Gisèle Pelicot surt de la sala de vistes del Palau de Justícia d’Avinyó entre una allau de càmeres i micròfons, amb el cap ben alt. La imatge d’aquesta dona de setanta-dos anys, de figura esvelta i cabells pèl-rojos tallats en bob, ha donat la volta el món. La seva història, la d’una dona que va ser drogada pel seu marit i violada sense saber-ho per una cinquantena d’homes que aquest havia convidat a casa seva, a Mazan, prop d’Avinyó, ha adquirit la transcendència d’aquelles experiències individuals que porten a la llum realitats profundes.
L’afer ha anat prenent força a mesura que passaven les setmanes, tal com ha quedat palès amb la confiança que ha anat guanyant Pelicot: ha abandonat les ulleres de sol i ara mostra un somriure tranquil i franc. En les seves declaracions després de saber la condemna dels seus violadors, Gisèle Pelicot parla de “futur”, conscient que hi haurà un abans i un després de les violacions de Mazan. Aquest judici és històric per dues raons.
En primer lloc, la senyora Pelicot s’ha convertit en una icona mundial del feminisme. Té la dignitat, la força i l’aplom de qui sap que passarà a la història. Ha decidit exposar-se, en cos i ànima, obrint les portes de la sala del tribunal a la televisió i els mitjans. Ha mostrat la seva cara i ha alçat la veu. No ho ha fet per afany de fama, sinó perquè sap que posar llum i taquígrafs sobre el seu cas trenca el silenci al voltant de les violències sexuals en l’àmbit de la parella.
“Gisèle Pelicot ha fet canviar la vergonya de bàndol. Ara, la llosa de la vergonya pesa sobre les esquenes dels seus violadors”
La por a l’agressor i la vergonya de no ser cregudes són l’horror al qual s’enfronten moltes dones, ja que, al llarg de la història, hem patit les conseqüències d’assenyalar els abusos, com en una eterna maledicció cassandrina. De les 13 dones assassinades l’any passat per la seva parella a Catalunya, només una havia denunciat prèviament el seu agressor. I la Gisèle ha apel·lat aquestes dones com a part d’un nou impuls del MeToo: “Penso (…) en les víctimes no reconegudes, les històries de les quals sovint romanen a l’ombra. Vull que sàpiguen que compartim la mateixa lluita”.
Pelicot ha fet miques el pacte de silenci entre els violadors, necessari per perpetrar la violència. Amb les seves paraules a cara descoberta, gira com un mitjó la narrativa de la victimització: ha convertit l’espai públic en un lloc de protecció i denúncia, obrint-se pas entre els esbarzers i deixant camí per a aquelles que vindran després d’ella.
Això és el que més ha torbat els seus violadors, que, posats sota el focus de la veritat pública, s’han anat fent petits, tan petits que cabrien en una butxaca, com diria la Carla Vall. Fan camí cap a la porta del jutjat, tapats fins amunt amb mascaretes, ulleres de sol i caputxa, entre les càmeres i les dones que han anat a donar suport a Gisèle Pelicot. Recorden els senyors rodoredians: dèbils i mediocres.
Són conscients que, gràcies a l’impacte mediàtic, el públic general ha dictat sentència sobre ells. És per això que els advocats defensors han declarat que és aconsellable que aquells que tenen penes “acceptables” no recorrin la sentència, ja que el tribunal d’apel·lació no seria un tribunal penal, sinó un jurat popular.
En segon lloc, ha desmuntat dos mites que han composat l’imaginari popular al voltant de la víctima i l’agressor. El primer és que els violadors són monstres. El segon, que les víctimes ho són per ser dones sexualment desitjables.
“Pelicot ha desmuntat dos mites que han composat l’imaginari popular al voltant de la víctima i l’agressor. El primer és que els violadors són monstres. El segon, que les víctimes ho són per ser dones sexualment desitjables”
L’imaginari del “monstre del sexe” (Soothil, Walby i Bagguley, 1990, p. 222) és més que mai desmentit: els cinquanta-un violadors aparenten dur vides normals. Alguns han complert condemna, però continuen sent percebuts com a pares responsables i marits dedicats. No comparteixen un mateix perfil socioeconòmic, ni viuen aïllats i, fins i tot, poden estar socialment ben considerats. La mateixa Gisèle havia definit el que ara és el seu exmarit com un “tipus genial”. En un article recent, Jenn Díaz ho assenyalava clarament: “Deixeu de buscar el monstre, perquè no hi és”. Un altre exemple que els agressors no són monstres, sinó homes ordinaris: aquesta setmana dues periodistes alemanyes han revelat que més de 70.000 homes compartien a Telegram informació sobre com sedar i violar dones.
Pelicot també ha trencat amb l’esterotip de la dona jove canònica i desitjable que és víctima de violència sexual perquè s’ho ha buscat. Aquest argument, sovint present des de l’audiovisual fins als tribunals, s’ha utilitzat per carregar la culpa a la víctima. Dominique Pelicot va arribar a dir durant el judici que ho havia fet per complir la seva fantasia sexual de sotmetre una dona insubmisa. El que ens dona una altra pista que la violació no està lligada al desig, sinó al poder. I que, per tant, l’aparença física de la víctima és irrellevant.
Malgrat això, Gisèle Pelicot va haver d’aguantar que els advocats dels acusats li preguntessin si era swinger, exhibicionista o alcohòlica, per què no estava més enfadada amb el seu exmarit i per què no havia plorat més durant el judici. I encara sort que les condicions del cas no permetien qüestionar l’existència dels fets: les violacions havien estat enregistrades pel senyor Pelicot i ella ha rebut el suport dels seus fills i néts des del primer moment.
En definitiva, Gisèle Pelicot ha fet canviar la vergonya de bàndol. La raó és que Pelicot no és una víctima, o almenys no com voldrien els seus agressors. Ara, la llosa de la vergonya pesa sobre les esquenes dels seus violadors.
Postdata: Escrivint aquestes línies, he descobert un fet destacable que podria ser significatiu: els diaris catalans Ara i La Vanguardia van dedicar la portada a Gisèle Pelicot amb una imatge ben gran l’endemà de conèixer-se la sentència del cas. A França, en canvi, només Libération va dedicar-li la portada en gran. Le Figaro li va reservar un petit espai, mentre que Le Monde ni tan sols va publicar una notícia al respecte (tot això en les edicions en paper).
Aina Milà Martín és estudiant de Ciències Polítiques i Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona
Per què l’avortament no ha decantat les eleccions presidencials als Estats Units?
