Mentre part del país es pregunta sobre la pertinència o no de votar, mentre els partits van anunciant si es presenten o no, els perquès i les primeres posicions de les llistes que s’estan confeccionant, per a desenes de milers de catalans que vivim a l’exterior, la pregunta fa anys que no és el votar o no votar amb vocació shakespeariana. Simplement la pregunta per a nosaltres és si podrem votar o no, i aquí el verb poder en l’accepció de tenir la possibilitat de i no la capacitat, ni tampoc un permís.

La comunitat catalana a l’exterior no ha deixat de denunciar les irregularitats en la gestió del sistema de vot exterior que preveu la llei electoral des que es va aplicar la reforma que va enfonsar-ne l’eficàcia i la participació. Aquest sistema ha quedat desfasat i en plena era digital segueix depenent de la xarxa de correu postal tradicional global, a banda que obliga a les ciutadanes i ciutadans a l’exterior a fer una petició expressa de vot cada vegada (l’anomenat “vot pregat”, més conegut com a “voto rogado” en castellà) i a emprendre un via crucis que s’allarga algunes setmanes, per la qual cosa molts acaben desistint. Catalans al Món, la iniciativa de Vot Exterior de l’ANC i la FIEC, que fa anys que observen amb lupa el vot electoral a cada comici han analitzat el funcionament, n’han vehiculat les queixes, redactat informes i fet arribar els resultats a partits polítics, al Síndic de Greuges i a diverses institucions del país. Són per tant tres xarxes essencials a les que cal recomanar a tothom que visqui a fora per tal d’estar al dia sobre els calendaris, terminis, novetats i rebre suport pràctic per poder exercir el dret de vot de les ciutadans o ciutadans que tinguin dubtes o problemes.

Cal recordar les xifres: en les darreres eleccions celebrades a Catalunya, el 21 de desembre de 2017, 226,381 persones residents a l’exterior conformaven el cens. Però menys de 40.000 van superar la petició de vot pregat, és a dir, la petició expressa a la qual la llei obliga per a poder votar, un 17,46% del cens concretament. I a només 27.173 (el 68,76%) d’aquestes persones que havien aconseguit sol·licitar el vot se’ls va comptabilitzar efectivament. És a dir, estem parlant d’un vot vàlid del 12% sobre el conjunt del cens exterior.

Les alarmants dades fan palesa la insostenibilitat d’un sistema electoral exterior que actualment no ofereix garanties reals perquè la ciutadania pugui exercir un dret que és fonamental en qualsevol estat de dret que es vulgui democràtic. La cursa d’obstacles del vot exterior, burocràcia, terminis, comprovacions, el funcionament del sistema de correu postal de cada país que determinarà si les butlletes arriben a casa i després si arriben al consolat, les caixes de sobres que s’acumulen en alguna sala fosca de consolats durant dies on reben ja una primera manipulació (per a la comprovació de dades personals, descartant els sobres considerats no vàlids sense que el votant per correu pugui ni presenciar-ho). Després encara han de volar a Madrid, on se’n fa una altra manipulació referent a la distribució per delegacions provincials en cada cas… Que hom pugui arribar a enviar el seu vot no és cap garantia que realment arribi a l’urna final i sigui recomptat com a vàlid, no ho sabrà mai si és així o no.

Una legislatura més, alguns partits polítics han portat la qüestió al congrés dels diputats espanyol. Però de poc serveix quan cal entrar en l’incert laberint de les reformes de llei. I, especialment, quan no interessa a les majories, per a qui la ciutadania a l’exterior, lluny de l’impacte mediàtic dels seus missatges als grans mitjans, és relegada a una categoria inferior. A la Generalitat de Catalunya, però, s’ha fet un pas anunciat aquesta setmana mateix. A través de la Conselleria d’Exteriors i de l’Oficina de Drets Civils, s’han posat a disposició un formulari a través del qual hom podrà informar d’incidències i denunciar el seu cas concret quan consideri que s’està vulnerant el seu dret de vot. Veurem què ens depara doncs aquesta fins a triple marató de vot primaveral amb les eleccions municipals, al Parlament espanyol i al Parlament europeu. L’anhelat vot electrònic, del que ja gaudeixen per exemple els expatriats americans, haurà de seguir esperant fins la propera dècada. Com a mínim.

Mireia Domènech i Bonet
Periodista