Francesc de Dalmases ha presidit la comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació del Parlament [Foto: Exterior.cat]
Francesc de Dalmases i Thió (Barcelona, 1970) és diputat de Junts per Catalunya i, en la darrera legislatura, ha presidit la comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació del Parlament de Catalunya. Periodista i educador social de formació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha centrat la seva actuació professional en el camp del periodisme i de les relacions internacionals. Va ser un dels fundadors de La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), president d’IGMAN-Acció Solidària i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), entre 1999 i 2007. Va formar part del grup impulsor del Pacte Nacional pel Referèndum, el 2016. És diputat al Parlament per Junts per Catalunya des de 2017. A Exterior, Dalmases titlla de “rendició” l’actitud d’Esquerra al capdavant de l’acció exterior catalana.
En les eleccions del 12-M, ocupa el número 18 de Junts + Puigdemont per Catalunya a la circumscripció de Barcelona, tres posicions més avall que en els darrers comicis. Està satisfet amb el número o tem de quedar-se fora del Parlament la pròxima legislatura?
Estic molt d’acord en com s’ha configurat aquesta llista. Com diu la presidenta Borràs, a Junts hi ha tant talent que fa que tots puguem ocupar diferents llocs a la llista. Així, més enllà del lloc que ocupo, el més rellevant és que la llista de Junts té la transversalitat necessària, la força territorial i sectorial, i sobretot, que el número 1 l’ocupa el president Puigdemont. I aquest fet és trencador i ho altera absolutament tot.
Per què?
Perquè amb el president Puigdemont al capdavant tenim la voluntat de culminar allò que vam començar el 2017, si no de recuperar la idea que Junts ha de ser molt més que un partit polític. I que quan Puigdemont hi participa, no ocupem només el carril que ocuparia un partit polític sinó que l’ampliem, i posem en valor que tot allò que vam fer junts, que és l’1 d’Octubre, no ho farem dividits ni separats.
De la llista de Puigdemont pel 12-M, des dels mitjans de comunicació i l’opinió públic han fet una lectura que s’ha castigat el pinyol i l’entorn de Laura Borràs, del qual vostè en forma part. Ho comparteix?
[Somriu] Jo els diria que la llista la van tancar Borràs, Turull i el mateix Puigdemont. Evidentment, amb un criteri central per part del nostre candidat de renovació i d’ampliació, sobretot. Li diré més, de les últimes tres convocatòries electorals a Catalunya, tres diputats i jo, seríem els únics que repetim, que hi hem format part. Per tant, insisteixo: el més important és que hi ha hagut una voluntat d’acordar i d’entendre el que era millor pel moment en el qual ens trobem.
En quin moment?
En un moment transcendent. El 12-M no va de partits ni de noms, sinó de país, i que com a país ens hi juguem tantíssim. L’aposta del president Puigdemont de tornar a Catalunya avalat per les urnes i preservant la institució és un repte de país. Per tot això, paga la pena remar tots plegats per fer-ho possible. Que Puigdemont pugui guanyar les eleccions té una transcendència política històrica.
Foto: Exterior.cat
Des de fa temps al carrer es palpa un cert desencís entre l’electorat independentista. De quina manera es pot engrescar la participació d’aquesta part d’electorat?
No sé si aquest és un relat construït o que existeix una part de desànim en l’electorat. Si m’ho permet, soc molt partidari en allò que diu Gerard Furest respecte a la llengua: o ets actiu o ets passiu. Una cosa és que s’hagi malbaratat un 52% de força independentista al Parlament, però hi era. Nosaltres tenim un revulsiu que no esperàvem: el retorn de Puigdemont. I el 12-M només hi ha dos possibles guanyadors: Illa o Puigdemont. Si som actius, el discurs de passar pàgina es fondrà com un sucre. Per tot plegat, auguro una sorpresa el 12-M, i serà una sorpresa agradable.
“L’acció exterior ha de ser la punta de llança per explicar la Catalunya-estat, no la Catalunya autonòmica”
Vostè va ser partidari que Junts sortís del govern a l’equador de la legislatura passada. Vist amb perspectiva, creu que va ser una bona decisió?
Estic completament a favor de la decisió democràtica presa per la militància de Junts, i també ho estaria si hagués pres l’opció de continuar al govern. Ara bé, el que va ser trencador és que a Junts per Catalunya vam furgar en les nostres pròpies diferències. I, en aquest sentit, a Junts, de les diferències n’hem fet una marca. Prova d’això, són els diferents corrents ideològics que conviuen dins el partit. Ara bé, com a força hereva de l’1-O a Junts tenim un objectiu comú que ens uneix: sense sobirania plena és molt difícil que ens sortim.
En aquesta darrera legislatura, Junts i Esquerra han compartit la conselleria d’Acció Exterior al Govern. En el primer tram del mandat va ser Victòria Alsina (Junts) i en el segon, Meritxell Serret (ERC). En què diferencia la gestió d’una i l’altra?
El tret diferencial de Junts és el sentit d’estat que el president Puigdemont ens l’ha impregnat de cap a peus. L’acció exterior espanyola sempre ha emprat tàctiques il·legals per a boicotejar-nos. Des d’intervenir telèfons o fent intromissions diplomàtiques en contra de les missions catalanes. Això també ho va patir l’exconsellera Alsina. En canvi, quan vam sortir del govern ens hem trobat que amb Esquerra, l’acció exterior catalana és submisa i va tranquil·lament acompanyada de les missions espanyoles arreu del món.
Com ho justifica?
Ho vam veure en la gira per Sud-amèrica que van fer el president Aragonès i la consellera Serret, que van ser acompanyats com si es tractessin de representants d’una autonomia més. I això demostra que des d’Esquerra, no només hi ha hagut la voluntat de no molestar, que és evident, sinó que hi ha hagut una rendició clara. Que això ho haguera fet el PSC entra en la seva vocació política, però que ho hagi fet Esquerra, ens dol profundament.
Precisament, en una entrevista a Exterior.cat, la secretària de política europea i internacional del PSC, Laura Ballarín reconeixia que “l’acció exterior catalana tindrà més impacte si les delegacions van de bracet amb les ambaixades espanyoles”.
Té la seva lògica, no enganyen a ningú. Per al PSC, hi ha una acció exterior amb majúscules que és la que fa l’Estat espanyol, i això representa un paraigua per a la resta d’acció exterior de les diferents comunitats autònomes puguin acompanyar-les. Però, Catalunya té una dimensió institucional mil·lenària i una vocació internacional molt clara.
Foto: Exterior.cat
Si Salvador Illa acaba sent el president de la Generalitat, l’acció exterior quedaria afeblida?
Sí, però estic convençut que això no passarà. En aquesta legislatura va haver-hi un acord, que al final es va fer públic, entre Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Salvador Illa de no superar els límits constitucionals. I això és impossible. L’acció exterior catalana per definició ha de desbordar els límits de la Constitució espanyola. Perquè, de facto, quan parlem d’acció exterior amb majúscules estem assumint unes atribucions que van més enllà dels d’una comunitat autònoma. Per tant, és important que tothom ho sàpiga: l’acció exterior en mans d’Illa i d’Aragonès serà supeditada allò que consideri oportú el govern espanyol de torn.
“Amb Esquerra, l’acció exterior catalana és submisa i va tranquil·lament acompanyada per les missions espanyoles arreu del món”
En una entrevista a Exterior.cat amb el diputat d’Esquerra, Adrià Guevara va assegurar que “Esquerra i Junts tenen un model diferent quant a l’acció exterior. Junts té un model basat a cop de titular, anant a buscar la foto, i més buit de contingut”.
A vegades en campanya es diuen coses que són difícils de sustentar amb els fets. És a dir, quan el president Puigdemont es troba amb l’expresident nord-americà Jimmy Carter o el mateix president Torra amb el cap d’estat a Eslovènia, la diplomàcia espanyola fa tot el possible perquè no apareguin fotografies de la trobada, quan tothom sap que han existit. Això té a veure amb la idea del sentit d’estat, però actuar amb sentit d’estat té moltes més dificultats. Per tant, treure pit que Esquerra hagi pogut actuar amb més normalitat, sí, però ha perdut la batalla de fons. L’acció exterior ha de ser la punta de llança per explicar la Catalunya-estat, no la Catalunya autonòmica. I això vol dir, entre altres coses, posar en valor el nostre talent al món i participar en els grans debats internacionals.
Com hi ha de participar Catalunya en els grans debats internacionals?
Li posaré un exemple molt clar. Tothom parla de l’1-O, que és una data rellevant, sí. Però, en canvi, hi ha una data molt important, la de l’1 d’agost de 2017 quan el Parlament de Catalunya aprova una llei pionera al món contra el canvi climàtic. Ho és tant, que el Tribunal Constitucional amb el vistiplau dels principals partits espanyols la suspèn perquè Catalunya ho fa amb vocació d’estat. És aquí on em sento reconegut, participant en els grans debats de tots els àmbits. Li posaré un altre exemple.
Quin?
Durant la Covid-19, quan el president Torra va prendre la iniciativa anticipant-se en moltes decisions del govern espanyol i, fins i tot, li donaven la raó presidents autonòmics que políticament són als antípodes. I això era fruit del treball d’un equip de persones que ens vam dedicar a estudiar què feien tots els països del món. Així és com des de Junts ho volem reproduir absolutament tot.
I Esquerra no ho ha posat en pràctica?
Miri, se n’ha parlat molt poc, perquè ho han intentat amagar. Però, li posaré un exemple. Un dels últims actes de la consellera Serret han estat unes trobades a Barcelona amb totes les cooperacions espanyoles per debatre com han de ser les cooperacions subestatals. Així, no! Amb tot el respecte del món, la cooperació de les autonomies espanyoles no juguen la nostra lliga. I crec que la consellera Serret no ha entès en quina lliga ha de jugar Catalunya al món.
De quina lliga fa referència?
De la lliga del concert de les nacions, on Catalunya té veu i opinió en tots els debats internacionals que estan amatents, i considero que un dels principals és la lluita contra el canvi climàtic. I en aquest àmbit, precisament, estem desapareguts.
“Des que Serret és al capdavant de la conselleria, quantes accions ha fet el ministeri d’Afers Exteriors espanyol en contra de l’acció exterior catalana? Cap! És la prova del cotó”
Així i tot, Esquerra -des del govern- es reivindica com un actor rellevant en l’àmbit internacional, principalment per les trobades que han mantingut Aragonès i Serret amb diversos comissaris en l’àmbit de la Unió Europea.
Ho fan sota el paraigua de la diplomàcia espanyola i assumint que ho fas subjugat i tutelat. Des que Serret és al capdavant de la conselleria, quantes accions ha fet el ministeri d’Afers Exteriors espanyol en contra de l’acció exterior catalana? Cap! Aquesta és la prova del cotó.
Foto: Exterior.cat
Però amb Esquerra al capdavant de l’acció exterior, Catalunya mai havia tingut tantes delegacions al món com fins ara: 21 delegacions.
[Somriu] Així és, però és important que aquestes delegacions n’exerceixin realment. No s’hauria de donar tanta importància al número, sinó a l’eficàcia. No es tracta només de posar un gomet en un mapa, sinó que calen les persones que ocupen les delegacions tinguin una trajectòria prèvia que els facin mereixedors d’aquesta confiança. És a dir, hi ha hagut un cas d’un delegat que ens va reconèixer que necessitava un temps d’adaptació perquè era la primera vegada que trepitjava aquell país. Això no ens ho podem permetre com a país. Com tampoc el malestar que hi ha entre el personal de les delegacions.
Després de l’1-O, qui ha fet més per internacionalitzar el conflicte polític de Catalunya al món?
Carles Puigdemont. El coneixement que té el món de Catalunya gràcies al president és tan brutal que no havia passat mai. I li posaré un exemple. L’any 2019, una amiga periodista nord-americana em va enviar una notícia d’una de les capçaleres de referència als Estats Units i al món que anunciava Puigdemont en el titular sense especificar que era president de Catalunya. En aquest diari són pocs els personatges que no necessiten presentació. La periodista em va dir: “Aquesta és la vostra gran victòria”.
Quant a les comunitats catalanes a l’exterior, si Puigdemont governés Catalunya després del 12-M o Junts acabés liderant l’acció exterior catalana, quin seria el full de ruta?
Donar continuïtat a allò que va iniciar amb tant d’encert la consellera Alsina, que va ser capaç d’actualitzar i modernitzar el vincle amb les comunitats catalanes impulsant una direcció general per a la Catalunya exterior. Des de Junts tenim molt clar que una nació sense estat com Catalunya i que vol esdevenir estat té un element essencial: la seva diàspora. I com a país no ens podem permetre el luxe de tallar-hi el vincle. Se’ls ha de donar mitjans i recursos, i no sempre són diners, a vegades, són idees. Per tant, no hem d’explicar el què farem, sinó el que tornarem a fer quan teníem la responsabilitat al govern. Ara bé, la prioritat per a Junts és recuperar el sentit d’estat, i dotar el pla d’acció exterior amb les dimensions que li pertoquen.
“Com a país no ens podem permetre el luxe de tallar el vincle amb la nostra diàspora”
En la darrera legislatura, Esquerra va impulsar el Pla retorn. És una prioritat, també, per a Junts?
Quant al Pla retorn cal elaborar un mapa de talent, és a dir, detectar, conèixer i connectar el talent, i quan aquest tingui la voluntat d’estar al servei de Catalunya, el país pugui comptar-hi. A Catalunya també li interessa que hi hagi catalans i catalanes treballant en llocs de referència al món. Ara bé, si a Catalunya som capaços de desenvolupar una societat del coneixement amb centres de referència mundial en diversos àmbits, també hem de poder crear les condicions perquè part d’aquest talent pugui tenir l’oportunitat de tornar. I per fer-ho, cal tenir un pressupost que t’ho permeti, i lamentablement, la dependència espanyola ens ho posa molt difícil.
Foto: Exterior.cat
Les eleccions del 12-M a Catalunya i les europees el 9-J posaran a prova, novament, si amb la supressió del vot pregat la participació del vot exterior va a l’alça després de tocar fons. Hi confia?
Hi ha un fet que hem naturalitzat i em sembla horrorós: estem admetent que l’estat feia tupinades amb el vot exterior! Durant aquests anys, l’estat ha estat dificultant que la comunitat catalana a l’exterior votés amb normalitat perquè va identificar que ho feia en un sentit contrari. Això és una bogeria! La dificultat no hauria de ser votar, però per aconseguir-ho, primer, cal formar part d’un estat plenament democràtic.
És necessari que es posi sobre la taula la possibilitat d’impulsar una circumscripció electoral a l’estranger?
En podem parlar, però sobretot cal no fer-nos trampes al solitari. Primer, l’estat espanyol ha de respectar allò que decidim respecte al vot i hem de tenir els mitjans per fer-ho, i això no ho tenim. Perquè votar a l’exterior té l’inconvenient d’un estat que no juga net. I aquest és el drama principal que tenim: dependre de les estructures estatals espanyoles per poder exercir un principi democràtic essencial com és el dret a vot.
Adrià Guevara: “L’acció exterior de Catalunya només avança quan la lidera Esquerra Republicana”
