16.203 quilòmetres: de Montreal a Sydney aixecant castells

Castell. És una paraula que té diferents accepcions en català i que, de mica en mica, comença a guanyar-se el seu espai també a l’estranger. Si prenem com a referència la que el defineix com “el conjunt de castellers enfilats els uns damunt les espatlles dels altres fins a aconseguir diversos pisos d’alçada”, podem pensar en les torres humanes que es construeixen des del segle XVIII al País Valencià i que aviat van arribar a Catalunya, més en concret al Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. Tres-cents anys després, és innegable que el fet casteller i la seva cultura s’han instal·lat a Catalunya i ja formen part del seu ADN, però, com han exportat el fet casteller les comunitats catalanes en els seus països d’acollida?

Mig milió de catalans integren la diàspora exterior i, així com el seu talent, també han exportat la seva cultura i les seves tradicions. I, en molts d’ells, els castells formen part de la seva vida. Una vintena de colles castelleres han anat sorgint arreu del món i en la darrera dècada s’ha viscut l’eclosió més significativa, un fet que ha obert les fronteres dels castells.

El món casteller internacional viu el seu moment més dolç i, des que la UNESCO va declarar els castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010, es compatibilitzen una vintena de colles a l’exterior

Des de Montreal (2007) –on va néixer la primera colla de les quals se’n tenen dades– fins a Zuric (Suïssa), Estocolm (Suècia) i el País Basc –on s’han format les més joves–, les torres humanes han conquerit espais emblemàtics arreu del planeta. Per això, no és estrany veure com s’aixequen castells davant del mont de Fuji (Japó), a la Grand Place de Brussel·les (Bèlgica) o a Andorra. Però quina és l’explicació d’aquesta proliferació de grups castellers en tants racons del món?

Tal i com va passar a finals del 1700, els castells van arribar com una evolució del ball de valencians, que es tancava enlairant una figura humana. De mica en mica, i arran de la seva arribada a Catalunya, el repte era aixecar una figura cada cop més alta, i a Valls es va certificar l’autonomia dels castells respecte dels primers balls dels quals procedien. Així, va ser una tradició que es va exportar i que va arrelar a Catalunya amb trets d’identitat propis. El folre, les manilles i la pinya van començar a fer-se coneguts dins de la cultura catalana i, de la mateixa manera que ara, van traspuar en aquells ciutadans que s’hi interessaven.

PROCÉS D’ADAPTACIÓ, REALITATS DIVERSES

Actualment, la reticència a aixecar castells també té a veure amb el país on volen desenvolupar-se. L’acceptació és molt bona entre aquell públic que mai abans ha vist aixecar torres humanes, però el punt clau és el d’implicar-s’hi, almenys des de la pinya. Pau Ramos, membre de la colla dels Castellers de Tòquio (Japó), afirma que “és una activitat de molt contacte, i en una ciutat com Tòquio, on es valora tant la intimitat individual, dificulta una mica la introducció a fer castells”.

Hi coincideix Ignasi Querol, membre de la junta de la colla dels Castellers de Sydney (Austràlia), qui explica que “és difícil atraure gent autòctona a fer castells, perquè és una activitat que no entenen i que veuen com a molt perillosa”. “Quan expliques que ens enfilarem els uns sobre dels altres es queden amb la boca oberta pensant si ens hem tornat bojos”, diu el tresorer de la colla dels Castellers d’Estocolm (Suècia), Oriol Closa.

Un cop superada aquesta barrera de sorpresa, la tradició castellera ha agafat velocitat de creuer i és previst que durant el 2025 en neixin més, de colles. Quin és el dia a dia d’aquests grups de catalans i catalanes que s’acompanyen de nadius de cada país per aixecar castells? Habitualment, els assajos setmanals es concentren els caps de setmana, tot i que n’hi ha que augmenten el ritme quan s’apropen dates importants.

Per una banda, el repte és trobar un local per poder desenvolupar castells, amb l’alçada idònia i que estigui obert a les hores d’assaig; a l’inici moltes colles acaben assajant en places desafiant, en alguns casos, la climatologia. De l’altra, és difondre el fet casteller entre les comunitats de les ciutats d’acollida per acumular actius. L’activitat dels castells necessita reforços i és aquí quan apareix l’efecte integrador per a les comunitats catalanes arreu captant persones d’altres nacionalitats. Hi ha colles on, a més del català, la llengua predominant és la del país d’acollida.

EL VINCLE ENTRE LES COLLES

Una vegada es compleixen amb aquestes fites, toca buscar aliats, colles padrines (que acostumen a tractar-se de colles establertes a Catalunya) i diades en les quals participar. Cal posar en escena allò que s’aprèn en els assajos. Cada grup intenta celebrar una diada pròpia anual, és la gran cita per vestir-se de llarg i presentar els millors castells. Es tracta de diades compartides i, en el cas de les colles a l’exterior, tenen lloc en indrets emblemàtics de les ciutats.

Cada dos anys, les colles castelleres internacionals s’apleguen per celebrar la seva diada, que aquest 2025 ha estat la cinquena edició a Berlín (Alemanya) amb la participació (a més de la colla amfitriona) de les colles d’Andorra, Brussel·les, Copenhaguen, Edinburgh, Estocolm, Lausana, Londres, París i Zuric. A més, les colles de Madrid, Tolosa de Llenguadoc i Montreal també hi han estat representades. És una ocasió perfecta per concentrar el major nombre de castellers i castelleres lluny de Catalunya i intercanviar inquietuds que, de ben segur, són compartides.

Les comunitats catalanes a l’estranger han vist en els castells una activitat molt atractiva per exportar la cultura catalana al món

Una altra cita compartida és la diada internacional a Tarragona que s’ha consolidat dins el Concurs de Castells, l’esdeveniment que reuneix el bo i millor del món casteller. El 2024, les quatre colles internacionals que hi van participar van ser la Colla Castellera de Madrid, els Xiquets de Copenhaguen, els Castellers de París i els Castellers d’Andorra. És una ocasió única per al públic català per conèixer la realitat dels castells a l’estranger, i un estímul per a les colles participants actuar en una de les places més destacades del món casteller, davant un públic entès i amb una col·laboració mútua que els permet fer els seus millors castells.

Així, Sofia Wainsztein, presidenta de la colla castellera de Brussel·les, creu que “el suport que ens donem entre les colles internacionals és molt positiu, cada vegada ens ajudem més i això ens beneficia a nosaltres i al fet casteller”. La presidenta dels Xiquets de Copenhaguen, Laia Poquí, creu que “és increïble la força amb què comencen les colles, això demostra que les colles a l’exterior no tenim sostre!”.

REPTES DE PRESENT I DE FUTUR

La pedra a la sabata per a moltes de les colles a l’exterior és el vessant econòmic i la relació amb Catalunya. De vegades, la distància no ajuda i això es tradueix en menys recursos per als grups que estan fora. Així ho explica Oriol Closa, qui creu que “les dificultats per fer castells venen de Catalunya i no del país on compartim la nostra cultura i tradicions”, referint-se a la despesa econòmica que suposa per a una colla actuar complint amb tots els requeriments de seguretat.

Quant a la relació amb el món casteller (de Catalunya), des de Sydney, Ignasi Querol apel·la a una relació més fluïda des de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, a qui reclama una mirada més internacional: “Si aconseguim que les colles de Catalunya i la Coordinadora estiguin més connectades amb les que som a l’exterior, és possible que aquestes últimes prosperin i aconsegueixin ser més permanents”. Així, des de Tòquio, Pau Ramos apunta al tipus de lligams que sorgeixen un cop ets dins d’una colla castellera: “Les relacions que cultivem als castells seran crucials en els propers anys, on els reptes que ens esperen als humans requeriran de comunitats resilients amb forts llaços de suport locals”.

Els castells a l’exterior tenen un efecte integrador per a les comunitats catalanes, captant persones d’altres nacionalitats

La mirada al passat en clau castellera ens parla dels seus orígens, dels moments més rellevants i del punt d’inflexió quan, l’any 2010, la UNESCO va declarar els castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Les pinyes van obrir els ulls al món, van acceptar nous membres, fins i tot aquells que ni els coneixien, i el desafiament del futur és majúscul: seguir aixecant castells, estendre la cultura catalana arreu, i dotar aquesta pràctica cultural de veu pròpia i de credibilitat. Indubtablement, l’origen resideix a Catalunya, però en un món on podem viatjar d’una punta a l’altra en qüestió d’hores, cal eixamplar la mirada. Per això, el futur dels castellers serà “competitiu i social”, com opina Laia Poquí, i “brillant i amb més ganes de tocar el cel”, segons Oriol Closa. “Les colles castelleres a l’exterior han vingut per quedar-se i la febre encara creixerà”, rebla Sofia Wainsztein a Brussel·les. El món casteller a l’exterior vol alçar-se amunt i expandint-se per acabar de consolidar una dècada esplendorosa.

Article publicat a la revista en paper Exterior

"Castells més enllà de Catalunya: les colles a l’exterior com a ponts culturals", l'article d'Albert Torres, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya