Itàlia: un país apassionant, però complicat
Per un politòleg, tenir l’oportunitat de seguir i estudiar la política italiana in situ des de la seva capital és una de les oportunitats més apassionants i al mateix temps més complexes que hi ha.
Apassionants perquè Itàlia, il Bel Paese, és un dels països més bonics del món i treballar en un entorn com el de La Grande Bellezza, l’obra mestra que director de cinema Paolo Sorrentino va fer sobre Roma, considerada la segona ciutat més bonica del món, sempre és un privilegi. Complex perquè, malgrat que cada país és únic i políticament peculiar, Itàlia és més peculiar i única que els altres, tal com reconeixen molts autors que s’ocupen de l’estudi i l’anàlisi del país transalpí. Itàlia és un país molt complicat. Té el rècord mundial de patrimoni artístic, però també té el rècord mundial de governs. 67 executius en 74 anys d’època republicana i altres 69 en 87 anys d’època monàrquica des de la Unità d’Italia del 1861. En 161 anys 136 governs. Aquesta és només una petita mostra de la seva complexitat per entendre les seves dinàmiques i poder explicar i entendre el perquè de tot plegat d’aquesta inestabilitat política.
Les eleccions: torna la dreta
Aquest passat diumenge dia 26 de setembre la República Italiana, nom oficial del país, votava per escollir els representants al Parlament italià, Cambra de Diputats i Senat, per la seva XIX legislatura. Eleccions on per primera vegada hi havia un tall de parlamentaris: De 630 a 400 diputats a la cambra baixa i de 315 a 200 senadors a la cambra alta. Això ha sigut gràcies al referèndum aprovat en aquesta XVIII legislatura per iniciativa del Movimento 5 Stelle i que formava part de l’acord de governabilitat en ambdós governs presidits per Giuseppe Conte i que han tingut aliances variables. L’executiu Conte I amb la Lega de Salvini, i el Conte II amb el PD i Liberi e Uguali.
Les eleccions, com ja sabem a hores d’ara, van ser guanyades per l’anomenada “coalició de centredreta”, tot i que en aquesta ocasió seria més precís la definició de “dreta- centre” que torna a guanyar unes eleccions després de dues legislatures. La darrera victòria d’una coalició situada en aquesta banda de l’eix ideològic clàssic fou el 2008, en les eleccions per la XVI legislatura, amb la victòria de la coalició liderada per Silvio Berlusconi i que formaven els partits Il Popolo della Libertà , la Lega Nord i Movimento per l’Autonomia. Quan parlem de les coalicions estem donant una primera clau de lectura de la complexitat del sistema polític: el sistema electoral i la llei que regula les eleccions.
“En 161 anys 136 governs. Aquesta és només una petita mostra de la seva complexitat per entendre les seves dinàmiques i poder explicar i entendre el perquè de tot plegat d’aquesta inestabilitat política”
Des de l’any 2000 s’han celebrat cinc eleccions a Itàlia amb tres lleis electorals diferents. Totes han sigut lleis que premien les coalicions a l’hora de fer el recompte de vots i la seva traducció en escons a les cambres, cosa que afavoreix i en molts casos obliga, per supervivència en la competició electoral, concórrer als comicis en grans coalicions de partits que s’organitzen en esferes ideològiques dreta- esquerra.
Políticament, Itàlia és una república parlamentària amb un sistema de representació de tipus bicameral, igual que el Regne d’Espanya o els Estats Units d’Amèrica, però amb un bicameralisme perfecte, és a dir, el poder legislatiu és exercit per ambdues cambres de manera paritària i comparteixen funcions i tenen els mateixos poders per aprovar les lleis però sobretot, per escollir el govern. A Itàlia, a diferència de l’estat espanyol, el govern ha de passar l’aprovació d’ambdues cambres, una doble validació que ens explica la segona causa d’aquesta complexitat i inestabilitat política.
Anàlisi de resultats: som davant d’una nova era política?
Les eleccions han donat un resultat que obren una nova etapa, fins ara inèdita a Itàlia: el partit Fatelli d’Italia ha sigut la força més votada i per primera vegada en la història republicana l’extrema dreta i presidirà, si no hi ha un daltabaix, el pròxim govern italià. Tot sembla indicar que la victòria de Fratelli d’Itàlia i Giorgia Melonia ens situa davant d’un canvi històric i que som a l’inici d’una nova etapa en política italiana, un punt d’inflexió que marcarà un abans i un després comparable a la dimensió de l’arribada al terreny de joc polític de Silvio Berlusconi l’any 1994 en la dotzena legislatura.
D’entrada hem posat en context que no és la primera vegada que l’extrema dreta italiana és al poder i forma part d’un executiu nacional: Aleanza Nazionale – Moviento Sociale Italiano (AN-MSI), aquest darrer hereu directe del llinatge del règim feixista i categoritzat políticament com a postfeixista, van ser en el primer govern Berlusconi amb 4 ministeris i un vicepresident del consell de ministres, Giuseppe Tatarella. Posteriorment, han tingut ministres en tots els quatre governs presidits per Berlusconi, han governat ciutats importants com Roma i són actualment en governs regionals com Le Marche o l’Abruzzo. Per tant, no és la primera vegada que l’extrema dreta gestiona quotes de poder a Itàlia.
La diferència és que aquesta vegada serà Fratelli d’Itàlia (FDI), fundat el 2012, partit hereu del postfeixisme italià i on han confluït molts antics militants del MSI, els anomenats “missini”, a guiar l’executiu com a partit principal de la coalició, en virtut del nombre més gran de preferències. Aquesta circumstància té cinc factors principals que poden afavorir l’inici d’aquesta nova era:
D’entrada és la primera vegada des de l’any 2008 que Itàlia sap amb certesa i després d’unes eleccions qui serà el president del consell de ministres, és a dir el president el govern, després de dues eleccions on els candidats, caps de llista no van ser escollits. Això va passar a les eleccions del 2013 i les del 2018. Durant aquestes dues legislatures hi ha hagut 6 governs amb 5 primers ministres que no anaven les llistes electorals (Letta, Renzi, Gentiloni, Conte i Draghi). De moment hi haurà una pausa pels governs tecnocràtics fruit de les emergències polítiques i desacrod. Es torna política i la democràcia en el seu estat més pur, un major quòrum per part de la demos, malgrat que això pugui semblar una contradicció en el marc d’una victòria electoral de l’extrema dreta.
“La victòria de Giorgia Melonia ens situa davant d’un canvi històric i que som a l’inici d’una nova etapa en política italiana”
En segon lloc, la resta de partits són tots perdedors, inclús dins de la mateixa coalició guanyadora, cas de Salvini i també de Forza Italia, i ara mateix no hi ha una oposició operativa amb capacitat de fer és.
La coalició de centreesquerra està desballestada; el PD surt molt tocat d’aquests comicis, amb una campanya erràtica Enrico Letta ja ha anunciat que no es presenta a la reelecció de secretari en el proper congrés, on s’escolliran els nous lideratges que hauran de fer la nova estratègia política. + Europa perd la seva líder Emma Bonino que no serà diputada els Verds i Sinistra Italiana han patit de valent per aconseguir el llindar del 3% i només estan en condicions sobreviure. Di Maio, actual ministre d’exteriors en funcions, en el seu viatge del M5S a la realpolítk, n’ha sortit extraparlamentari. El M5S ha perdut la meitat dels vots, i ha quedat tercera força, i haurà de repensar i com es mou a partir d’ara. Azione i Italià Viva no han complert les expectatives de ser tercera força i ben just han pogut entrar al parlament. Tot i això, ser dins de les cambres es podria considerar una victòria de Matteo Renzi, amb el seu paritt Italia Viva en coma abans de l’aliança amb Azione. El florentí continua sent un dels polítics amb més cintura per moure la pilota dins del camp polític italià i mantenir-se dins del terreny de joc.
En tercer lloc, per la contundència de la victòria de FDI: una victòria incontestable en vots i en escons en la Cambra i al Senat amb una coalició amb dos partits debilitats sota la seva batuta. Aquesta vegada potser no li caldrà ni treure del calaix el Manuale Cencelli.
En quart lloc, perquè FDI és un partit amb una líder forta, Giorgia Meloni, que s’ha guanyat l’autoritat davant els seus, podria arribar a la presidència del Consell amb experiència política de partit i de govern a les espatlles, ha sigut ministre, i agradí més o menys, caigui millor o pitjor té ofici polític. Característiques imprescindibles per fer política a Itàlia i que no es donaven l’any 2018 anys amb la victòria del Movimento 5 Stelle, on van arribar neòfits al poder i van perdre el control de la coalició de govern d’entrada amb una Lega més navegada pels passadissos de Palazzo. FDI ha fet unes llistes amb gent molt navegada en política i relacions internacionals. Destaquen dos noms; Giulio Tremonti, exsocialista papable al ministeri d’economia, i exministre en 3 governs Berlusconi i Giulio Terzi di Santganta, exministre i diplomàtic de carrera. D’altra banda, FDI arriba amb un discurs de cara a fora fet i enfocat a les cancelleries estrangeres i a l’opinió pública internacional i ha traçat les línies geopolítiques de la seva política exterior: Aliat dels EUA, a favor de l’OTAN, a favor de les sancions a Rússia i de l’ajuda a Ucraïna. Caldrà veure com es resol el seu paper a Europa una vegada siguin al governo.
En cinquè lloc, Itàlia necessita estabilitat política urgent per afrontar una sèrie d’emergències que són a la cantonada (crisi post-COVID, crisi energètica, deute, fons europeus PNRR) algunes de les quals, la primera de totes la llei de pressupostos on segurament caldrà ser creatius perquè amb els temps tècnics actuals per a la presa de possessió, al voltant de dos mesos, la seva imprescindible aprovació aniria massa justa.
Pendents d’una posterior anàlisi més aprofundit sobre el perquè de la victòria d’un partit desacomplexadament d’extrema dreta serà a la cabina de comanament de la tercera economia d’Europa, si res no canvia, perquè tractant-se de política italiana, tot és possible, aquests són ara mateix els motius principals pels quals penso que Itàlia es troba davant d’una nova era política.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat resident a Roma. És autor de llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
