Ja tenim constituït el Parlament Europeu de la desena legislatura. Format per 720 representants, 15 més que en l’anterior mandat. Bé, 719 en realitat, perquè l’eurodiputat de Junts per Europa Toni Comín no ha pogut ocupar el seu escó. Esperem que el TJUE ben aviat ratifiqui la doctrina Junqueras i posi fi, d’una vegada per totes, a la vergonyosa anomalia que permet als organismes electorals dels estats – en aquest cas, la Junta Electoral Central espanyola- alterar la voluntat democràtica de la ciutadania posant als diputats electes requisits addicionals per aconseguir la seva acta. Requisits que no tenen res a veure amb la seva capacitat legal per exercir el càrrec, com és formalitzar, en un acte presencial i decimonònic, una espècie de vot de fidelitat a la Constitució espanyola.
Aquest nou Parlament de 720 menys 1 diputat és el Parlament més fragmentat fins ara, amb 8 grups més el grup tècnic dels no adscrits, i també el més escorat cap a la dreta. El grup més gran, el Partit Popular Europeu (PPE), només aglutina el 26% de la cambra. Fins a les eleccions del 2019, les dues grans famílies polítiques europees, conservadors i socialdemòcrates, sempre havien tingut majoria absoluta, arribant a representar el 1993 gairebé el 70% del Parlament. Avui representen el 45%. El 2019 aquests dos grups ja van necessitar la família liberal per forjar una majoria parlamentària que ara com ara suma el 56% de l’arc parlamentari.
L’espai a la dreta del PPE, que és el que més ha crescut en aquestes eleccions, aquesta vegada s’ha dividit en tres. Hi trobem la dreta radical dels Reformistes i Conservadors Europeus, que ja existien abans, però ara capitanejats pels Germans d’Itàlia de Meloni, i dos grups d’extrema dreta antieuropeista. Per una banda, el trumpista i putinista (quina combinació…) grup de Patriotes per Europa, que bàsicament substitueix al grup Identitat i Democràcia (ID) de l’anterior mandat afegint-hi el partit del primer ministre hongarès Orban i els neofranquistes de Vox. I, per altra banda, el nou grup Europa de Nacions Sobiranes, format per Alternativa per Alemanya, expulsada de l’extint grup ID, i altres satèl·lits de la galàxia ultra (Se acabó la Fiesta inclòs) que han servit als alemanys per arribar al mínim imprescindible per crear grup propi.
“S’ha conformat una majoria central i proeuropea que cal posar en valor en una Europa on els nacionalpopulismes van a l’alça i ja governen en diversos estats europeus”
Tot i ser l’espai polític que més ha crescut en la darrera dècada, és proverbial la incapacitat del que queda a la dreta dels populars per unir-se. Tots junts serien el segon grup de la cambra, a només un escó del primer. Separats, i amb el cordó sanitari aplicat als “Patriotes” i als “Sobiranistes” – paraules que en aquest cas tenen connotació clarament retrògrada-, només el grup dels Conservadors i Reformistes poden tenir alguna capacitat d’incidència real en l’activitat legislativa.
Tanmateix, la majoria que comptarà serà la que s’ha visualitzat amb la reelecció d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea. La majoria conservadors-socialdemòcrates-liberals (56% i 401 escons) no li garantia els números a l’alemanya, perquè es preveien algunes desercions en cadascun d’aquests tres grups que posaven en perill atènyer la necessària majoria de 361 vots (al Parlament Europeu no existeix la fèrria disciplina de grup tan característica dels nostres parlaments). Aleshores Von der Leyen tenia dues opcions. Una, mirar cap a la dreta i buscar el suport dels euroescèptics conservadors i reformistes. Dues, mirar cap a l’esquerra i buscar el suport del Grup Verds/ALE, del qual en vaig ser vicepresident primer en el passat mandat. Finalment, ha funcionat la segona opció: els ecologistes han jugat bé les seves cartes i han fet valer el fet de ser decisius per obtenir garanties sobre el Pacte Verd i més atenció als afers socials (habitatge, ocupació i polítiques socials).
D’aquesta manera, s’ha conformat una majoria central i proeuropea que haurà de marcar el rumb d’uns anys que seran decisius per la UE. Una majoria que cal posar en valor en una Europa on els nacionalpopulismes van a l’alça i ja governen en diversos estats europeus (França ha salvat el match point, però la pròxima partida es juga a Àustria a finals de setembre). Una majoria, en definitiva, que ha de fer que Europa resisteixi de la millor manera possible a les moltes maltempsades que hi ha i que vindran, sobretot si a l’altre costat de l’Atlàntic Trump torna al despatx Oval. Tanmateix, durant els 5 anys de legislatura, populars i liberals, sobretot en dossiers de política econòmica i comercial, estaran temptats de mirar cap als vots de conservadors i reformistes per formar majories puntuals sense Verds/ALE.
Finalment, val la pena fer notar que dels 720 eurodiputats, només 7 són catalans. Per demografia, a una Catalunya estat membre de la Unió li pertocarien uns 20 diputats. Mireu al que estem renunciant, també, en termes de representació al Parlament de la UE. I, per cert, que, d’aquests 7, només dos són de partits independentistes. Els diputats independentistes han passat de 5 a 2, malgrat haver-hi tres escons més en joc. Aquí, l’independentisme també ha perdut bous i esquelles.
Jordi Solé i Ferrando va ser europarlamentari per Esquerra Republicana de 2017-2024
