La recent elecció de Claudia Sheinbaum com a futura presidenta de Mèxic ha tingut una quasi unànime valoració ben positiva a Europa i en concret a Catalunya i sense matisos. Som una nació unida sentimentalment amb Mèxic per l’acollida solidària del president Cárdenas als refugiats republicans, molts d’ells catalans. Homenots com Avel·lí Artís Gener «Tísner», o el gavanenc adoptiu Josep Soler i Vidal, van poder mantenir la flama de la llengua a milers de quilòmetres de la pàtria, impulsant projectes que formen part de la història de la creativitat i la resistència cultural, com la revista «Pont blau». Els esmento aquí perquè vaig tenir l’oportunitat extraordinària de poder parlar amb tots dos sobre la seva estima i afecte per aquell país nord-americà.
Aquesta justa i emotiva simpatia amb Mèxic no ens hauria d’impedir analitzar el rerefons d’una victòria electoral, que és inqüestionable democràticament, però que no ens hauríem de deixar enlluernar per la imatge de dona d’esquerres -esquerres enteses des d’Europa- que s’ha projectat d’ella. La realitat és molt més complexa que un titular de premsa. I ara, pocs mesos abans que Claudia Sheinbaum prengui possessió del seu càrrec, i quan ja ha fet la presentació dels qui seran integrants del seu gabinet, voldria fer alguns apunts sobre el present i futur del país asteca.
No és patrimoni exclusiu dels polítics populistes llatinoamericans, etiquetats o no de progressistes, però la política clientelar, que a canvi de determinats beneficis o ajuts socials controla grans bosses d’electors, ha tingut amb el seu predecessor, valedor i encara president, Andrés Manuel López Obrador, tot un exemple de manual. Un exemple exitós, en tant que l’ha acompanyat de l’autoritarisme que va practicar durant molts anys el PRI, basat en un control absolut de les institucions i dels mateixos processos electorals. Un camí que veurem ara si s’acaba recorrent amb totes les seves conseqüències de degradació dels estàndards democràtics per part de la futura presidenta. De fet, la seva formació, Morena, ha incorporat bona part dels líders territorials (els governadors dels estats mexicans) d’aquest històric partit amarat pel nepotisme i la corrupció, que ara és una ombra del que va arribar a ser. I alhora ha anul·lat l’esquerra de valors democràtics -les restes de l’històric PRD -que va liderar durant molts anys Cuauhtémoc Cárdenas- que ha quedat totalment subordinada dins d’aquesta nova formació oligàrquica.
“La famosa frase d’Andrés Manuel López Obrador, «abrazos y no balazos», resumeix com Morena no només no ha aturat el poder del narco sinó que, sigui de forma només passiva o no, ha facilitat la seva consolidació com a entramat del poder a Mèxic”
Com va aconseguir el PRI a la meitat del segle XX i durant diverses dècades, l’evolució d’aquesta situació portaria a un règim de partit quasi únic de facto. Dels darrers anys d’aquella llarga època se situa un dels pitjors episodis de la història contemporània del país: el 2 d’octubre de 1968, amb la matança de centenars d’estudiants a la plaça de les 4 cultures de la ciutat de Mèxic, a mans de l’exèrcit i de grups paramilitars, que van reprimir a sang i foc una multitudinària concentració universitària que reivindicava l’obertura democràtica del règim priïsta.
Deriva oligàrquica i el narco com a poder estructural
Res faria pensar que Mèxic torni a veure episodis foscos com aquest, però ara viu un encara més dramàtic: la gravíssima situació de violència promoguda pels poderosos càrtels del narcotràfic, ben relacionats amb altres negocis il·legals de la frontera amb els EUA, que provoca una mortaldat que arriba a unes xifres espaordidores. Una violència que té una innegable component política, començant per la responsabilitat de no haver-la combatut de forma mínimament eficaç.
Durant els 6 anys de mandat del López Obrador s’han produït unes 160.000 morts violentes i assassinats, i el narco controla ja una tercera part del territori mexicà… unes vint vegades l’extensió de Catalunya! Parlem de xifres pròpies d’un conflicte bèl·lic i no pas de violència delinqüencial. Per fer-nos una idea del llegat de morts que deixa l’encara president mexicà, aquestes suposen quasi el triple de morts nord-americans a la Guerra de Vietnam. O setze vegades les pèrdues de vides de soldats aliats en el desembarcament del dia D -del qual fa ben poc es va commemorar solemnement el seu 80è aniversari. O més de quatre vegades que el total de joves catalans que van morir als fronts de la guerra d’Espanya del 1936.
La infiltració de les organitzacions criminals en aquest país és extraordinària en espais estratègics com l’economia -economia legal per entendre’ns- i la política. I no tenen cap problema en intervenir-hi. Durant el recent i llarg procés electoral han estat assassinats prop d’un centenar de candidats i precandidats, majoritàriament del món municipal. Només aquesta dada demostraria la fallida de l’estat mexicà com a garant de la seguretat i l’exercici normal d’un procés democràtic.
“Som una nació unida sentimentalment amb Mèxic per l’acollida solidària del president Cárdenas als refugiats republicans, molts d’ells catalans”
Certament, el problema ve de més lluny, i que ja fa més de 15 anys que el narco va protagonitzar una sagnant campanya d’accions de terrorisme i d’assassinats de membres de l’exèrcit, de les que tinc un record molt present en ser en aquells moments per la península del Yucatán. Uns fets luctuosos que van posar punt final a la seva privilegiada situació de regió aliena a la violència del narco… per haver estat el lloc de residència dels familiars dels caps d’alguns dels càrtels.
Tot i que sembla que per algunes declaracions en campanya, la presidenta electa podria sortir de la política de renúncia a guanyar la batalla al narco, tindrem ocasió de veure si trenca amb la política de convivència amb ell que ha marcat el govern del seu partit durant aquests sis darrers anys. La famosa frase d’Andrés Manuel López Obrador, «abrazos y no balazos», resumeix com Morena no només no ha aturat el poder del narco sinó que, sigui de forma només passiva o no, ha facilitat la seva consolidació com a entramat del poder a Mèxic.
Lleis de drets culturals: Catalunya i Xile
