Fa set anys que vaig creuar l’atlàntic deixant la terreta i la llum del mediterrani per la planura pampeana, canviant l’orxata amb fartons per les empanades de carn i el locro. Al més pur estil dels nouvinguts del segle XX, vaig trobar en el Casal dels Països Catalans de La Plata el lloc on parlar, pensar i menjar en català. Amb el temps, vaig començar a fer coses que em feien sentir més català i que certament a València mai hagués fet, com donar conferències històriques o d’actualitat catalana, ballar en la colla bastonera i l’esbart dansaire del Casal o cantar en la Coral Montserrat i fins i tot “pecar” fent Paella mixta (ja saben que els puristes de l’arròs ens costa entendre aquesta anomalia gastronòmica que barreja carn i peix fent desaparéixer el fumet de peix i morralla).

Però el meu activisme en favor dels Països Catalans va sofrir una petita alteració fa 9 mesos, quan, de sobte, amb el meu marit ens van cridar d’un jutjat de família de La Plata per a dir-nos que teníem un xiquet i una xiqueta de 3 i 4 anys esperant-nos per a ser adoptats. Una vegada passat els pertinents períodes d’adaptació, ací el valencià catalanista es va posar en campanya per (en paraules de la representant del PP valencià, la senyora Isabel Bonig) adoctrinar als nens en el català i les tradicions dels territoris de parla catalana.

Certament el meu marit, en un acte d’amor, va decidir començar a estudiar la llengua de Fuster i Estellés, la qual cosa va aconseguir amb certa suficiència per 4 anys. És veritat que, entre nosaltres, quan parla és com escoltar l’accent rioplatense barrejat amb el telenotícies de TV3, amb molts modismes barcelonins. A ell jo ja l’havia “adoctrinat” i era un membre més de la col·lectivitat catalana de la nostra ciutat d’acollida, a pesar que la seua ascendència prové d’altres territoris de la península Ibèrica. De totes maneres, amb l’ampliació familiar, entre els dos, començarem amb la política d’immersió lingüística, i ens està eixint una nova varietat del català que barreja modismes orientals, occidentals, argentinismes i castellanismes… un bon cas d’estudi per a qui estudie les innovacions en filologia.

La nostra militància no es conforma a “lluitar” contra la pressió del castellà, que ací és total. Amb una extrema cautela, perseverança i delicadesa -i una indestructible constància- vam anar acostumant a la canalla als seus nous noms… malgrat que la majoria de gent els coneix per Uma i Mateo, ells ja saben que en català tot sona millor

Però la nostra militància no es conforma a “lluitar” contra la pressió del castellà, que ací és total. Amb una extrema cautela, perseverança i delicadesa -i una indestructible constància- vam anar acostumant a la canalla als seus nous noms… transformem un espanyolíssim Juan Mateo en Mateu-Ricard i una Uma Victoria en Uma-Empar (en aquest cas, Uma no ens va donar tant joc per a catalanitzar el nom). És avui que, malgrat que la majoria de gent els coneix per Uma i Mateo, ells ja saben que en català tot sona millor.

No menys important és l’apartat gastronòmic i festiu: en aquests 9 mesos ja hem celebrat el Cagatió en Nadal en el Casal, els Reis Mags a València, férem una falla a casa pel 19 de març acompanyat de xocolata i bunyols de carabassa, compartirem el primer Sant Jordi al Casal amb la llegenda, llibres i roses i ja els estem preparant per a la foguera de Sant Joan. Com a tradició familiar, que rememore amb gran afecte del meu estimat Campanar, aquestes pasqües anàrem al parc a empinar el catxirulo (casolà) i menjar la mona i llonganissa de pasqua. A més a més, ens estem preparant també per l’excursió a Montevideo al setembre, en ocasió de la XV trobada de les Comunitats Catalanes del Con Sud d’Amèrica, on pretenem que els xiquets ballen en l’esbart petit i visquen un cap de setmana de pura catalanitat amb tota nostra diàspora resident a l’Equador, el Brasil, Paraguai, Xile, l’Argentina i l’Uruguai.

En el cas de la televisió i el cotxe, ja que sempre que podem evitem els ritmes cumbieros i reguetoneros –que, com el castellà, ens envaeixen en cada emissora de ràdio- per a motivar amb cançons populars de Paco Muñoz, Dani Miquel, Joan Monleón o Dàmaris Gelabert entre molts altres i la televisió, vent a tota hora la fastigosa pepa Pig en català o els dibuixos de la Colla de la ben tornada televisió pública valenciana, tan necessària per a vertebrar el país i fer-nos sentir un poc més a prop de casa. Si, ho sé, sembla que els torturem… però ells es diverteixen incorporant aquestes paraules que li sonen estranyes. El desafiament de parlar l’apitxat del seu pare, que és el mateix accent dels seus iaios, tiets i tietes, que els cau la bava quan ells diuen “em dónes un got d’aigua, per favor”.

Mateu i Uma continuaran portant a l’escola dibuixos de Paella el dia del menjar favorit, veient al foc com a element festiu, donant les gràcies sempre en català encara que els parlen en castellà i dient que ens “estimen fins a València” lloc idíl·lic i vacacional que amb sols una estàdia de 40 dies ja troben a faltar tant com jo.

Pau Andrés és secretari del Casal dels Països Catalans a La Plata