La catalana Bruna Vilamala juga al Brighton anglés [Foto: Brighton]
Bruna Vilamala (Borgonyà, Osona, 2002) juga, des d’aquesta temporada, al Brighton de futbol femení, de la FA Women’s Super League anglesa com a cedida pel FC Barcelona. Formada al planter blaugrana, Vilamala ha format part del grup selecte de jugadores que han convertit el Barça en el millor equip del món. A Exterior.cat, Vilamala reflexiona sobre la decisió de jugar cedida al Regne Unit.
Per què vas decidir marxar del Barça com a cedida al Brighton?
La decisió no va ser només meva, sinó compartida amb el Barça. Tot i tenir dos anys de contracte amb el Barça decidim fer un pas al costat i buscar una cessió que em doni minuts ja que la temporada passada vaig tenir poques oportunitats. Havia de pensar més en mi. Necessitava tornar a gaudir del futbol i l’única opció era una sortida.
Per què Brighton?
La lliga anglesa em cridava l’atenció per com es viu el futbol al Regne Unit, i sobretot la competitivitat que hi ha en aquesta lliga. Així que vam creure oportú acceptar el repte del Brighton perquè seria una oportunitat per créixer personalment com a professional.
De la temporada passada va haver-hi algun moment en el qual et dius a tu mateixa: he de marxar del Barça?
La temporada passada va molt dura per mi. La cessió es produeix a final de temporada, però ja feia mesos que la possibilitat de marxar era molt més gran que quedar-me. Els últims partits amb el Barça els vaig viure amb enyorança i amb l’esperança de poder tornar algun dia.
Com et va rebre la teva nova afició?
Molt bé! El que més m’ha sorprès de la seva afició és que, fins i tot, ens acompanya en els partits fora de casa. I té mèrit, ja que viatgen per carretera en distàncies que no són curtes i, a diferència del Barça, no tenim la victòria pràcticament assegurada. És una afició molt fidel.
“La cessió al Brighton ha estat un alliberament: he recuperat la il·lusió per jugar a futbol”
Tenies alguna referència de Brighton abans d’acceptar el repte de la cessió?
[Somriu] No, no coneixia absolutament res. De fet, només que Ansu Fati hi havia jugat la temporada anterior i que a l’equip femení hi havia Vicky Losada. Quan vaig fer oficial que marxava a Brighton, tothom em parlava molt bé de la ciutat. Els dono la raó: és una ciutat preciosa.
De portes enfora fas la impressió de ser una noia molt casolana i d’estar a prop dels teus. Què és el que et va costar més d’anar a viure a l’estranger?
El patiment de la temporada passada va ser molt gran. Per això, tornar a poder gaudir del futbol era una prioritat. Tot plegat va fer que minimitzés molt més el fet d’anar a viure a l’estranger i amb tot el que comporta. La cessió al Brighton ha estat un alliberament: he recuperat la il·lusió per jugar a futbol. Em sento feliç, estic gaudint molt l’experiència.
I a casa, com ho porten?
Els meus pares i la meva germana venen molt sovint a veure’m. Fins al punt que he de dir-los que m’estaria bé estar-m’hi un cap de setmana sola [riu]. És una sort tenir-los. El fet que a l’equip hi jugui Vicky Losada, amb qui vaig coincidir amb el Barça i amb qui els meus pares també la coneixen, ha fet que la meva adaptació hagi estat molt més senzilla.
Foto: Brighton
Combines el futbol i els estudis. En el teu cas, ara mateix estudies tercer curs de psicologia. Per què aquesta carrera?
És una pregunta que mai m’han fet i la trobo prou interessant. Quan jo jugava en les categories inferiors del Barça teníem tutors. Eren psicòlegs, però se’ls deia tutors que ens acompanyaven en una etapa complexa com és l’adolescència i que havies d’afrontar el salt a la selecció espanyola, entrar o no en les convocatòries o jugar més o menys minuts.
Personalment, què et va donar aquell suport psicològic i emocional de les tutores?
Em va ajudar moltíssim! Aquelles tutores van ser unes referents per mi. Prova d’això és que des d’aleshores vaig dir-me: quan sigui gran vull ser tutora! He tingut la sort de tenir grans experiències en el futbol. Unes, positives, com guanyar molts títols i, d’altres, no tant, com les lesions. A partir d’aquí penso que, un cop aprovi la carrera, m’agradaria aportar el meu gra de sorra a jugadors i jugadores perquè aprenguin a conviure amb tot allò que genera l’esport d’elit.
Nou equip, nou país i… nova llengua! Com portes l’anglès?
Millor del que em podia imaginar! Amb l’anglès, sempre havia estat l’alumna que ho intenta, però que no se’n surt [riu]. En arribar a Brighton, tothom em va felicitar pel meu nivell d’anglès. Aquí faig classes i les companyes m’ajuden moltíssim a perfeccionar-lo. Ara em sento molt còmode amb l’anglès. I aquest també era un al·licient per venir al Regne Unit compartit amb els meus pares.
En el vessant esportiu, a la FA Women’s Super League -la lliga anglesa femenina-, el Brighton és cinquè classificat seguint els quatre grans. Com està anant la temporada?
L’objectiu del Brighton és classificar-nos el més amunt possible, i sent molt optimistes, optar per la quarta plaça, tot i que està una mica lluny. Ara ens trobem en cinquena posició i hem de fer tot el possible per aferrar-nos-hi perquè els equips que venen per sota s’estan apropant molt.
“Per trajectòria i per la seva manera de jugar, el Barça és favorit per guanyar la Champions”
Qui és el candidat a guanyar la lliga anglesa aquesta temporada?
El Chelsea és el líder amb 7 punts de marge respecte del segon classificat. Si és capaç de mantenir aquesta regularitat, guanyarà la lliga. El Manchester City ha tingut alguna punxada que l’ha deixat enrere i l’Arsenal va a remolc després d’un inici de temporada fluix.
Què té la lliga anglesa que cada cop concentra millors futbolistes?
Que és extremadament competitiva. En cada jornada hi pot haver resultats imprevisibles i això fa que generi molt més interès per als aficionats. Al mateix temps, hi ha una aposta molt forta. A Anglaterra hi ha una jornada en què es disputa sempre en l’estadi on juga l’equip masculí. Ja he tingut l’oportunitat de jugar a l’Emirates (Arsenal) i a The Amex (l’estadi del Brighton).
Has jugat a les lligues espanyola i anglesa. Quines diferències has trobat?
Al Regne Unit, es cuiden tots els detalls, els camps estan en perfectes condicions. En canvi, la Liga F diu que farà i farà, i les millores cap a la professionalització arriben en comptagotes. Et posaré un exemple: fa quatre anys en el meu primer any com a jugadora del primer equip del Barça se’ns va dir que obligaria els clubs a jugar amb gespa natural. Actualment, encara hi ha camps de gespa artificial. Per tot plegat, la lliga anglesa és molt més llaminera i competitiva, s’està menjant la Liga F.
Foto: Brighton
Aquesta temporada a la lliga anglesa hi juguen 7 jugadores catalanes: Vicky Losada i Bruna Vilamala (Brighton), Laia Codina (Arsenal), Laia Alexandri i Leila Ouahabi (Manchester City), Martina Fernández (Everton) i Júlia Bartel (Liverpool). Mantens algun vincle amb elles?
Sí, amb la Vicky comparteixo vestidor i és qui més m’ha ajudat en la meva adaptació a Anglaterra. També ens veiem molt sovint amb Laia Codina i Mariona Caldentey. Precisament, quan acabi l’entrevista hem quedat per dinar a Brighton, que és molt a prop de Londres.
I amb les teves excompanyes del Barça?
També! Sempre que tenen un parell de dies fan alguna escapada a Londres. M’han vingut a veure Jana Fernández, Ona Batlle, Patri i Pina. Sempre s’agraeix que et facin una visita.
En les últimes setmanes, s’havia especulat amb la sortida de Jana Fernández del Barça, però finalment ha renovat fins al 2026. Amb Jana vas compartir vestidor durant més d’una dècada. Com valores la seva renovació?
Jana Fernández és una jugadora increïble. És una defensa amb una sortida de pilota espectacular, i defensivament és molt intensa. Necessita minuts i espero que pugui tenir l’oportunitat de demostrar tot el seu potencial. La millor Jana al Barça encara està per veure. Triomfarà, perquè ho faria en qualsevol equip.
“M’encantaria tornar a vestir la samarreta del Barça, però no tanco la porta a viure experiències com la de Brighton”
Des de la distància, segueixes els partits del Barça femení de Pere Romeu?
Si et soc sincera, m’he perdut els últims partits perquè he estat totalment centrada en els exàmens [somriu]. Conec bé Pere Romeu, és un malalt del futbol, i té molt coneixement, i conec sobradament les jugadores. Per això, estic convençuda que se’n sortiran. El Barça, també el masculí, té un problema.
Quin?
Que no només se li exigeix guanyar, sinó fer de cada partit un espectacle de futbol. I això és molt difícil, i el Barça femení fa molts anys que ho està fent. Per això, quan els rivals van descobrint allà on et poden fer mal, t’has d’anar reinventant. Repeteixo: estic convençuda que serà una gran temporada pel Barça.
La Champions League s’ha convertit en la competició més bonica. Quina mirada hi poses en les eliminatòries fins a la final de Lisboa?
L’enquadrament que ha quedat em sembla fascinant! Tinc moltes ganes de veure els partits i veurem què passa. Hi podem veure sorpreses.
Quin és el teu favorit per guanyar la Champions de 2025?
Per trajectòria i per la seva manera de jugar, el Barça. Ara bé, el que has fet els anys anteriors no et serveix per a res aquesta temporada. Així i tot, el Barça és el meu favorit.
Quin record tens de la final de la Champions League a Bilbao?
[Somriu] És un capítol a part de tot el que hem viscut fins ara. Malgrat la situació que ens trobéssim cada jugadora en aquell moment, la final va ser un somni fet realitat. El partit va ser espectacular, però és l’últim record que tinc de Bilbao. En canvi, l’ambient que es va viure va ser increïble, tant a dins com a fora l’estadi. La riuada d’aficionats en el trajecte en autocar semblava que érem a Barcelona. És un record inesborrable.
Un cop acabi aquesta cessió et quedarà una temporada més de contracte amb el Barça. Et veus tornant a vestir-te de blaugrana?
Jugar avui al Barça és molt complicat, però, en el futbol, pot passar de tot. M’encantaria tornar a vestir la samarreta del Barça, però no tanco la porta a viure experiències com la de Brighton.
Foto: Brighton
Laia Alexandri, des de Manchester: “Pep Guardiola és el català més universal”
