Amb pocs dies de diferència, s’han conegut dues propostes legislatives innovadores i molt ambicioses, que tenen en comú l’objectiu de materialitzar i garantir els drets culturals. Una, aquí mateix, a Catalunya i l’altra a milers de quilòmetres de distància, a Xile. La iniciativa catalana és un avantprojecte de llei que haurà d’esperar el seu futur amb el nou Parlament i Govern que surti de les eleccions del 12M; com passarà també amb textos que ja es van arribar a presentar a la cambra catalana, com el que havia de ser el relleu de la llei de l’audiovisual del 2005. Un avantprojecte, amb dos anys de treballs al darrere, que vol situar el dret a la cultura com un dret bàsic i que ara es troba en fase de consulta pública. El seu text incorpora afirmacions ben òbvies que, malauradament, alguns pretenen discutir i altres directament combatre, com que «la cultura catalana té com a element singular i d’expressió la llengua catalana».
L’altra iniciativa serà aprovada previsiblement molt abans. Representants dels pobles indígenes a Xile -des del maputxe al Rapa Nui- han acordat un text amb el govern xilè per a una nova llei que introdueix el concepte de drets culturals, amb especial atenció a les seves llengües. Llengües que no només esdevenen reconegudes com a «patrimoni cultural», sinó que «es fomentarà la seva protecció, promoció, revitalització, recuperació, investigació i difusió». Un reconeixement no pas decoratiu, sinó concret, ja que s’indica expressament que el seu ús és un «dret», aplicable a «tots els àmbits de la vida social, cultural i educativa del país» (país entès com a Xile). És més, amb la futura llei es posaria en marxa un programa públic de «revitalització lingüística» destinat a la infància i la joventut d’aquests pobles.
“L’ús destacat de la paraula revitalització, té tot el sentit en idiomes molt minoritzats o fins i tot amb greu risc de supervivència”
Aquest ús destacat de la paraula revitalització, té tot el sentit en idiomes molt minoritzats o fins i tot amb greu risc de supervivència. Precisament aquest concepte presidí les activitats d’un seminari internacional sobre llengües indígenes al qual vaig participar el 2019. Un seminari organitzat pels mateixos impulsors d’aquest gran acord i on, en la taula rodona moderada per la jurista Daniela Arbazua, es va plantejar la necessitat d’una legislació que protegís i fomentés les llengües i cultures indígenes.
La sotsdirecció de pobles indígenes del ministeri de les cultures xilè (un plural que ja és tota una declaració d’intencions) ha estat el motor d’aquest acord històric, amb dos noms destacats: José Ancan, el seu màxim responsable i bon coneixedor de Catalunya, i l’abans esmentada Daniela Arbazua, coordinadora del llarg i complex procés de diàleg i consultes, que ha sumat prop de 700 reunions amb entitats i comunitats dels 11 pobles indígenes a Xile. Una legislació pionera que cal esperar que sigui aprovada aviat pel parlament de Valparaíso i que es desplegui amb polítiques decidides; que treguin aquestes llengües de l’ostracisme que pateixen en espais estratègics com l’educatiu, l’administració pública o els mitjans audiovisuals i el conjunt de l’ecosistema digital.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
El binomi drets col·lectius i conflicte: el cas de l’Equador
