L’hivern de 2017, l’arquitecte català Carles Vallhonrat va morir als 89 anys a casa seva, a Haverford (Pennsylvania) després d’una vida dedicada a l’arquitectura i a la docència universitària als Estats Units. Especialitzat en la tectònica, Vallhonrat es va convertir en el deixeble i el precursor per mantenir viva l’esssència d’un dels arquitectes més rellevants de l’Amèrica del Nord, Louis Kahn, amb qui el català havia dissenyat una munió d’edificis.

“Era un apassionat de l’arquitectura, de l’art i de la música. Era molt inquiet, enginyós i amb una gran capacitat per a transmetre tot allò que feia”, assegura a Exterior.cat, Heather Vallhonrat Garrett, filla de l’arquitecte català, qui actualment és metge de l’Hospital de Washington University, a Saint Louis (Missouri, Estats Units).

El recorregut vital de Carles Vallhonrat s’inicia a Barcelona on hi resideix fins als 12 anys. Els seus pares -Rafael Vallhonrat i Maria Dalmira Bou- regentaven un forn de pa, però amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, van emigrar a l’Argentina i es van allotjar a Mendoza amb els dos fills -Carles i Josep Maria-. La vida dels Vallhonrat a Mendoza va ser en un entorn més rural i van tenir el suport d’un gran nombre de catalans exiliats.

La vocació de Carles Vallhonrat per l’arquitectura va aparèixer ben aviat fruit de dos fets. El primer, la influència del seu avi, qui va ser un arquitecte destacat a Catalunya del segle XIX on va dissenyar un edifici de l’època entre els carrers de Consell de Cent i Urgell, a Barcelona.

El segon, assenyala la filla, “un terratrèmol que va sacsejar Mendoza quan era jove on les façanes dels edificis van ensorrar-se i va morir moltíssima gent. Aquest fet va marcar-lo en el seu camí cap a l’arquitectura”. D’aquí es deu la seva especialització, més tard, en la tectònica, una modalitat que posa en relació tots els actors que intervenen en una obra: l’arquitectura, el disseny, la tecnologia i la construcció.

MÀ DRETA DE LOUIS KHAN

Carles Vallhonrat va graduar-se a la Universitat Nacional del Litoral de Mendoza i va obtenir un màster en arquitectura a la Universitat de Pennsylvania. Després de la seva marxa de Catalunya, aterrar als Estats Units suposa el pas definitiu en la seva carrera professional. Vallhonrat va començar a exercir com a docent a la mateixa universitat i té continuïtat a la Universitat de Yale i a la Universitat de Maryland.

Del 1960 a 1971, Vallhonrat va convertir-se en la mà dreta d’un dels arquitectes de prestigi dels Estats Units: Louis Kahn. Tots dos van dissenyar del Salk Institute (Califòrnia); el Palazzo dei Congressi de Venècia (Itàlia) o el Centre d’Art Britànic a Yale (Estats Units). Amb la mort de Kahn, Vallhonrat va fundar l’arxiu original de l’arquitecte nord-americà que ha servit per per preservar els dibuixos i papers de Khan.

Així, l’any 1972 va impartir un estudi de disseny de primer grau sobre el tema de l’habitatge, així com un estudi de disseny de postgrau sobre l’art de la construcció. Més recentment, va impartir el seminari de postgrau “Arquitectes seleccionats del segle XX: Louis Kahn: La tectònica de la ideologia”.

Paul Lewis, professor associat d’arquitectura, va dir que el seminari de Vallhonrat sobre Kahn “va barrejar la seva comprensió única del procés, els fonaments conceptuals i les qüestions tectòniques incloïdes en l’arquitectura [de Kahn]. Va ser una lliçó que no es pot replicar ni substituir, ja que es va basar en l’experiència, la percepció i la passió de l’arquitecte català”.

Vallhonrat es va incorporar a la facultat de Princeton el 1972 i es va retirar el 2001. “Va ser un professor molt estimat que és recordat per la seva generositat d’esperit i amabilitat amb els nostres estudiants i professors”, assegura Mónica Ponce de León, degana de l’Escola d’Arquitectura.

Lewis explica que “Vallhonrat va tenir una presència compromesa i vibrant a l’Escola d’Arquitectura”. I afegeix que “el seu entusiasme per l’ensenyament i el seu optimisme pel paper dels edificis a les ciutats i a la societat era contagiós. Ell va aportar la precisió en el disseny que han deixat la seva empremta per a futures generacions”. El llegat de Carles Vallhonrat es manté viu i intacte entre la docència a l’Amèrica del Nord.

En l’àmbit personal, Carles Vallhonrat es va casar amb Leslie Armitage. Van tenir quatre fills: Christopher, Gregory, Heather i Seth. Cap d’ells ha seguit els passos del seu pare, qui a més, parlava fins a quatre idiomes: català, castellà, anglès i italià. Heather reconeix que “a casa mai vam parlar català. El pare, que no l’havia estudiat i que l’havia après amb els meus avis, va entendre que era més convenient fer-ho en anglès, que també el parlava la mare”.

Amb la mort del dictador Franco, Josep Maria Vallhonrat -germà de Carles- va deixar Argentina per tornar a Catalunya. Fa 9 anys, quan va morir el tiet, va trencar-se l’únic lligam que la família Vallhonrat Armitage tenia amb Catalunya. “Descobrir i conèixer Barcelona i els catalans em va servir per entendre millor qui era el meu pare”, confessa Heather Vallhonrat Garret sota l’atenta mirada de les seves dues filles -Elisabeth i Alice-, recordant la figura de l’avi Carles Vallhonrat.