Arribem al número 57 de Middle Abbey St. de Dublin (The New Academy) mitja hora abans de l’inici del concert i ja hi ha una cua llarga al carrer. Demanem tanda i ens posem al final. Les persones que tenim davant i les que se’ns posen al darrere no fan pas cara de catalans. El dubte que teníem amb el Jordi quan vam comprar les entrades és quants irlandesos pagarien per veure un grup desconegut com Els Pets o si seríem tots expatriats o turistes musicals com nosaltres. Veient la gent que hi ha la cua ens sorprenem gratament. Aviat, però, ens adonarem que no és així. Jo me’n vaig a l’altra vorera per fer una foto de la cua i del cartell lluminós i poder fer un tuit del pal ‘mireu quina cua per veure els Pets a Dublin! I ple d’irlandesos!’.

Resulta que hi havia dues sales i una sola cua. En una sala Els Pets de Constantí, i a l’altra –amb ‘sold out’– Devin Townsend. Qui és Devin Townsend? Busco a Google –sant google nostre de cada dia– i resulta que és un músic de heavy metal canadenc que havia sigut el líder d’una banda amb força tirada, i que també desconeixia: Strapping Young Lad. Torno a la cua, torno a mirar els irlandesos que m’envolten, i per la manera que van vestits m’adono de seguida que no van al mateix concert que jo.

Quants catalans serem? Els Pets no han fet ‘sold out’, per tant, estarem en família? De seguida, però, comencem a sentir paraules en català que es va posant a la cua també. Ja no ens sentim tan sols. Quan estem a punt d’entrar coneixem a uns valencians que fa uns anys que viuen a Limerick, una ciutat de 58.000 habitants a dues hores en tren de Dublin, just a l’altra banda de l’illa. També veiem un grup de dones que hem vist a l’aeroport del Prat i han agafat el mateix avió que nosaltres.

Entrem a la sala i ens indiquen que Els Pets toquen ‘downstairs’. Cap al soterrani, doncs. Arribem i quan veiem la sala no ens ho podem creure. Nosaltres, que els hem vist en sales de dos i tres mil persones, i en festes majors amb més de deu mil, ens sorprèn l’escena.

Font: Judit Sabaté

Una sala amb el sostre baix –molt–, ple de columnes, i l’escenari minúscul i a la mateixa alçada que el públic. De seguida penso que Els Pets no havien tocat en un lloc similar des de finals dels anys 80, quan van començar a tocar i només eren coneguts a Constantí i rodalia. Els espectadors van entrant però quan comença el concert, la sala no està ni mig plena. Calculo que no som més d’un centenar. L’endemà tocaran a Londres en aquesta minigira per les illes, però la sala serà més gran i s’omplirà molt més.
A Dublin, però, estem en família, i al principi tinc una sensació estranya: com enfocarà el Lluís i companyia un concert així acostumats a les grans masses? De seguida, però, se m’esvairan els dubtes.

El Lluís comença parlant en anglès al públic i fent-se el despistat amb el nostre origen: ‘We are Els Pets from Constantí, and sometimes Catalonia will be free!. Té ganes de jugar. Sap que serà una nit diferent.
La primera part del concert és idèntic al primer concert de la gira SOM que vaig anar a veure a la sala Mirona de Salt fa just un any, amb un repàs lògic i obvi de les cançons del darrer disc. D’aquesta part em quedo amb el moment Corvus. La cançó que explica l’abús sexual que va patir en Joan Reig quan era un nen per part del capellà de Constantí comença només amb la veu del Lluís i un lleuger toc de guitarra del Jordi Bastida.

El bateria dels Pets escolta aquesta part amb els braços plegats i la mirada perduda. No ha de ser fàcil per a ell, tot i que si es va atrevir a escriure la cançó, és perquè necessitava treure-ho de dins. I en la segona part de la cançó, que ja entra la bateria, colpeja les baquetes amb ràbia. No és per a menys.
A partir d’aquí comencen els grans hits, amb ‘Una estona de cel’ com a gran moment, tot i que amb tant de repertori, tothom de la sala segur que en va trobar a faltar alguna. És impossible acontentar tothom. ‘Tantes coses a fer’ i ‘La vida és bonica però complicada’ que dedica als presos polítics són altres moments àlgids.

En aquesta segona part, el concert és molt més mogut. El Lluís, més deixat anar, puja a la tanca, posa el micro a la boca –literalment– del públic que té davant, i la saltant per ballar i fer-se selfies amb els fans a mitja cançó. Som pocs i entregats i el Lluís ens recompensa amb mirades i gestos de complicitat. A mi, que no em coneix, a la meitat d’una cançó que jo canto a cor que vols, estira la mà oberta per fer-me un ‘give me five’. Un regal. Gràcies. I el rush final va ser increïble. Sense el ‘Bon dia’, que l’han deixat descansar un temps, ara toquen el ‘Jo vull ser rei’ per fer embogir el públic.

I al final dels bisos, quan semblava que ja s’havia acabat el concert, els tres Pets originals van decidir fer-nos un (pen)últim regal: el ‘No t’enyoro’ tocat només pel Joan, el Lluís i el Falin amb un so de guitarra ‘guarro’, com li demana el Lluís al Bastida quan li passa la guitarra elèctrica. Però queda l’última, la cirereta d’una nit inoblidable: ‘Vine a la festa’. Bogeria absoluta.

Ara sí. Final. Llums oberts i els cinc Pets s’abracen en fila per fer la tradicional reverència amarats de suor. Però el públic, espontàniament –o així m’ho sembla– decideix tornar-los el regal d’aquesta nit als de Constantí. Suaument, quasi com un xiuxiueig, comencem a cantar el ‘Bona nit’ mentre el Lluís i companyia es miren entre ells amb cara de sorpresa i agraïment. És un moment de comunió total. Nosaltres cantem i ells ens escolten embadalits.

Un concert únic. Irrepetible. Una Estona de Cel a Dublin.

Albert Solé Bonamusa, és periodista