Sí, parlo d’una de les grans trobades internacionals de la indústria cinematogràfica que se celebra a Barcelona des del 2012: el CineEurope. Va arribar-hi des de Canes gràcies a una operació institucional entre el Govern i l’Ajuntament de Barcelona; però un cop aconseguit que hi vingués i s’hi quedés, no es va plantejar cap operació estratègica on l’audiovisual català en sortís beneficiat durant aquesta dècada llarga. Més enllà del protagonisme en les projeccions a l’Auditori del CCIB de la prestigiosa Kelonik, i que alguna altra empresa catalana ha tingut estand propi a la fira comercial interior, que CineEurope tingui la seu a la capital del país no ha estat catalitzador de res internament.
A més de les grans productores de cinema nord-americanes, -les major- la intensa proposta de presentacions de les principals pel·lícules que arribaran a les sales de cinema l’any vinent, ha tingut de nou un protagonista francès. Si en edicions anteriors havia estat l’organisme público-privat d’internacionalització de l’audiovisual francès, Unifrance, les dues darreres ha estat la gran productora StudioCanal. A més d’ells, enguany un altre estat europeu ha format part del programa oficial: Suècia, qui va organitzar un focus dedicat a l’atractiu internacional de la seva indústria i per explicar com el cinema propi està funcionant comercialment a les seves sales. I Catalunya? Doncs com cada any. No hi som.
I no. No ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’oportunitat que representa poder mostrar al sector de l’exhibició cinematogràfica europea -i més enllà- les produ0ccions més destacades del nostre cinema -hagin passat ja per festivals o encara estiguin en fase de postproducció. I de pas mostrar els enormes actius que podem oferir al conjunt de la indústria internacional: excel·lents professionals i creadors en tots els àmbits, productores, empreses de servei tècnic i d’altres que són punteres en tecnologies digitals de primer nivell, equipaments i localitzacions de gran atractiu…
“No ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’oportunitat que representa poder mostrar al sector de l’exhibició cinematogràfica europea -i més enllà- les produccions més destacades del nostre cinema -hagin passat ja per festivals o encara estiguin en fase de postproducció”
Tot això convindria fer-ho sense oblidar la importància de donar visibilitat al nostre propi sector de l’exhibició -dels grans grups als cinemes independents, en un moment clau per al sector. Les sales de cinema que encara no ho han fet es veuen davant del repte d’afrontar grans inversions en equipaments tècnics de tota mena -des de la renovació d’antics projectors digitals a butaques molt més confortables, entre d’altres. Unes inversions molt difícils d’afrontar i d’amortitzar, però que a més de millorar l’experiència compartida d’anar al cinema, avancen en la dinàmica positiva de reduir els costos energètics i millorar la sostenibilitat mediambiental d’aquests equipaments d’oci cultural de primera magnitud.
Sovint es parla molt del sector de la producció cinematogràfica i audiovisual, i també del de la difusió i emissió -dels canals televisius a les OTT- i en els dos casos es reconeix la seva dimensió de primer ordre. A diferència de països veïns, com seria el cas modèlic de França amb les seves polítiques de suport a les sales de cinema, aquí encara no hem sabut donar-li la importància que tenen, tant en l’àmbit social com el cultural. De tant en tant, han sorgit iniciatives que sí que ho han mostrat, com la campanya per salvar i modernitzar el cinema Alhambra de la Garriga, fa poc més d’una dècada. O, anys abans, el naixement de l’associació CineBaix, que va donar una segona vida als antics cinemes Guinart de Sant Feliu de Llobregat.
ISE i MWC: on sí que funcionen les sinergies
Salvant totes les distàncies que calgui, pel que fa a dimensió i característiques de cada esdeveniment professional i les indústries concretes que hi ha al darrere, fa anys que s’hauria d’haver establert una estratègia que fes del CineEurope un element tractor de la internacionalització del nostre cinema. Com sí que està fent exitosament el Clúster de l’Audiovisual de Catalunya amb l’ISE, ja abans que ens aterrés el 2021, o el naixement a Barcelona del Mobile World Capital, amb iniciatives tan importants com la gran trobada d’startups 4 Years From Now, que ja ocupa una part significativa de l’espai firal de les darreres edicions del MWC, o la més recent Talent Arena.
I altres deures pendents
N’he parlat altres vegades, però crec oportú recordar-ho aquí, ja que parlem de la projecció internacional de la nostra indústria audiovisual. No té trellat que encara no formem part del CMCA, el Centre Mediterrani de la Comunicació Audiovisual, amb seu a Marsella, a diferència de la RAI o de la televisió pública croata. O que tampoc siguem a l’associació mundial Public Media Alliance, al costat de la BBC, la CBC canadenca o les ARD i ZDF alemanyes.
I menys encara que no tornem a la COPEAM, la Conferència Permanent de l’Audiovisual Mediterrani, on hi són representades gairebé totes les corporacions públiques de ràdio i televisió dels països europeus i africans de la costa mediterrània, malgrat que l’antiga CCRTV va ser membre fundador! Esperem que, mentrestant algú hi pensa fer res, l’anunciada porta oberta a l’ingrés a la UER/EBU sigui creuada aviat.
I que l’any vinent, aprofitant l’avinentesa del 95è aniversari de la primera pel·lícula en català, en passi alguna de bona, cosa que voldria dir començar-la a treballar amb urgència.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Cuina catalana a Barcelona? Un OCNI per als turistes… i no només per a ells
