïtat d’un turisme que, si es vol sostenible a mig i llarg termini, no pot pivotar només en el duet sol i platja. Ara, davant les conseqüències de la crisi sanitària mundial, caldrà pensar si fins i tot s’acceleraran els processos de canvis de costums i, per tant, que els elements crucials de proposta diferenciada i d’alt valor afegit seran determinants dels fluxos turístics de les immediates temporades.
Aquest proppassat dissabte 23, se celebrava un nou dia mundial (en tenim per donar i vendre!): el de la biodiversitat. Amb la pandèmia, molts altres territoris que depenen força, molt o moltíssim dels ingressos del turista exterior s’han trobat amb la patacada. Un sotrac econòmic que tindrà efectes molt durs a curt termini (el que queda d’any amb la temporada d’estiu a les portes) i ja veurem com de severs ho seran els anys vinents.
Amb la globalització turística, pobles indígenes que d’una o altra manera tenen control sobre el seu territori, per limitat que aquest sigui, han trobat una font d’ingressos impensable fa uns anys: taxes d’entrada, comerç directe d’artesania, serveis d’allotjament… Un turisme que, sense arribar als nivells de la massificació que coneixem aquí i a molts altres llocs del món, també ha situat el debat sobre la necessitat de garantir la preservació de la biodiversitat de les seves terres per la pressió de les noves infraestructures i dels seus usuaris. De fet, és en la continuïtat de la seva diversitat biològica que aquests pobles podran garantir la seva cultura, la seva pròpia existència com a comunitats humanes diferenciades. No és condició suficient ni de bon tros, però si necessària. Absolutament necessària.
Ara que a casa nostra estem recuperant el valor, no només terapèutic, sinó també cultural del món de les herbes remeieres, podem entendre més fàcilment com arreu del món la relació de les comunitats humanes amb les propietats sanadores de plantes i arbres ha forjat moltes tradicions i, quan la medicina tradicional s’ha entrellaçat amb altres pràctiques, de caràcter espiritual o religiós, com el xamanisme, ens trobem amb figures clau, com seria el cas de les Matxi per al poble maputxe. En una llarga conversa mantinguda amb una d’elles, em va traslladar la seva gran preocupació per la desaparició de moltes espècies vegetals al seu voltant, davant la destructiva política de monocultius forestals de pins i eucaliptus que, temps més tard, van protagonitzar els gegantins incendis que gran part de les regions xilenes han patit aquests darrers anys.
Tornant a Catalunya, aquest mes de maig commemorem els 16 anys de la desaparició d’un dels grans noms de l’ecologia a nivell internacional, Ramon Margalef. La seva petjada no només ha estat decisiva en el terreny científic, sinó que darrera la seva ingent tasca investigadora i docent ha fornit generacions d’ecòlegs… i ecologistes. Elles i ells han estat determinants en el canvi d’orientació de les polítiques públiques en el terreny mediambiental, tot i que ens queda molt camí per recórrer.
Davant de reptes compartits i amb la mirada posada als objectius de desenvolupament sostenible 2030, l’establiment de noves línies de cooperació internacional que facilitin la sostenibilitat econòmica dels pobles indígenes al seu territori amb la preservació de la seva diversitat ecològica, pot arribar a ser una experiència útil d’anada i tornada.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
