La violació de l’ambaixada mexicana per part de les forces policials equatorianes ha obert una greu crisi diplomàtica entre els dos països que ha obligat a la resta d’actors del continent a posicionar-se, que forma quasi unànime en la condemna o si més no en la crítica pública envers aquesta insòlita decisió del govern centreamericà; tot i que ha tingut força diversitat pel que fa a la seva contundència. No és pas d’aquest tema del qual en volia parlar sinó d’un greu conflicte intern d’aquest país, que té moltes similituds amb els d’altres països de la regió.
Els monocultius agraris, com són les grans extensions dedicades a l’oli de palma, o les extraccions de recursos del subsol, des de metalls a petroli, suposen una explotació del territori i dels seus recursos naturals que sovint són altament agressius que aquests ecosistemes i per als pobles indígenes que hi viuen. Conflictes per l’ús -o mal ús millor- de les terres indígenes els trobem en la història recent del continent americà. Conflictes que a voltes no han tingut cap altra resposta que no sigui la de la repressió policial, que més d’un cop i de dos ha comptat amb la participació de cossos militars, enviats a «pacificar» els indígenes revoltats. Xile i la lluita del poble maputxe per la recuperació de les seves terres és un dels casos dels quals he tingut l’oportunitat de conèixer directament.
L’Equador és un dels països on aquesta problemàtica ha marcat la seva agenda política de fa temps, gràcies a dècades d’exitosa autoorganització indígena, protagonitzada per la confederació que agrupa els seus moviments dels diversos pobles, la CONAIE. Aquesta entitat ha sabut traslladar a l’esfera institucional les seves reivindicacions, que han tingut també una derivada directament política, amb l’organització Pachakutik que ja porta quasi dues dècades de presència parlamentària.
Va ser durant el primer mandat de l’expresident Rafael Correa, que el país centreamericà va aprovar una nova constitució, que reconeix les catorze nacionalitats i divuit pobles indígenes com a «entitats històriques i polítiques amb drets». Amb drets col·lectius s’entén. Un d’ells és el de l’obligació a fer una «consulta prèvia, lliure i informada» prèvia a tot projecte extractiu que es pretengui fer en un territori indígena. Una altra cosa és si aquestes consultes poden resultar decisives o realment vinculants.
“La violació de l’ambaixada mexicana per part de les forces policials equatorianes ha obert una greu crisi diplomàtica entre els dos països que ha obligat a la resta d’actors del continent a posicionar-se”
Ara, l’Equador torna a viure un seriós conflicte, relacionat amb un gran projecte de mineria que afectaria greument terres indígenes. Teòricament, els drets constitucionals serien una salvaguarda per a impedir que anés endavant. Però els poderosos interessos econòmics que hi ha al darrere, que apuntarien fins i tot al mateix president del país, volen tirar pel dret; desdibuixant el dret a la consulta prèvia fins a deixar-lo en un mer formalisme i a més directament intervingut, manipulat, per tal d’obtenir-ne una resposta favorable. Que això no acabi succeint no passa pas perquè les comunitats quítxues afectades esperin assegudes que els seus drets siguin respectats, si no per la suma d’una sostinguda protesta i una continuada i contundent denúncia pública per part de la CONAIE, a més d’estirar el fil de la via judicial.
El cas de l’Equador exemplifica com, quan un poble és minoritari dins d’un Estat, es fa indispensable que la conquesta dels seus drets en els textos legals vagi acompanyada, sempre, de reivindicació social, articulada i d’organitzacions civils que en siguin referents, i també de polítiques. Mobilitzacions i organització que facin d’aquests drets, reconeguts teòricament al paper, realitats tangibles i transformadores, i no simples declaracions de bones intencions o simples artificis retòrics. O que no es vegin sotmesos a retallades i menysteniments. Vaja, un binomi tan necessari allà com aquí.
Reivindicació, sí, bon govern també
Comentava abans que el moviment indígena equatorià ha maldat per ser present a l’esfera institucional del país. D’ell han sorgit polítics que han sabut governar amb encert quan han tingut l’oportunitat. Durant un viatge a la zona andina, vaig tenir l’ocasió de conversar llargament amb Mario Conejo, llavors alcalde d’Otavalo qui, anys més tard en sortiria reelegit. Aplicava a la governança de les institucions públiques un principi molt interioritzat als pobles indígenes americans: el comunitarisme o la capacitat d’emprendre col·lectivament actuacions d’interès comú. Un valor que li permeté fer importants actuacions de millora urbana, malgrat comptar amb uns pressupostos molt escadussers. Un exemple era com s’arranjaven els carrers de la població: l’ajuntament adquiria els materials i dirigia les obres, i el veïnat hi posava, voluntàriament, la mà d’obra; bàsicament durant els dies festius.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
La «burrocràcia» europea
