Carme Conesa: “Madrid em va atrapar pel valor humà de la ciutat”

Aquest cap de setmana, el Teatro de la Abadía de Madrid acull l’escenificació de Reyes del mundo, de Josep Maria Miró a partir d’una novel·la homònima de Sebastià Alzamora. Dirigida per José Martret, l’obra aborda l’amistat entre dues figures tan contraposades com Joan March i Joan Mascaró i Fornés. Produïda pel Teatre Principal de Mallorca, Reyes del Mundo tanca el cicle ‘Universo Miró’ que ha tingut lloc al Teatro de la Abadía. En el repartiment, destaca l’actriu catalana Carme Conesa (Barcelona, 1960) qui encarna el paper Kathleen, la dona de Joan Mascaró. Una hora abans d’un dels darrers assajos, Conesa ens atén en el mateix Teatro de la Abadía. Enèrgica i vital a 63 anys, l’actriu catalana aborda el vincle Madrid-Barcelona en clau escènica i no defuig de parlar de l’edatisme, el paper de la dona en el teatre i també com pot afectar la intel·ligència artificial en les arts escèniques.

Reyes del mundo se situa en Santa Margalida (Mallorca). Què ens pots explicar de l’obra?
Ve d’una novel·la de Sebastià Alzamora de la qual es va fer una adaptació a càrrec de Josep Maria Miró i per això estem a Madrid, perquè s’hi fa l’Universo Miró. En aquesta obra hi ha el personatge d’una dona, la Kathleen, que és qui jo interpreto, i és una obra molt bonica de fer, de veure i d’escoltar. Diria, fins i tot, que és teatre documental, història d’Espanya.

Què hi aportes?
Diria que aporto la meva experiència de quaranta anys de treball, les meves ganes de seguir tenint il·lusió pel teatre i per aportar coneixement i cultura a l’espectador i també entrego el meu talent, si en tinc, que crec que sí. A més, també canto el cuplet de la cocaïna i en un altre moment toco el saxo.

No qüestionarem ara el teu talent…
Jo sempre el poso entre cometes, perquè no se sap mai.

És habitual que només es representi tres dies, una obra, com passa amb Reyes del mundo?
Sí, el Teatro de La Abadía acostuma a fer cicles d’aquesta durada, conviden companyies en dies determinats. És tot molt breu i intens.

Les entrades estan pràcticament exhaurides.
[Somriu] Sí, estem molt contents, i crec que també és com a conseqüència pel morbo de saber més sobre Joan March. I la majoria dels qui no coneguin la figura de Joan Mascaró descobriran la figura d’un filòsof i un erudit meravellós.

El públic vindrà a veure Carme Conesa?
Alguns també, però crec que el reclam principal és en Joan March i Joan Mascaró.

És previst que Reyes del Mundo giri per l’Estat espanyol?
Tant de bo. De moment, s’ha fet a Mallorca i ara ho fem a Madrid. Es pretenia que anés a Catalunya, però al final no va sortir per problemes d’espai, l’escenografia és una mica difícil.

“Les dones som molt poderoses en el teatre”

Reyes del Mundo aterra a Madrid i per primer cop l’obra s’escenificarà en castellà. Què suposa?
Hem hagut de traduir-ho tot des del mallorquí tancat, i és més difícil que aprendre’s un text nou. Així i tot, em considero una bilingüe absoluta, i per això el meu pensament no té idioma. Puc passar d’una llengua a l’altra sense problema, i m’ha passat moltes vegades a l’escenari.

Mentalment, exigeix més esforç haver-la de representar ara en castellà quan originàriament s’ha fet en català?
Ho complica tot, perquè sense voler-ho et venen les paraules en l’altre idioma. Per això, caldrà estar molt més concentrats, encara. Si els parlo en català a Madrid no m’entendran [riu], així que no em pot passar.

Tornes a actuar al Teatro de la Abadía. Després de 35 anys vivint i treballant a Madrid has trepitjat tots els teatres de la ciutat?
Crec que sí, i també els d’Espanya!

I dels teatres de Barcelona, n’hi ha algun que se’t resisteix?
Sí, el Poliorama! [somriu] No és una espineta clavada, per a mi, tot i que sí que m’agradaria actuar-hi alguna vegada.

Després d’iniciar-te com a actriu a Catalunya, vas traslladar-te a Madrid on et vas quedar a viure definitivament.
Aleshores tenia 27 anys, era el final de la dècada dels vuitanta i em vaig enamorar. Jo venia de Valldoreix, que ara només en mantinc la casa familiar.

“Amb la intel·ligència artificial, es revaloritzarà cada cop més l’artesania i el directe”

Què et va atrapar de Madrid?
La gent, sobretot el valor humà de la ciutat.

No hi és, a Barcelona, aquest factor humà?
No, la gent és més familiar i hi ha més colles. A Madrid, en canvi, la gent viu el carrer i tothom és nòmada, potser és més frívol tot, però en una nit pots fer una trentena d’amics que possiblement no tornaràs a veure més. A mi m’està bé, perquè jo visc el present més immediat. A Madrid no et sents mai un estrany, sempre hi haurà algú que et preguntarà d’on ets o que estarà amb tu.

Hi ha molts actors i actrius que venen a actuar a Madrid, i d’altres que hi acaben vivint per sempre, com és el teu cas. A Madrid hi ha més oportunitats que a Catalunya?
Sí, i sobretot perquè aquí hi ha totes les productores de cinema, les sèries i les plataformes. A Madrid hi ha més feina, però també hi ha més actors! Aquí venen actors i actrius de tot arreu. Així i tot, a Madrid l’actor català té molt prestigi, està molt ben valorat. A Madrid es considera que l’escola i la pedrera catalana són molt bones.

Ho comparteixes?
Sí, per descomptat. Els actors i actrius catalanes tenim una base i uns coneixements molt bons. Les escoles de teatre catalanes són la llavor de grans actors i actrius.

La pregunta que fa més mandra. On es fa millor teatre, a Madrid o a Barcelona?
Tant a Madrid com a Barcelona es fan bons projectes. Però a Catalunya, com que n’hi ha menys, se’ls pensen més.

L’ecosistema teatral català es mira molt el melic?
Jo n’estic una mica desconnectada, no puc jutjar què hi passa.

De tant en tant tornes a Catalunya. El públic se’n recorda encara de tu?
[Somriu] Sí, m’ho diuen al carrer, tot i que també es confonen molt.

Amb qui et confonen?
Amb l’Àngels Gonyalons! [riu] Som molt amigues, riem molt i no ens importa. A Espanya he arribat a firmar autògrafs com si fos Marisa Paredes, Míriam Díaz-Aroca o Verónica Forqué.

“En el món de l’escena la joventut està sobrevalorada”

Un dels missatges que més van ressonar durant la pandèmia va ser que la cultura és segura. El teatre s’ha recuperat del tot després d’aquella sotragada?
Sí, i diria que fins i tot més! Durant la pandèmia es va fer un ús absolut i necessari de les plataformes, però el públic ara està àvid del directe, el necessita. I poder veure actors i actrius en directe és una opció que anirà a més, perquè amb la irrupció de la intel·ligència artificial ha quedat clar que el que no es podrà fer serà portar-la a l’escenari. El món de les sèries s’ha acabat!

I això?
Perquè en deu anys, no sabrem què és intel·ligència artificial i què no ho és. Es faran lleis que ho regularitzin, però el públic podrà veure si és real o no pagant l’entrada d’una obra o d’un concert en directe. Amb la intel·ligència artificial, es revaloritzarà cada cop més l’artesania i el directe, les sèries i les plataformes estan bé per a una estona. Soc molt optimista del directe!

Després d’una trajectòria de quaranta anys en la interpretació, has fet de tot. De teatre clàssic, a sèries televisives i pel·lícules de cinema. En quin escenari et sents més còmode?
Em sento més còmoda on hi ha un bon guió i un bon equip de gent amb talent. Soc feliç a l’escenari, davant d’una càmera o fent musicals, però gaudeixo més amb un bon guió i un bon director, en projectes on pugui admirar la gent que tinc al voltant.

L’aparador audiovisual és molt llaminer, especialment per als més joves. En la formació d’actors i d’actrius, cada cop hi ha una tendència a voler formar part d’una sèrie que no de trepitjar un escenari?
Diria que sí, i em comenten que hi ha molta gent que quan està fent les proves per accedir a l’Institut del Teatre diu que vol ser famós i fer sèries. I si li pregunten pel teatre, responen que sí, però sobretot volen fer sèries i audiovisual.

Apostant per fer sèries, perden capacitat per ser damunt dels escenaris?
Sí, perquè a l’hora de fer el pas a un escenari aquests actors presenten moltes deficiències per fer arribar la veu i l’emoció a tots els espectadors i per a amplificar les emocions sense que quedi sobreactuat. El teatre és una tècnica que no té res a veure amb el cinema, l’audiovisual o la televisió.

Què es paga millor?
Tradicionalment, a les sèries de televisió i al cinema. Però ara, com que hi ha tants actors que opten als papers i a les sèries, els sous estan baixant molt i s’estan igualant als de les obres de teatre.

“Em sento més còmoda on hi ha un bon guió i un bon equip de gent amb talent”

Vens d’un món analògic. Com convius amb les xarxes socials?
Jo només tinc WhatsApp i estic pensant de treure-me’l. Si han de contactar amb mi que em truquin. Així ho fèiem abans, i no passa res.

Els joves també estan condicionats pel que es viu i es diu a les xarxes socials. Quin missatge hi donaries?
Els recomanaria que llencin el mòbil! Crec que aquests joves han de fer teràpies de desenganxar-s’hi, és una addicció.

Els condiciona això de cara al seu futur?
Sí, els produeix una gran insatisfacció vital i ve provocat per la comparació respecte als altres. No t’has de comparar mai, perquè et provoca insatisfacció, has d’anar a la teva, ser feliç i estimar.

En un moment en què la societat està reivindicant la figura de la dona pels quatre costats, quina mirada hi ha des de dins el teatre del paper de la dona?
El teatre està més equilibrat, sobretot perquè en el sector hi ha set actrius per cada home actor, i en la interpretació, les escoles són plenes de dones. Les dones som molt poderoses en el teatre i cada cop més hi ha directores, estan prenent potència en les companyies i s’estan revaloritzant.

“A Madrid l’actor català té molt prestigi”

Com a actriu has tingut la sort d’encadenar un projecte darrere un altre. La precarietat econòmica també va intrínsecament al teatre?
Com a actriu vius molt al dia, excepte quan fas algun gran musical, que és quan fas guardiola [somriu]. De tant en tant, et donen un paper en una sèrie i pots comprar-te un pis, amb una mica de sort. Actualment, els sous entre els actors de les sèries i els actors del teatre s’estan equiparant. Viure al dia és una bona filosofia.

Per què?
Perquè és un gran aprenentatge, no penses en el futur, perquè no existeix. El millor és pensar en el que tens ara. A mi m’ha convertit en una estoica i visc al moment.

En molts sectors professionals s’està imposant l’edatisme, en el qual la dona queda en segon pla respecte l’home. Això passa també en el teatre?
Diríem que en el món de l’escena la joventut està sobrevalorada, la bellesa n’és sinònim, però la vellesa és sinònim de saviesa i està menys valorada. Però per sort hi ha personatges de teatre de dones grans, malgrat que en un nombre reduït, i crec que el treball de l’actriu es complica a mesura que li augmenta l’edat. L’edat juga en contra de la capacitat de fer més coses i crec que ens hem de buscar plans b.

Tu en tens, de plans b?
Sí, per a mi són la pintura, la capitania de vaixell, toco el piano i faig també altres coses.

Tens 63 anys i no amagues la teva edat.
No, al contrari, tinc l’orgull de tenir-los, i hi ha molta gent que no ho pot dir, perquè l’alternativa seria no estar-hi. A més, jo faig molt esport i li dono gràcies a la vida per sentir-me així de forta.

Tenim Carme per a anys dalt de l’escenari?
Jo, si puc tirar endavant com la Núria Espert, per exemple, ho faré. Això només ho podré fer cuidant-me molt, menjant molt bé, fent molt esport i treballant el cap, llegint molt i estudiant el que sigui.

La teva vida és a Madrid o tens previst tornar a Valldoreix quan deixis el teatre?
No es pot dir mai, però no tinc pensat tornar-hi. A mi m’agradaria morir-me en un vaixell.

Penses en la mort?
No m’importa pensar-hi ni parlar-ne. La mort és el més important després de la vida i cal pensar-hi cada dia. Cada matí hem de llevar-nos i dir “que bé, que tinc un dia més”, però jo sé que me’n vaig cap a la mort, va amb mi, és com el meu esquelet.