La catalana Ivet Castelló viu a Tailàndia treballant en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament [Foto: cedida]
Des de Mae Sot, una ciutat tailandesa a prop de la frontera amb Myanmar -anteriorment coneguda com a Birmània-, la catalana Ivet Castelló (Els Alamus, Segrià, 1996) fa diversos anys que treballa acompanyant persones de les comunitats més desafavorides de la regió. Des d’allà, Castelló ha viscut diverses situacions no gaire fàcils de gestionar: l’arribada d’una pandèmia mundial que afecta principalment les persones més desafavorides i l’esclat d’un conflicte armat amb el cop d’estat que es va produir a Myanmar ara farà prop d’un any i que els mitjans no n’han parlat prou. Des d’aquesta ciutat del sud-est asiàtic, Castelló atén Exterior.cat.
T’havies imaginat mai viure en un país com Tailàndia?
La meva mare i el meu pare sempre m’han dit que des de ben petita he mostrat molta inquietud per descobrir el món. Des d’on jo recordo, el sud-est asiàtic no havia estat mai un lloc on m’hagués imaginat fer-hi cap, tirava més per la clàssica d’Àfrica. Amb els anys va ser més Sud-Amèrica i al final, en l’últim minut vaig acabar fent cap a Tailàndia.
Què coneixies de l’Àsia abans de venir?
Quan era petita en sabia ben poc d’Àsia, a l’escola estudiàvem les colonitzacions i guerres i a causa de la meva mala memòria mai m’ha quedat gravada, potser l’èmfasi no li vaig posar mai.
Que t’hi trobes, és tan fascinant com es diu?
Molt. El que més em fascina és la constant deconstrucció i desaprenentatge que faig. Tota la meva educació i entorn han estat sempre eurocentristes: aquí has de tornar a aprendre. És meravellós que cada dia descobreixes coses que són tan quotidianes pels locals i tan oposades al que jo conec. El país és preciós i la gent és molt hospitalària, mai et fan un lleig i sempre estan disposats a ajudar-te tot i la barrera lingüística. L’entorn on jo visc és una mica peculiar així que hi ha coses que sí que encaixen amb el que m’havien explicat i d’altres, que les he anat descobrint per mi mateixa i també, increïbles.
La barrera lingüística i cultural que menciones és un impediment insalvable si es vol ajudar?
M’agrada més la paraula acompanyar, al final és la meva feina. Jo tinc accés a uns recursos i l’objectiu és connectar persones amb serveis. I la resposta és no, però sí que és un repte. No ser fluid amb la llengua promou treballar colze a colze amb els locals i aquí és on t’adones que ningú ajuda a ningú, és un treball d’equip on s’acompanya a l’individu i al final, és un procés mutu i molt humà on no existeixen fronteres.
Com t’hi comuniques?
La comunicació no només és verbal, el 93% ho transmet el cos i el to de veu. El fet de no compartir la cultura i la llengua em fa ser més creativa, més cauta, més observadora i de vegades aquestes són les habilitats que complementen compartir llengua i cultura. Al final, en el context en el qual estic no hi ha una sola cultura ni una sola llengua. I em sembla increïble tenir l’oportunitat de descobrir tant des d’un lloc tan petit.
“La pandèmia a Tailàndia m’ha fet adonar de quins són els meus privilegis i de la quantitat de desigualtats que hi ha”
El fet de venir d’una cultura com la catalana creus que és un valor afegit per fer de cooperant?
En el meu cas, em ve des de casa i des de l’escola. Sempre s’ha promogut el respecte i la comprensió cap a l’altre, sense importar d’on vingui. Per la meva curta experiència, he detectat que hi ha força catalans pel món dedicant-nos a la cooperació, ho portem a la sang? Qui sap. La història ens acompanya, també. Catalunya sempre ha estat una terra on ha acollit la diversitat.
Foto: cedida
Com us està afectant la pandèmia?
Tailàndia ha tancat fronteres durant gairebé un any i mig, això ha afectat l’economia, ha fomentat la descentralització i sobretot l’estigma a tot aquell que no és tailandès. Per la població migrant, hi ha hagut dures restriccions de mobilitat, pànic i ha augmentat la taxa de pobresa. Per un nombre molt petit de casos s’han posat en confinament comunitats de centenars de persones impedint que poguessin anar a treballar i això ha afectat molt a la qualitat de vida de les famílies, i sobretot, ha augmentat la violència a casa. Subratllaria el pànic extrem i la discriminació.
I a l’hora de treballar, us ha canviat la dinàmica?
En l’àmbit laboral, ha estat complicat, treballem directament amb les famílies i sense accés a internet ha estat molt difícil monitorar, sobretot, el benestar de les nenes i nens que fa més d’un any i mig que no treballem físicament a l’escola i fem sessions setmanals en línia a través del telèfon.
Fa de mal comparar amb el que passa al nostre país amb la pandèmia?
Si, però no s’ha de perdre la perspectiva. Aquí tenim una realitat amb un conflicte armat al país de ben a prop i a Catalunya, no. No podem pensar que no hi ha dret a queixa. Al final, hi ha milions de realitats diferents i cada una ho pateix d’acord amb el context. La pandèmia ha accentuat o ha assenyalat les escletxes polítiques de cada país. Aquí és la migració, a Catalunya pot ser la sanitat.
“La globalització desindividualitza, acabem pensant que no som agent de canvi i se’ns oblida que tots i totes deixem una empremta en cada persona amb la qual ens creuem”
Com ho estàs vivint personalment?
He tingut molts moments de ràbia per viure la desigualtat en primera persona, en ser la persona privilegiada, m’ha costat molt entendre i acceptar quin és el meu rol. Al cap i a la fi, la Covid-19 ens ha fet posar les cartes sobre la taula on hem vist qui té el poder. Les comparacions no són mai bones, no hi haurà mai una comparació que faci justícia, al final no tot és blanc o negre, i dins de cada problema hi ha un conjunt de persones que ho viuen amb diversitat, atorgar que és millor o pitjor sembla poc acurat, jo no conec la realitat de Catalunya des de dos 2 anys. Potser hi ha gent que ha obert l’ampolla de cava, ja que li ha permès començar un nou negoci o hi ha hagut un nou membre a la família, i ha dit la típica de “gràcies, Covid”… qui sap?
Aquests tipus d’experiències canvien la vida per sempre. En què creus que t’hagi canviat la teva?
Definitivament, la manera en la qual miro a les persones. La pandèmia a Tailàndia m’ha fet adonar de quins són els meus privilegis i de la quantitat de desigualtats que hi ha. M’ha fet reconèixer quines són les meves lluites, el que realment m’importa i no posar excuses. De vegades, des del sofà de casa veiem el món a través dels mitjans de comunicació, viure-ho en primera persona canvia tota la història. Em qüestiono i qüestiono més, soc més comprensiva, ja que conec altres realitats i he tingut la sort de conèixer persones meravelloses que m’han ensenyat el poder de generar canvi des del mateix individu.
De què es tracta?
És el que es coneix com l’efecte papallona. L’he experimentat per ambdós costats i és aquí on com a societat, on hem d’incidir, el canvi està en el nucli familiar, en la comunitat. La globalització desindividualitza, acabem pensant que no som agent de canvi i se’ns oblida que tots i totes deixem una empremta en cada persona amb la qual ens creuem.
Tens ganes de tornar o encara viuràs a l’Àsia una temporada més?
Aquesta experiència ha despertat un “jo” amb unes inquietuds que m’agrada. Vull seguir explorant el món, de Tailàndia marxaré quan ho senti, però m’agradaria descobrir altres racons. Catalunya és un lloc preciós, amb una cultura riquíssima, una llengua meravellosa i unes persones al·lucinants, per això és el meu destí de vacances cada any.
