Si vens de turisme a Barcelona i no ets un turista gourmet o, si més no, ets una persona que quan viatja dedica un temps a buscar restaurants que expressin bé la gastronomia del lloc de destinació, tens molts múmeros, molts!, de menjar plats de quasi totes les cuines del món… menys de la catalana. Especialment serà així si descomptem, potser, algun pa amb tomàquet discutible i quelcom que pretenia ser un arròs a la cassola. La cuina catalana, amb comptades excepcions, no te l’ensopegues pel carrer, per desgràcia per als turistes… i per als que vivim aquí.
És una situació completament diferent a París, per exemple. Una ciutat que rep un enorme allau turístic, de fa encara més temps, i on pots també trobar fàcilment restaurants i llocs de menjar indis, libanesos, xinesos, japonesos, argentins… Però on la cuina francesa, en les seves diverses variants i propostes, de les més econòmiques a les més selectes, protagonitza l’oferta gastronòmica. És part definitòria del seu paisatge urbà… i sensitiu. A la capital de Catalunya i a bona part de la seva àrea metropolitana, la gastronomia pròpia, la nacional, és quasi una cosa exòtica, llevat d’algun plat aïllat i d’alguns restaurants que trenquen, feliçment, aquest panorama. La cuina catalana esdevé una mena d’objecte culinari no identificat, un OCNI, si em permeteu l’acudit; ja sigui per als turistes, o per a molts joves nostrats que surten a sopar amb la colla, o per a la majoria de treballadors que van de menú diari.
I d’aquests dos darrers col·lectius ens hauríem de preocupar enormement si volem que la nostra cultura culinària no esdevingui un exotisme per a bona part de la nostra ciutadania, i ens preocupi la transformació de la nostra capital en un parc temàtic multi-no-se-què sense ànima… i amb cada cop menys autòctons visquent-hi.
“La transmissió generacional de la cultura culinària de casa s’ha trencat en moltes llars, entre altres motius perquè s’ha substituït els fogons pels menjars preparats, amb l’ús i abús del microones”
Tenim un greu problema: la transmissió generacional de la cultura culinària de casa s’ha trencat en moltes llars, entre altres motius perquè s’ha substituït els fogons pels menjars preparats, amb l’ús i abús del microones. I a això li hem de sumar els milers de famílies que provenen d’altres països i que desconeixen una cuina amb més de 7 segles d’història. Està tan assumit que a moltes llars ja no es cuina res de bo, i per tant que la cuina catalana és un OCNI, que t’acaben apareixent espots per TV3 on el missatge és demolidor: l’únic sopar que una nena està esperant amb delit és el del dia que li posen al plat una ració de pizza ultraprocessada.
Sí, és un missatge demolidor: el menjar fet a casa és avorrit i gens gustós! No és estrany que davant d’aquest trist panorama, surti un Paco Roig i pronostiqui que en un parell de dècades ja no hi haurà cuines a les llars, ja que tothom menjarà plats preparats, dia sí dia també. Més que un pronòstic, això esdevé una amenaça cultural, social i dietètica. Tenim una cuina molt saludable, que compta amb una immensa varietat de productes de temporada i proximitat amb els quals es poden fer plats tan senzills de fer com extraordinaris per al paladar.
Es pot capgirar la situació? Sí. I tenim un gran exemple que demostra que es pot fer exitosament: la molt meritòria posició que el vi català ha anat assolint en les vendes del nostre país, especialment si la comparem en com estava fa dues o très dècades. No m’hi extendré en aquest àmbit i em remeto al que hi vaig escriure fa prop de sis anys, bo i assenyalant que la situació és avui encara millor que la que analitzava en aquell article, tot i que encara queda molt per fer: En una recepció en la que vaig participar fa pocs dies a la nostra capital, el vi negre que oferien era… un Rioja! Enguany, quan Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia, hauria de servir per iniciar un canvi en positiu.
Itàlia com a exemple radical
A gran part de les ciutats del món existeixen uns espais gastronòmics de refugi; les pizzeries, trattories i altres espais de cuina italians. Sigui per als que busquen plats coneguts per menjar i no volen optar a tastar altres cuines, sigui per prevenció o pel costum interioritzat de sempre menjar si fa no fa el mateix, són l’opció més còmoda i per a molts la més segura de fer un àpat amb un mínim de condicions.
De fet, i això explica part del seu èxit internacional, els italians són uns ambaixadors militants de la seva cuina, arribant a situacions impensables per a nosaltres. Comparteixo una petita anècdota personal: fa anys a Vinaròs, vàrem anar a sopar a un petit restaurant de cuina marinera, dels pocs que havien oberts en una data complicada com era just després d’un cap d’any. En una de les taules, una família alemanya devorava, literalment!, una paella d’aspecte magnífic i altres plats elaborats amb els excel·lents productes de la llotja d’aquest port del nord del País Valencià. Entenc perfectament el seu entusiasme en poder menjar peix i marisc fresc de la Mediterrània ben cuinat, perquè allí d’on venien no tenen disponible res que s’hi assembli. És un privilegi que tenim i del qual molts compatriotes no en són gens conscients.
“Tenir la cúspide gastronòmica tant brillantment representada és bo, i tant!, però la cuina catalana ha de ser la protagonista als fogons i forns de les llars i també als menús dels restaurants per a treballadors i autònoms”
I just quan ens anaven a servir, va entrar d’una revolada un grup de quatre italians, amb l’ímpetu de qui fa estona busca un lloc calent on seure i fer un mos. El propietari sortí a rebre’ls i quan els anava a oferir una taula, un d’ells li preguntà «Avette pizze?». Ell, sorprès per la pregunta els hi respongué, amb el limitat italià que deuria saber, que els podia oferir «frutti di mare». Una resposta que ells van considerar afirmativa als seus desitjos, quan el mateix italià va exclamar «Bene, allora una pizza ai frutti di mare!». Conscient de la confusió en la que aquells adictes a la pizza estaven instal·lats, intentà fer-lis entendre que «frutti di mare» sí, però que pizza, no. I ho aconseguí. Tots quatre, decebuts per no poder menjar un plat protagonitzat per una massa de farina de blat cuita al forn, van marxar decebuts. Sense ser gens concients que renunciaven a gaudir d’un gran sopar a un preu no gaire superior al que et cobren per una pizza en un restaurant que les faci mínimament bé, o sigui amb autèntica mozzarella, entre altres ingredients que no siguin succedanis.
Sense arribar a aquest extrem -una mica ridícul i tot- de l’actitud d’aquesta colla d’italians, si volem que la nostra cuina no sugui exòtica aquí, caldrà fer alguna cosa amb tant papanatisme i autoodi gastronòmic. És fantàstic tenir una colla de restaurants que van aconseguint premis i reconeixements internacionals. Tenir la cúspide gastronòmica tant brillantment representada és bo, i tant!, però la cuina catalana ha de ser la protagonista als fogons i forns de les llars i també als menús dels restaurants per a treballadors i autònoms. Aquí és on ens juguem moltes coses, començant per la sostenibilitat econòmica dels nostres ramaders, pagesos, pescadors i artesans alimentaris, i continuant per la preservació i foment d’una de les cuines que compta amb més propostes diversificades de les que integren la dieta mediterrània, patrimoni cultural de la humanitat.
Tornant al sector turístic: És o no és cert que la gastronomia és un factor d’atracció per turistes amb un cert poder adquisitiu? Doncs tenim un altre motiu per redreçar la situació.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Per una diada mundial de la llengua catalana
