Albert Cano és un músic català d’adopció que està fent carrera als Estats Units [Foto: Young Concert Artist]
Albert Cano Smit (Ginebra, Suïssa, 1996) és un músic català d’adopció -fill de mare holandesa i pare cordovès- que està fent carrera als Estats Units residint a Northampton, a tocar de Nova York. Forjat de ben petit al cor de l’Escolania de Montserrat, és llicenciat en Interpretació de piano per la Colburn School, de Los Angeles (Califòrnia), ha estat resident amb un màster a la prestigiosa Juilliard School, de Nova York, on va ser distingit amb el Premi Rubinstein de piano, el 2020. Un any abans va rebre el primer premi de les audicions internacionals de Young Concert Artists Susan Wadsworth 2019. Ha estat resident al Festival de Música de Wissembourg de França durant set anys, becari de piano a Bravo! Vail Music Festival i Tippet Rise Art Center, i ha debutat en recitals a Àsia al Banlam Grand Theatre de Xiamen. Ha actuat com a solista amb diferents bandes internacionals: des de la Simfònica de Seattle, la Camerata de Manchester i l’Orquestra Nacional de Catalunya, entre d’altres. A Exterior.cat, Cano explica com s’està consagrant com un dels grans talents del piano a l’Amèrica del Nord.
Vas néixer a Ginebra, tot i que ets un català d’adopció.
[Somriu] Sí, per descomptat. Els meus pares es van conèixer a Barcelona, però van viure un temps a Suïssa on vaig néixer jo i la meva germana. Un any més tard, vam traslladar-nos a Catalunya. Primer, a Sant Cugat del Vallès, i després, a Viladecavalls, on encara resideixen. Jo he viscut gairebé sempre a Catalunya, és casa meva. Ara ja fa uns anys, però, que visc a l’estranger.
Quin és el teu lligam amb la música, hi tens alguna vinculació familiar?
És cert que la meva mare quan era petita vivint als Països Baixos va practicar el piano. Un cop a Viladecavalls, la mare es va unir a un cor que hi havia al poble, i tenia una companya que el seu fill era escolà de Montserrat. Ella tenia la il·lusió que jo em dediqués a la música, i també formés part del cor de l’Escolania.
I així va ser.
Sí, i li agrairé tota la seva vida. Recordo un viatge d’estiu als Pirineus amb la família, que vam aturar-nos en una benzinera. En aquell moment fullejant un diari local vam llegir que l’Escolania cercava nous escolans amb la possibilitat de poder anar a dormir a casa. Tot i que ja havia passat el procés de les audicions, m’hi vaig presentar.
Què recordes d’aquella prova d’accés a l’Escolania?
Vaig patir l’inconvenient que vaig fer-la poc després de tornar d’unes colònies gairebé afònic [riu]. En aquell moment, el meu pare va proposar que toqués una mica el piano, que ja l’havia practicat a casa. Uns dies més tard, vaig tornar per fer la prova d’audició, i aquest cop vaig sí que va anar tot sobre rodes. Sense el pas per l’Escolania de Montserrat, avui no seria músic professional als Estats Units. Per això, als pares els agraeixo moltíssim aquell pas.
Més enllà de la música i el cant, quin record tens del teu pas per Montserrat?
En tinc moltíssims! Fins i tot, l’olor de resina d’algun passadís. Sí que és cert que viure allunyat dels pares en aquella edat és dur, però la recompensa és molt gran. Tinc bons records jugant al poliesportiu, alguns professors molt especials i dels meus primers viatges a l’estranger.
Quin és el pòsit musical que guardes de l’Escolania?
En una edat tan crucial, el cor i la música de cambra es van convertir en imprescindibles per a mi. Per això, des de Montserrat, la música ha estat el fil conductor de la meva vida. Possiblement en aquell moment no vaig estar-ne plenament convençut, però sí que vaig marxar de l’Escolania sabent que la música formaria part de la meva vida, tot i que tenia altres interessos. Montserrat va estar una etapa molt intensa, i fins i tot, em va marcar la meva personalitat.
“Els Estats Units paga molt més per la música que en qualsevol altra part del món, però l’aparador d’Europa és molt interessant”
De Montserrat a Manchester fins a travessar els Estats Units, d’oest a est.
A Anglaterra vaig anar-hi a través d’una beca per estudiar a la Chetham’s School of Music, de Manchester, amb Marta Karbownicka i Graham Caskie. Va ser un aprenentatge molt gran, més enllà d’aprendre una nova llengua. Després va venir un altre salt important en la meva carrera incorporant-me a la Colburn School, de Los Angeles, on vaig llicenciar-me en interpretació de piano amb Ory Shihor. Finalment, a la Juilliard School de Nova York. En totes les ciutats que he viscut, he intentat impregnar-me de música.
T’has forjat en dues de les escoles musicals més prestigioses del món: la Colburn School, a LA (Califòrnia) i la Juilliard School, a Nova York.
Així és. Tant una com l’altra són de les millors escoles del món, tenen molta reputació. Bàsicament perquè hi ha professors d’un nivell altíssim que no hi ha en altres llocs. Així i tot no t’asseguren un camí professional en la música, però és evident que són un gran aparador. Sense anar més lluny, avui treballo com a professor a Northsouthon gràcies al meu pas per la Juilliard.
Vius als Estats Units perquè hi ha més oportunitats que a Catalunya?
Desgraciadament, sí. Però no és el cas de Catalunya, exclusivament, sinó arreu d’Europa. Els Estats Units paga molt més per la música que en qualsevol altra part del món. Així i tot, el món musical d’Europa és molt interessant, i en un futur, m’hi agradaria formar part. Però depèn de molts factors.
Foto: Young Concert Artist
A més d’oferir concerts, créixer professionalment passa per presentar-se a concursos internacionals?
Sí, és la manera més fàcil de donar-se a conèixer, et donen molta visibilitat arreu del món. Són una mena d’olimpíades, un test de qualitat. Hi ha exemples de músics que el fet de guanyar un concurs internacional els ha impulsat en la seva carrera, però també hi ha músics amb trajectòries impressionants que mai han guanyat un concurs. Ara bé, és tot un misteri.
No és el teu cas. Has guanyat diversos concursos, com els premis de piano Walter W. Naumburg (2017), Young Concert Artists (2019) i Rubinstein (2020). Van ser un punt d’inflexió en la teva carrera professional?
Sí, per descomptat. Van ser tota una sorpresa, i van provocar que definitivament em dediqui professionalment a la música com a pianista. Gràcies a guanyar aquests concursos em van donar la possibilitat de firmar un contracte professional amb l’agència Young Concert Artist.
Què suposa formar part d’aquesta agència?
Young Concert Artist és una agència de molta reputació als Estats Units que m’obre la porta dels millors escenaris i actuar al costat de les principals orquestres. El més important és anar plantant llavors en cada escenari, sense l’agència seria impossible fer-ho.
Quin és el millor escenari que has actuat i en quin t’agradaria fer-ho?
Carnegie Hall, a Nova York, i Herbst Theatre de San Francisco són espais molt imponents que he tingut el privilegi de tocar-hi. En queden molts altres, però si n’hi ha algun majúscul és a la Filharmònica de Berlín.
“Formar-te en les millors escoles del món és un gran aparador, però no t’asseguren un camí professional en la música”
A més de músic i pianista professional, exerceixes com a mestre a Smith College, una universitat de Northampton. És un complement afegit?
Sí, tot i que esperava fer-ho més endavant, ja que una feina així et dona més estabilitat econòmica. És una posició de dos anys, que em donarà molta més experiència musical. Tot i fer algunes classes particulars a alguns estudiants, mai ho havia fet en una escola. Està sent una experiència molt gratificant.
Actualment, viatges moltíssim, vius amb una maleta al costat de la porta de casa.
[Riu] Sí, en aquests últims dos mesos només he estat sis dies per casa. Viatjar molt és bo, però si vols formar una família i tenir fills, ho fa més complicat, no és el més idoni. Però és el peatge que he de pagar si vull créixer professionalment.
A finals de novembre vas fer un recital de piano benèfic a Nova York, un concert on les donacions han anat dirigides en un projecte solidari a Uganda que està impulsant el pare Sergi D’Assis.
El pare Sergi d’Assis és missioner i vam conèixer-nos a Montserrat quan jo era escolà i ell, monjo. Actualment viu a Tororo, i exerceix com a missioner a Uganda. Ell és un dels exemples i inspiracions humanes més importants que he tingut mai, i amb ell és he mantingut sempre el contacte des que vaig marxar de Montserrat. Amb aquest concert benèfic, he posat el meu gra de sorra per enfortir el seu projecte solidari. Té altres projectes, i per tant repetiré aquest format de concert benèfic en altres ocasions.
Aquesta setmana tornes a Catalunya. Dissabte 16 de desembre actues a l’Auditori de Barcelona.
És un concert que forma part d’una marató musical titulada ‘Sonata 32 de Beethoven’. En aquest recital per a piano, interpretaré peces de les darreres avantguardes del segle XX (Messiaen, Ligeti) i amb obres de la compositora Fanny Mendelssohn. Serà un concert especial, com ho són tots els que faig quan soc a casa.
Foto: Young Concert Artist
