El 22 d’octubre passat va fer 1.092 dies que el Govern Meloni va ser investit al palau del Quirinale, la seu Pontifícia i monàrquica de la presidència de la República Italiana. Al país transalpí, la durada dels governs no es compta amb legislatures, ni anys, sinó en dies. Qui dia passa, govern empeny. Això vol dir, ni més ni menys, que Giorgia Meloni puja al Pòdium de la política italiana i ja ocupa el tercer lloc del govern més llarg dels executius d’etapa republicana.
Aquest és un fet remarcable, ja que Itàlia és un país històricament caracteritzat per la inestabilitat política i la campanya electoral permanent. Recordem una dada significativa: el país transalpí ha tingut 68 executius en 74 anys d’època republicana i altres 65 en 87 anys d’època monàrquica des de la Unità d’Italia del 1861. En 164 anys, 133 governs; un govern cada any i dos mesos.
La victòria electoral de Fratelli d’Itàlia -partit d’extrema dreta liderat per Giorgia Meloni- a les eleccions del 2022 i l’estabilitat del seu govern, confirmen el que ja s’albirava fa tres anys i que ja vam analitzar a Exterior.cat en aquest article: “un canvi històric i l’inici d’una nova etapa en la política italiana, un punt d’inflexió que marcarà un abans i un després comparable a la dimensió de l’arribada al terreny de joc polític de Silvio Berlusconi l’any 1994”.
Les claus de l’estabilitat del Govern Meloni
Itàlia encetava govern l’octubre de 2022 -el primer de la història presidit per una dona- amb una sèrie d’urgències a la cantonada: La primera era la de tenir estabilitat política per afrontar els reptes del moment: crisi post-COVID, crisi energètica, deute i fons europeus PNRR.
La conjura per l’estabilitat política ha estat, per tant, el primer factor que ha permès el govern liderat per Fratelli d’Italia mantenir en peu un executiu durant el temps rècord de tres anys sense grans turbulències, per no dir cap, més enllà d’alguna picabaralla de titular efímer entre membre de la coalició. La recepta per aquesta estabilitat ha estat la discreció, governar a velocitat de creuer amb estil conservador i pragmàtic sense gaires escarafalls ni excentricitats.
El segon factor de l’estabilitat ha sigut el fet que els únics que podien acabar amb el Govern Meloni eren els propis membres de la coalició. Amb una oposició política – principalment el Partito Democratico- que encara s’està reconfigurant després de la derrota del 2022, i que no té marge per triangular cap majoria, Meloni només pot caure per “foc amic”.
“La victòria més gran de Meloni ha sigut donar a Itàlia -la tercera economia d’Europa- un govern estable, en un moment de grans turbulències a l’eurozona”
Cal remarcar que el sistema polític italià es basa en coalicions de partits de la mateixa àrea ideològica, que es presenten junts a les eleccions, per causa de la llei electoral. Meloni doncs no governa sola, sinó amb l’anomenada “coalició de centredreta”. A més a més del seu partit, Fratelli d’Italia, al govern hi ha la Lega de Matteo Salvini, la Forza Italia del difunt Berlusconi i una coalició de petits partits de centre, anomenada Noi Modearti.
Ni Salvini, líder de la Lega, ni Tajani, “administrador delegat” de Forza Italia -partit que viu de la petjada i imaginari de Silvio Berlusconi- no tenen cap incentiu ni tampoc res a guanyar ara mateix, forçant una caiguda del Govern del qual en són vicepresidents. Matteo Salvini està molt debilitat després de la baixada dels seus resultats electorals i té oberta una crisi interna sobre qui ha de liderar el partit del Nord, que s’ha caracteritzat per defensar la petita i mitjana empresa de les regions productives del nord d’Itàlia i la demanda política de més federalisme.
Antonio Tajani, entrenador de la casa, ha estat designat “líder” per la família Berlusconi. El seu lideratge és més tècnic que no pas carismàtic. Tajani és un polític amb ofici que sap nedar i guardar la roba i ha sabut mantenir el vaixell a la superfície després de la pèrdua del gran capità Berlusconi: fundador i líder absolutíssim de Forza Italia, a banda del gran finançador del partit. La seva victòria més gran ha sigut evitar la desaparició i desintegració- de moment- d’aquest espai polític, que molts donaven per acabat després del traspàs de Il Cavaliere.
La victòria més gran de Meloni ha sigut donar a Itàlia -la tercera economia d’Europa- un govern estable, en un moment de grans turbulències a l’eurozona. També en un moment d’inestabilitat sobretot en els països que en són el seu pilar fonamental Alemanya –eleccions anticipades i caiguda del govern de semàfor de Scholz- i França, submisa en una crisi institucional sense precedents en l’actual cinquena república. Per tant, en clau italiana, qui es mogui d’aquesta equació guanyadora de model de coalició, segurament no sortirà a la pròxima foto.
Meloni, el futur de la política italiana?
Giorgia Meloni està recollint els fruits de la seva aposta tàctica i estratègia a llarg termini, i del seu posicionament clar en una sèrie d’eixos. La tàctica era mantenir-se a l’oposició durant dues legislatures i arribar amb la motxilla buida i neta del fang de la governabilitat. No tenir pressa per arribar al poder. Governar i prendre decisions té un preu i un desgast polític que ella i el seu partit no van patir en les darreres eleccions.
El primer eix que va treballar Meloni en plena campanya de cara enfora va ser situar-se com una líder d’una dreta dura però actual, allunyada del passat feixista, herència de la seva tradició política, el Moviemento Sociale Italiano. Malgrat alguna picadeta d’ull nostàlgica i el símbol del seu partit amb una flama tricolor que evoca clarament unes simpaties nostàlgiques de il ventennio, Fratelli és avui un partit més a prop de la dreta clàssica nua i crua, però de tall conservador, que la d’un partit ultra neo-feixisita desacomplexat. Meloni, una vegada al poder ha viatjat de la dreta populista cap a dreta convencional i de govern. Nostalgia sí ma non troppo.
“Si res no canvia, Giorgia Meloni passarà a la història com la presidenta del govern més llarg i més estable de la història de la República Italiana”
Una de les incògnites de la seva presidència era la seva política exterior. Aquest era un punt clau per la futura estabilitat del govern i on hi ha més riscos de trencament de l’executiu en el context del conflicte a Ucraïna el 2022. D’una banda, la ospolitik all’italiana dels seus socis de govern amb simpaties moscovites i de l’altra en relació amb les altres forces de dreta europea sobiranista i anti-UE. En aquest punt Meloni ha traçat una ruta geopolítica sense matisos: Cap euroescèptic al Consell de Ministres, presència a Brussel·les, atlantisme i fidelitat i lleial als EUA com a soci històric preferent que és, tant amb Biden com ara Trump. Això ha donat a Meloni la benedicció de Washington i de retruc prestigi i reconeixement entre els seus homòlegs en l’àmbit internacional, la majoria homes. D’aquí el paper d’Itàlia com a negociador per la pau a Gaza amb països de l’Orient Mitjà (Qatar, Egipte, Autoritat Nacional Palestina i Turquia) en una operació diplomàtica silenciosa i discreta.
Aquí ha trobat una finestra d’oportunitat: la Itàlia de Meloni és l’únic país de la tríada europea dels grans que té un lideratge clar i indiscutible i una estabilitat política interna, cosa que no passa ni a França, ni a Alemanya. Això li dona ha donat un avantatge estratègic enorme en la nova etapa del reloaded trumpià a la política americana.
Una etapa que no és qualsevol etapa. És el retorn de Donald Trump, més fort i desacomplexat que mai, i amb el suport de l’empresari més ric del món, Elon Musk, -entre d’altres- que és al mateix temps un personatge que està creant empreses sistèmiques amb capacitat de reconfigurar el món del demà en l’àmbit comunicatiu, i també energètic. Dues de les principals característiques i pilar fonamentals que ha de tenir un Nou Ordre Mundial. Amb tots ells ha consolidat bones i magnífiques relacions i la figura de Meloni podria jugar un rol de figura clau entre les relacions dels EUA i la UE en el nou escenari geopolític en transformació.
Giorgia Meloni no passarà a la història del pensament polític italià. El seu nom i corpus ideològic no serà al costat de Giambattista Vico, el veritable gran precursor del pensament conservador italià, dels seus continuadors com Benedetto Croce i Giovanni Gentile, dels tradicionalises de l’unità o dels colossos, Giuccardni o Machiavel. Tampoc és aquest el seu objectiu. L’objectiu i gran repte – impossible per ara- de tot president del Consell de Ministres a Roma és ser capaç de crear un govern de legislatura, és a dir, una majoria de govern neta i sòlida, que doni la tan desitjada estabilitat durant els cinc anys de mandat a les urnes.
Per tant, si res no canvia, Giorgia Meloni passarà a la història com la presidenta del Consell de Ministres del govern més llarg i més estable de la història de la República Italiana.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat resident a Roma
Geopolítica vaticana (VII): El nou full de ruta de Lleó XIV i de la Santa Seu
