Fa unes setmanes, el parlament neozelandès va ser notícia internacional per la protesta d’una diputada contra un projecte de llei que pretén eliminar els drets col·lectius del poble maori sota el pretext de la igualtat de tota la ciutadania de l’illa. La diputada, primer sola i després acompanyada d’altres, va fer un «haka» -el ball cerimonial maori per a grans esdeveniments, des d’unes noces a un enfrontament guerrer- mentre estripava ben visiblement una còpia en paper d’aquest text. El que alguns van voler presentar com una «folklorada» ha resultat una cosa totalment diferent: un gest d’orgull i rebel·lia davant una proposta legislativa supremacista, que va aconseguir donar la volta al món, i que va servir d’esperó per a la massiva manifestació reivindicativa dels drets del poble maori que va recórrer els carrers de la capital novazelandesa pocs dies després.
La diputada Hana-Rawhiti Maip-Clarke personalitza una nova fornada de joves desacomplexadament maoris, que entenen que el seu futur com a poble, exigeix garantir el futur de la seva llengua i cultura des de l’acció política, dins i fora de les institucions. Una generació que explica, en part, com el Partit Maori hagi deixat enrere una complicada etapa amb un o cap representant parlamentari, o com la llengua maori, greument amenaçada fa unes dècades, viu ara un esperançador procés de revitalització.
Això de la «igualtat» que propugna qualsevol supremacisme que gaudeix de majoria demogràfica, la coneixem molt bé -millor dit la patim- al nostre país: la tergiversació d’aquest concepte positiu -qui està en contra de la igualtat entre persones?- que és reinterpretat maliciosament: Ser «igual» vol dir haver d’assimilar-te i renunciar a la teva identitat col·lectiva, posar-te la bena als ulls als greuges històrics que arrossegui el teu poble o nació per a no qüestionar-les, i acabar assumint que determinades discriminacions culturals, lingüístiques i de qualsevol altra mena no ho són pas, sinó conseqüència «natural» d’aquesta «igualtat».
“Això de la «igualtat» que propugna qualsevol supremacisme que gaudeix de majoria demogràfica, la coneixem molt bé -millor dit la patim- al nostre país”
Una problemàtica, la del supremacisme, que s’expressa en moltes zones del món. Ho he pogut copsar de primera mà amb diferents pobles indígenes americans, que comptem amb molt diversos nivells de reconeixement dels seus drets col·lectius i d’organismes institucionals per a defensar-los o impulsar-los. Però en tots els casos coneguts, falla un o varis dels elements necessaris per a garantir-los amb eficàcia: constitucions i altres grans normes que els reconeguin molt més enllà d’una retòrica declarativa de bones voluntats; legislacions que estableixin espais de sobirania -sigui en el terreny cultural o en el de la gestió del territori; institucions d’autogovern efectives, ben finançades i amb poder polític real; i finalment les eines efectives per poder impulsar un desenvolupament social i econòmic sostenible per al conjunt de la seva població.
Només així es pot garantir futur per a la diversitat que representen els pobles i nacions del món. Intel·lectuals com Eudald Carbonell hi han reflexionat a bastament sobre aquesta qüestió. Ara fa unes setmanes intervingué a la Diada de les TIC, organitzada per l’associació professional GrausTIC, on va reivindicar el foment de la diversitat, davant del procés uniformitzador que provoca la globalització. Una de les seves afirmacions més contundents va ser «sense identitat no hi ha diversitat». Una afirmació que no deixa de ser també una impugnació amb tota regla als discursos multi-no-sé-quantes-coses, que han esdevingut un pretext magnífic per amagar -o fins i tot justificar- la manca de polítiques de construcció nacional que arrosseguem de fa molts anys.
D’Aotearoa als Països Catalans
La defensa d’aquesta diversitat, que en el nostre cas -com en tants d’altres- vol dir nacional, cultural i lingüística, tindrà una oportunitat d’expressar-se, espero que amb força, l’any vinent. Com comentava un article anterior, Barcelona acollirà la tercera trobada mundial de ministres de cultura de la UNESCO, coincidint amb el 20è aniversari de la Convenció sobre la diversitat de les expressions culturals. Una trobada on la capital del país no hauria de ser pas un simple decorat turístic.
“Ens cal garantir l’accés i projecció de la nostra cultura com un dret fonamental, al mateix nivell que la sanitat o l’educació. I ara per ara, som molt lluny d’això”
Han passat moltes coses des de l’aprovació a París d’aquella convenció, que han afectat de ple les dinàmiques socials i culturals a tots els països. I una d’elles és el nou paradigma de consum, compartició, difusió i creació de continguts digitals. Per a situar-nos en el temps: mesos abans d’aquest acord, TV3 esdevenia una de les primeres televisions europees en dotar-se d’una plataforma de continguts digitals en línia: 3alacarta; el mateix 2005 naixia YouTube; feia només dos anys que havia aparegut Facebook; Twitter i l’OTT de Netflix als EUA encara trigarien dos anys a veure la llum, i Instagram cinc més.
Ja sigui des de Nova Zelanda (Aotearoa en maori) o des d’aquí mateix, ens cal garantir l’accés i projecció de la nostra cultura com un dret fonamental, al mateix nivell que la sanitat o l’educació. I ara per ara, som molt lluny d’això.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
29 de setembre de 2025
