La terra dels xiprers és el títol d’un dels nou articles que l’artista modernista català Santiago Rusiñol va escriure durant un llarg viatge a Itàlia el 1922. “S’han de veure els xiprers de Fièsole, els de l’Aventino, els del Palatino, els de la Vil.la Adriana, els de Frascati i, sobretot, els de la Vil.la d’Este, per a conèixer-ne la majestat. Aquests darrers, sobretot, no tenen ponderació. Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria i proporció d’ampla bellesa”, deia.

Els “campanars de vellut fosc” sempre m’han fascinat. Potser per això, després de viure uns quants anys a Roma i a altres ciutats d’Itàlia, vaig triar Frascati, terra de xiprers, vinyes, artesans, científics, poetes, vil.les senyorials i destí obligat dels artistes del segle XIX i principis del XX que rondaven pel centre de la península itàlica, també Rusiñol. A Frascati s’hi arriba sortint de Roma cap al sud per la Tuscolana, una de les vies construïdes durant l’imperi que encara avui divideixen la ciutat i en condicionen la viabilitat. A 9 kilometres de la capital, saps que hi ets a prop perquè a banda i banda de la carretera apareixen, tímidament, alguns xiprers mal alineats. Hi ha un parell de graus menys que a Roma i l’aire ja no grata la gola quan te l’empasses.

Frascati, municipi de poc més 20.000 habitants, forma part dels anomenats Castelli Romani, un conjunt de pobles situats en els turons Colli Albani. La denominació es remonta al segle XIV, quan molts habitants de la capital van fugir de les dificultats econòmiques i polítiques que hi van haver del 1309 al 1377, un període en què el papa es va transferir a Avinyó i Roma era un campi qui pugui. Molts romans, doncs, es van refugiar als castells de diferents famílies feudals de la zona. Un d’aquests pobles és Castel Gandolfo, on hi tenen la residència d’estiu els pontífexs.

Els frascatans s’han guanyat a pols la fama d’hospitalaris. El 1837 una terrible epidèmia va colpir la capital i milers de romans van haver d’escapar-ne. Frascati va ser l’únic centre habitat dels voltants que va obrir-los les portes. Per això, en senyal d’agraïment, des d’aleshores la bandera de Frascati té els mateixos colors que la romana, giallorossa.

Actualment, Roma, amb una xarxa de transport públic més que deficitària, és la segona ciutat al món en hores passades dins el cotxe per culpa del trànsit. Són 254 cada any, només superades per la colombiana Bogotà, amb 272. I d’aquest caos modern en fugen també molts romans cap als Castelli Romani, que tenen una vida cultural i un teixit associatiu envejables. Al final, però, la bruta, confusa, sorollosa i espaterrantment esplèndida Roma acaba reclamant a tots els que hi hem viscut i al cap d’uns quants anys als Castelli vaig retornar a la capital. Par tibi, Roma, nihil -Com tu, Roma, no hi ha res semblant-, diu la poesia medieval d’Hildebert de Lavardin.

Me’n vaig endur un xiprer, però. I, per combatre l’enyor que arrosseguem els que vivim lluny de la terra, no passa mai més d’un mes sense que torni a Frascati. I és que, malgrat fer temps que no hi visc, passsejar pels carrers i que em continuïn dient Buon dì! i preguntant com va tot per Catalunya és el més semblant a ser a casa tot i ser-ne lluny.

Alba Sidera és corresponsal d’El Punt Avui a Itàlia des de 2012