Aquest diumenge 15 de març, el Futbol Club Barcelona —un dels clubs poliesportius més icònics del món— tornarà a ocupar el centre de l’actualitat catalana, espanyola i internacional per una raó estrictament política: la celebració de les seves quinzenes eleccions presidencials. La democràcia moderna —un invent principalment nordamericana— aplicada a un club esportiu global és una singularitat absoluta dins del futbol d’elit. Can Barça és gairebé un unicum: pocs clubs del seu nivell mantenen un procés electoral tan obert i competitiu.
Aquest 15 d’abril, prop de 150.000 socis i sòcies elegiran president i junta directiva per a un nou mandat de cinc anys. La gran majoria —un 93%— estan censats a Catalunya, amb uns 100.000 socis a Barcelona, dels quals un 10% resideix al barri de les Corts. Aquest fet s’explica per la forta identificació del Club amb Barcelona i el barri de les Corts Catalanes, bressol del Barça des de fa dècades, però també per l’avantatge incomparable de viure a tocar del Camp Nou o del Palau Blaugrana i gaudir en primera persona dels grans espectacles esportius i de la vida social del Club. No és estrany, així, que les Corts sigui el barri amb més densitat de carnets: uns 11.000.
Més enllà de Catalunya, però, hi ha un altre fenomen interessant: la Catalunya Exterior, on resideix aproximadament un 7% dels socis del Barça, és a dir, uns 10.000 barcelonistes. Aquesta xifra és notable, sobretot si considerem que un dels principals incentius per fer-se soci és la proximitat física a les instal·lacions del Club. Malgrat això, la diàspora culer continua vibrant i compromesa.
“El Futbol Club Barcelona és —i només continuarà essent— “Més que un Club” si persevera en el seu model de propietat i en els quatre pilars que el fan únic: catalanitat, democràcia, compromís social i universalitat”
Aquesta mateixa Catalunya Exterior és avui la “segona ciutat” més gran del país en termes demogràfics. Hi ha més catalans inscrits al CERA que habitants a Tarragona i Girona juntes, i s’estima que el total de catalans arreu del món podria rondar el mig milió de persones —l’equivalent a doblar la població de l’Hospitalet o Badalona, o a sumar les ciutats vallesanes de Sabadell i Terrassa.
Davant d’aquest context, sorgeix una pregunta: què impulsa tants barcelonistes de la diàspora a mantenir-se fidels com a socis del Club, malgrat la distància i la impossibilitat de viure’l amb la quotidianitat dels veïns de l’Avinguda Cardenal Reig, del carrer Sant Ramon Nonat la Riera Blanca?
A continuació, comparteixo un testimoni en primera persona —el d’un servidor— sobre què significa ser soci del Barça des de la distància, en el meu cas des d’Itàlia i sense bitllet de tornada.
El barcelonisme en la distància
Ser soci del Barça a la Catalunya Exterior és, abans de res, nostàlgia. És seguir els partits del cap de setmana o les nits màgiques d’un dimecres a l’estadi lluny del Camp Nou. És viure-ho per la ràdio, amb la passió dels grans locutors catalans que aconsegueixen traslladar-te, a través d’internet, a la graderia del vell estadi.
Ser soci del Barça a la Catalunya Exterior és el goig de saber que tenim un nom que el sap tothom: Caminar pels parcs de Roma i veure que quan hi ha canalla que juga a futbol sempre hi ha algú que porta la samarreta del Barça, o que un infant d’un poblet del sud d’Itàlia reconegui amb admiració l’escut sui generis rosa del xandall de la teva filla. És sentir que —encara que siguis lluny— formes part d’una identitat que transcendeix fronteres.
Ser soci des de fora és fidelitat i sacrifici. Ho és perquè els avantatges tangibles són pocs, però el valor simbòlic és immens. És mantenir viu i assegurar un model de propietat únic al món, on la catalanitat, la llengua i la identitat esportiva i social fan part de l’essència del Club. Una fidelitat necessària per perseverar per mantenir un model de propietat per garantir que mai ningú no ens podrà tòrcer. Mantingui el llegat i l’esforç de tantes generacions de Barcelonistes que en temps foscos d’aquests 125 anys no els hi van faltar les ganes d’aixecar-se en els pitjors moments del país.
“Ser soci del Barça fora és perseverança. És aguantar un Madrid-Barça en un pub irlandès del centre de Roma envoltat de crits despectius”
Ser soci del Barça a la Catalunya Exterior és també un acte de transmissió. Fer socis els fills que han crescut a l’estranger, jugant sempre “en camp contrari”, sabent que potser no viuran mai el moment que a tu tant et va marcar: la primera visió del verd brillant del Camp Nou i aquella olor de gespa d’una nit de Copa als anys vuitanta. I, al mateix temps, és eixamplar i tenyir una miqueta més el món blaugrana regalant samarretes a nebots i amics que no tenen arrels catalanes.
Ser soci del Barça fora és perseverança. És aguantar un Madrid-Barça en un pub irlandès del centre de Roma envoltat de crits despectius. És buscar un esport-bar que retransmeti l’Eurolliga o la Final Four d’handbol o d’hoquei patins. És trobar maneres de ser-hi, sempre, fins i tot en la llunyania.
Però també és la satisfacció del blaugrana al vent i el crit valent: portar la jaqueta blaugrana amb l’escut davant del Coliseu i sentir uns turistes estudiants alemanys cridar “Visca Barça, visca Catalunya!”. O explicar en un bar de Varsòvia, una matinada gèlida, què és el Barça i que un grup d’estudiants americans et demani fotografiar el carnet de soci.
Ser soci a la Catalunya Exterior és, també, sort. Sort de poder viatjar el dia de les eleccions i exercir el dret a vot. Sort de saber que, malgrat la distància, tens veu en el futur d’un Club que pertany als seus socis i és estimat per centenars de milers de penyistes i aficionats d’arreu.
El sentit profund de ser soci des de fora
Ser del Barça a la Catalunya Exterior és, en definitiva, un conjunt d’onades de passió abastant terres llunyanes, amb els vents del més que un club, com deia la cançó.
Una bandera de compromís i sentiment, però sobretot l’orgull de veure que no només els catalans i catalanes som els socis de la Catalunya exterior sinó també moltes persones d’altres països, ciutadans d’altres nacions amb passaports de diferents estats han confluït en la passió i l’amor per un club. L’orgull de veure que la família de la gent blaugrana s’ha allargat per tot el món amb socis, penyistes i aficionats, amb gent que en la majoria dels casos són més barcelonistes que els barcelonins i més catalanistes que els catalans.
El Futbol Club Barcelona és —i només continuarà essent— “Més que un Club” si persevera en el seu model de propietat i en els quatre pilars que el fan únic: catalanitat, democràcia, compromís social i universalitat.
Narcís Pallarès Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat i resident a Roma
Messi a Miami. La nova meca del futbol global
